200 perdigons clavats al cos: “Els metges no em volen curar per por del règim iranià"
Al jove kurd iranià Peyman Golabi li van disparar durant les protestes i ara agonitza al Kurdistan iraquià
Irbil (Kurdistan iraquià)Quan Peyman Golabi va sortir de casa amb l’instrumental de veterinari a la bossa no podia imaginar que la seva vida es trencaria hores més tard. Feia dues setmanes que havien esclatat les protestes per la mort de la jove Jina Mahsa Amini a mans de la policia de la moral i els carrers de tot l'Iran s’omplien de manifestants de manera imparable. Aquell matí, mentre caminava per una avinguda de Mahabad, al Kurdistan iranià, cridant consignes a favor de la llibertat de les dones i en contra del règim dels aiatol·làs, va creuar-se amb un jove ferit de bala. Va aturar-se i, quan es disposava a treure els utensilis de la bossa per curar-lo, un agent de les forces de seguretat va acostar-se-li i va disparar-li 200 perdigons a boca de canó. El Peyman va desplomar-se i, un cop a terra, diversos policies van començar a colpejar-lo amb la culata de l’escopeta.
“Em van ordenar que m’aixequés, però no podia. Les cames no m’aguantaven, així que em van agafar dels peus i em van arrossegar alguns metres fins al cotxe patrulla. El terra estava ple de vidres. L’esquena em va quedar destrossada”, explica a l’ARA aquest jove de 28 anys, refugiat des del 12 d’octubre al Kurdistan iraquià, on va arribar després de dos dies arrossegant-se pels Zagros, la serralada que fa de frontera entre l’Iran i l’Iraq.
Estirat sobre una manta doblegada, vora la finestra per on li entra una llum escassa en aquests dies d’hivern, el Peyman pràcticament no surt de l’habitació que s’ha convertit en el seu aixopluc. L’acompanya el seu germà, l’Aso, que ha volat des de Noruega per estar amb ell. Des que va arribar a Irbil, la capital del Kurdistan iraquià, no ha parat de trucar a tots els consolats per intentar aconseguir un visat que permeti evacuar el seu germà a un país on pugui ser operat, però la resposta dels funcionaris europeus és sempre negativa. El Peyman està furiós per la reacció insuficient de la comunitat internacional davant de les atrocitats comeses per la teocràcia que governa el seu país des de fa 43 anys.
L’acarnissament de Teheran amb la seva població no ha despentinat la classe política occidental, que s’ha limitat a imposar sancions contra poderosos membres de la Guàrdia Revolucionària Islàmica (CGRI), el cos encarregat de preservar els principis que sostenen la República Islàmica. El passat 23 de gener, la Unió Europea va donar llum verda a noves sancions contra alts funcionaris del règim, però no va aprovar la demanda expressada pel Parlament comunitari de classificar el CGRI com a organització terrorista. Els Guardians de la Revolució són l’organització que ostenta el vertader poder polític i econòmic a l’Iran, actuen en representació del líder suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei, i són els responsables directes de la brutal repressió que estan exercint les forces de seguretat contra la població. Les sancions que aprova Occident contra aquest cos tenen un efecte reduït per aconseguir un canvi en la seva política repressiva i en cap cas serviran per doblegar el règim.
Deshumanització de la República Islàmica
La història del Peyman corrobora la deshumanització de la República Islàmica amb els seus ciutadans. “Quan vaig entrar al cotxe de policia em van continuar pegant fins que vam arribar a la comissaria. Allà van tornar a agafar-me pels peus i em van arrossegar fins a l’interior de l’edifici, on em van clavar una pallissa que em va acabar de destrossar”, explica amb molta dificultat. En aquell moment, continua, “algú va dir que em portessin al dipòsit de cadàvers i vaig témer estar mort”. Però no era mort. El Peyman respirava, i així ho va certificar el metge que el va atendre quan, 24 hores més tard, va obrir els ulls a l’hospital on l’havia traslladat la policia.
Però, lluny de trobar consol, els metges li van dir que no podien curar-lo per la falta d’instrumental mèdic. Els perdigons li havien afectat el genoll, una zona a prop del cor, un testicle, els nervis d'un braç i la mandíbula. Les forces de seguretat van decidir aleshores traslladar-lo a una presó, on el van tancar en una cel·la de petites dimensions amb 30 reclusos més. Allà se li van infectar les ferides i davant la gravetat del seu estat, la policia va traslladar-lo a un altre hospital, a la ciutat d'Urmia, a l'Azerbaidjan iranià, on els metges van tornar a declinar curar-lo. La por de patir represàlies del règim, que castiga amb duresa els metges que atenen els manifestants, frena molts sanitaris a curar els joves ferits a les protestes.
Sense saber què fer-ne, la policia va exigir als pares del Peyman que se l’emportessin a casa a canvi d’una fiança de 300.000 dòlars. La família va lliurar l'escriptura de la casa com a garantia i se’l va emportar. “No sabien què fer amb mi. Estava molt malament i la meva vida corria perill a l'Iran, així que vaig fugir”.
L'endemà d’arribar a Irbil va anar a l’hospital i la decepció va ser colpidora quan els metges van rebutjar curar-lo per por de la Guàrdia Revolucionària. El poder aterridor de Teheran, amb la connivència de Bagdad, és tan gran també a l'Iraq que els metges no s’atreveixen a atendre els ferits iranians que hi fan cap fugint de la persecució.
130 kurds morts i 7.000 arrestats
Jila Mostajer, directora de l’ONG Hengaw, explica a aquest diari que des de l'inici de les manifestacions, uns 130 kurds han mort a mans de la policia i més de 7.000 han estat arrestats. Ens reunim en una cafeteria d'Irbil allunyada del centre. No té oficina perquè pateix amenaces constants del règim iranià. El Govern Regional del Kurdistan, l’administració del govern autònom del Kurdistan iraquià, li brinda un suport no oficial, i de manera regular l’organització envia remeses, menjar i medicaments als seus compatriotes kurds iranians gràcies a les donacions de la diàspora a l’estranger. Mostajer recorda que abans de la mort de Jina Mahsa Amini els kurds ja patien la repressió del règim, però ara la pressió és molt més gran i molts estudiants estan arriben a l'Iraq per evitar la presó o la mort.
La repressió que està exercint l’Iran contra els manifestants és l’única resposta que està donant el règim al clam de llibertat i democràcia expressat als carrers de més d’un centenar de ciutats de tot el país. Després de més de quatre mesos de protestes, les manifestacions continuen, però la seva intensitat ha baixat. Sense un líder opositor que contraresti la mà de ferro del règim és difícil mantenir l’ànim dels qui s’enfronten desarmats a la policia. Majoritàriament són els joves com el Peyman, i d’edats encara més baixes, els qui han desafiat el sistema com no s'havia fet des de l’establiment de la República Islàmica el 1979. Però a la pregunta de si aquestes manifestacions serviran per derrocar el règim, el sentiment majoritari és que, en una població de 80 milions de persones, encara hi ha massa gent que es beneficia dels privilegis econòmics de donar-hi suport.
Mentrestant, el Peyman continua amb 138 perdigons al cos. El seu germà tem ara que les forces iranianes el localitzin, se l’emportin i el traslladin a una presó de Teheran. Per ara, ningú els ajuda.