130.000 desapareguts a Síria: les famílies només volen saber on són

El CaireLa Yasmin Almashan va créixer a la ciutat siriana de Deir Ezzor, en el si d’una família amb una llarga trajectòria activista. Així que quan va esclatar la revolució del 2011 al país tots es van mobilitzar per organitzar protestes pacífiques. La brutal resposta de Damasc i la guerra de poc després, però, no van trigar a deixar ferida: tres dels seus germans van morir en atacs del règim i un quart a mans de l’Estat Islàmic.

Un cinquè, l’Oqba, va ser detingut el 2012 i el seu rastre va desaparèixer per sempre. La Yasmin va fer tot el possible per trobar-lo, però l’únic que va aconseguir descobrir va ser que havia estat traslladat a Damasc. Després d’esperar-lo tres anys i sentint la pressió del règim i de l’Estat Islàmic al clatell, va abandonar Síria i es va refugiar a Turquia. Va ser aleshores que un amic li va ensenyar una foto del seu germà mort sota custòdia del règim, tot i que mai ha estat formalment notificada ni sap on és el seu cos.

El cas de la Yasmin i l’Oqba, però, dista de ser únic. Des del 2011 almenys 130.000 persones han desaparegut a Síria, segons dades de la Comissió Internacional de Persones Desaparegudes (ICMP). La immensa majoria, vora el 85%, han desaparegut a mans del règim de Bashar al-Assad, que ha recorregut a aquesta pràctica de forma sistemàtica com a eina de repressió, d’acord amb la Xarxa Siriana de Drets Humans (SNHR).

Anys de mobilització

Aquest mes de juny, culminant anys de mobilització d’activistes i d’organitzacions de familiars de desapareguts, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar finalment la creació d’un ens independent encarregat d’investigar el destí i el parador de les desenes de milers de persones desaparegudes des del 2011 al país i d'oferir suport a les víctimes, els supervivents i les famílies.

“Establir una institució internacional per als desapareguts és el primer pas per revelar el destí dels nostres éssers estimats”, comenta a l’ARA des d’Alemanya l’Almashan, també membre fundadora de l’Associació de Famílies del Cèsar, un dels grups que han fet campanya. “Sabem que el procés trigarà molt, potser anys; per això la nostra petició era establir una institució ara, perquè el temps no està a favor nostre”, afegeix.

Sobre el règim sirià pesa un llarg historial de desaparicions forçoses de membres de l’oposició que es remunta a fa més de 50 anys. Però la pràctica va adoptar una dimensió mai vista amb l’inici de la revolució del 2011: va afectar sobretot homes joves. La por de represàlies ha provocat que moltes famílies hagin guardat silenci, cosa que les ha condemnat a viure amb el dolor i la incertesa de no saber si la persona desapareguda és viva. Les desaparicions també solen comportar greus perjudicis econòmics, socials i legals per a les famílies. Amb el temps, la imatge de dones sirianes sostenint fotografies de familiars desapareguts s’ha convertit en una viva estampa del patiment d’un país sencer.

Crim de lesa humanitat

“La desaparició forçada s’ha utilitzat sistemàticament com a eina d’opressió a una escala enorme, cosa que equival a un crim de lesa humanitat. Durant més d’una dècada, les famílies de les desenes de milers de persones desaparegudes han viscut amb la incertesa, preguntant-se si els seus éssers estimats són vius o morts i esperant qualsevol mena de resposta”, diu a l’ARA la Sara Hashash, membre de l’organització The Syria Campaign.

En els últims anys hi havia hagut diversos intents de la comunitat internacional d’abordar les desaparicions a Síria, però cap havia aconseguit resultats, així que en els darrers mesos activistes i grups de víctimes i supervivents havien intensificat una campanya perquè l’ONU establís un ens per esclarir la sort dels desapareguts. Un dels objectius és posar al centre del procés les famílies i il·lustrar de manera més acurada la magnitud de la tragèdia.

Familiars i associacions són conscients dels límits als quals s’enfrontarà el mecanisme, començant perquè Damasc hi ha votat en contra, però consideren que almenys oferirà algunes respostes i evitarà que els seus caiguin en l’oblit. “El procés no serà fàcil, i la feina no estarà exempta de desafiaments, a la llum de l’historial del règim de negar-se a cooperar –avança l’Almashan–, però és important que comencem fent el primer pas”.