Una pròrroga, per a què?
Theresa May esgarraparà unes quantes setmanes més. Una nova fugida endavant de curta volada. Massa curta per renegociar i més encara per revertir aquesta caiguda a càmera lenta cap a l’abisme del Brexit incert. Un parell de mesos més a contrarellotge tampoc serviran per rebaixar tensions a Westminster, i menys encara per desmobilitzar un carrer que ha recuperat la protesta. Des dels rètols solitaris que es passegen pel centre polític de Londres fins a les marxes que travessen el país a favor d’una sortida de la UE fins a la pròxima manifestació multitudinària dels remainers convocada per demà. La protesta diversa del carrer topa amb la via unidireccional de la primera ministra. May s’aferra a un pla que no vol ningú. Un acord que els partidaris del Brexit dur detesten però que condemna a la desconnexió final els que voldrien continuar lligats a la UE, i que aquests dies han recollit més d’un milió de signatures a favor de revocar l’article 50 que va iniciar tot el procés.
Theresa May, com molts altres líders sota pressió, ha acabat abraçant la disjuntiva del “jo o el caos”. O el seu acord o el no acord.
David Cameron va portar el Regne Unit a votar la sortida de la Unió Europea sense que cap majoria social ni parlamentària l’hagués pressionat per fer-ho. La seva successora a Downing Street, digna hereva d’un dubtós estil negociador, ha col·locat el país a tocar del trencament sense acord. May està decidida a fer complir el resultat del referèndum. Aquesta ha estat sempre la seva prioritat. El problema continua sent com aconseguir-ho sense dividir el seu propi partit.
Al final, la lògica de la desintegració s’ha anat imposant. La desintegració dels vincles entre el Regne Unit i la Unió Europea, i la desintegració de les lleialtats de partit. És un trencament a moltes bandes. Divisions construïdes sobre majories massa fràgils. Des del 51,9% que va decidir el Brexit fins a la incapacitat de trobar cap majoria suficient per decidir quina és la sortida consensuada a aquesta crisi de règim, segrestada per una guerra de guerrilles entre tories.
L’horitzó electoral
Mentrestant, el calendari va limitant també les opcions de Brussel·les. Les eleccions europees de finals de maig han augmentat la pressió. La UE no té cap intenció d’assumir la culpa d’un no acord, però tampoc vol provocar una nova crisi jurídica i política interna que compliqui més el pròxim Parlament Europeu amb els britànics encara decidint quan marxen i com marxen. Encara que les crítiques des de París o l’Haia pugin de to i que Alemanya insisteixi sobre els efectes d’un Brexit brutal, a la UE tots temen les conseqüències econòmiques d’una sortida caòtica, no negociada. Però el bloqueig que es viu a l’altra banda del canal de la Mànega i la tossuderia d’una primera ministra entestada en limitar les opcions van alimentant la pitjor de les alternatives: la possibilitat d’un no acord per accident.