Prop de 500 sensepapers acumulen 50 dies de vaga de fam a Brussel·les per deixar de ser invisibles

Brussel·lesUna dona en bicicleta i amb un impermeable s'acosta a la porta de l'església de Sant Joan Baptista, a la plaça de Sainte Catherine de Brussel·les. Fa dies que hi ve cada tarda, plogui o faci sol, i aquest dilluns no és una excepció. El temple fa 50 dies que és ple de persones sense papers en vaga de fam, que reclamen regularitzar la seva situació després de sentir-se abandonats i invisibilitzats durant una pandèmia que Bèlgica va viure com un dels països amb les restriccions més dures i llargues d'Europa durant la segona onada. Després de tants dies sense menjar, la situació de molts és crítica, i ella, una metgessa belga que prefereix mantenir-se en l'anonimat, ve a visitar-los diàriament. Aquest dilluns pregunta per un dels homes, que té una ferida en una cama i que surt en cadira de rodes, gairebé sense forces per saludar-la.

Són 475 persones en vaga de fam des del 23 de maig, diu Ahmed, el portaveu de la Unió de Sensepapers per a la Regularització, que és el nom que s'ha donat aquest moviment de protesta que va començar a principis d'any, quan la pandèmia del coronavirus va colpejar encara amb més força un col·lectiu tan vulnerable com aquest. A més d'aquesta església també han ocupat els refectoris de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB) i la Vrije Universiteit Brussel (VUB). "No són captaires, són treballadors i treballadores sense papers, alguns fa 10 anys que són aquí, d'altres més de 20, són part de l'economia del país i reclamen sortir de la clandestinitat, regularitzar la seva situació", recalca a l'ARA el seu portaveu, que ja està acostumat a atendre els mitjans de comunicació després que les fotografies d'alguns dels vaguistes amb la boca cosida fessin la volta al món.

Després de tocar la porta de l'església, un home d'uns trenta anys l'obre amb penes i treballs. No té forces per moure una porta tan gran i pesada. També prefereix no revelar la seva identitat i explica que amb tantes peticions de mitjans de comunicació i per motius també sanitaris no deixen entrar ningú que no sigui justament això, del cos mèdic o sanitari. La doctora que ha arribat poc després aclareix que dins hi ha infermeres i socorristes que els atenen i que avisen l'ambulància quan no queda cap altra opció que no sigui l'hospitalització. Segons Ahmed, l'última setmana s'estan hospitalitzant entre tres i quatre persones al dia perquè la situació és "agònica".

"Pot ser irreversible, i alguns ja presenten problemes cognitius, renals o gàstrics", lamenta. Però també deixa clar que "no són suïcides". La vaga de fam, diu, és un mecanisme de protesta, extrem, que il·lustra la seva desesperació. "Són persones que han sigut absolutament oblidades per les autoritats, com si no existissin, com si fossin invisibles", denuncia, sense perdre l'esperança que finalment el govern belga cedirà. Aquest cap de setmana centenars de persones s'han manifestat per donar-los suport i alguns vaguistes van sortir de l'església, però fins ara l'executiu federal del país no ha cedit ni un mil·límetre.

El govern no cedeix

"No pot ser que una vaga de fam determini la política del govern", va dir el primer ministre, Alexander de Croo. "No hi haurà regularització massiva, no serveix de res continuar amb la vaga, no se'ls haurien de donar falses esperances", va dir al seu torn el secretari d'estat d'Asil i Immigració, Sammy Mahdi. Ahmed diu que aquestes declaracions han enfonsat alguns dels vaguistes, però no perd l'esperança que s'obri un procés de negociació amb les autoritats. Paradoxalment, posa a Manuel Valls d'exemple. El portaveu explica que a Bèlgica no hi ha ni tan sols el que anomena "la llei Valls", en referència a l'exministre de l'Interior francès i després regidor de l'Ajuntament de Barcelona. El franco-català és recordat per la seva mà dura contra les persones immigrants, però també va aprovar una agilització dels tràmits de residència i naturalització per a les persones migrants amb un període de residència temporal de tres anys que després, en funció de criteris laborals o familiars, ajudaria a la regularització. Però a Bèlgica la llei és vaga, implica processos llargs i costosos que la majoria de persones no poden assumir.

"No estem preparats per tornar a ser explotats", diu Ahmed en resposta a la pregunta de fins a quin punt creu que els vaguistes aguantaran. La majoria són persones d'Egipte, Tunísia, el Pakistan, Marroc o Algèria. Però segons un informe del relator de l'ONU publicat a La Libre Belgique, a Bèlgica hi ha fins a 150.000 persones immigrants que han passat fins a set anys de mitjana al país i que no tenen papers ni una manera realista d'aconseguir-los.