El príncep que vol canviar l’Aràbia Saudita

TunisL’onada revolucionària de la Primavera Àrab va topar amb el robust mur de contenció de la monarquia saudita, un curiós regne que combina institucions medievals amb gratacels i tecnologia capdavantera. Tanmateix, fins i tot a Riad bufen vents de canvi. Després de dècades de governs marcats per la senectut, actualment l’home fort del règim és un jove príncep de 30 anys, Mohamed bin Salman. Fill del rei Salman, també octogenari, el príncep és ministre de Defensa i l’arquitecte d’un ambiciós pla presentat recentment que pretén posar fi a la dependència del petroli del país àrab, el primer productor mundial de cru.

L’ascens meteòric de Mohamed bin Salman s’ha desenvolupat sempre a l’ombra del seu pare i, com sol passar al regne saudita, ha vingut marcat per les inexorables lleis de la biologia. El 2009, poc després de graduar-se en dret en una universitat saudita, el jove Mohamed es va iniciar en l’àmbit de la política quan el seu pare, llavors governador de Riad, el va nomenar conseller. Dos anys més tard, Salman substituïa el seu difunt germà Sultan al capdavant del ministeri de Defensa, un càrrec en què continuaria comptant amb el seu fill favorit com a assessor. El 2015 la mort del rei Abdal·lah va comportar l’entronització de Salman i la conversió de Mohamed en el ministre més influent del govern, ja que acumulava les carteres de Defensa i de vice primer ministre.

Les pressions reformistes al país provenen de diverses direccions, entre les quals les provocades per una regió en efervescència, una estructura econòmica incapaç d’absorbir el creixement demogràfic del país i la influència d’Occident a través de les noves tecnologies. Però, un cop més, la biologia és un factor decisiu. La monarquia saudita té una característica original pels estàndards europeus: la seva successió és horitzontal, no vertical. El tron passa a mans del germà de més edat i no al fill del rei. Des de la mort d’Abdulaziz bin al-Saud, l’astut i prolífic fundador de l’estat saudita, només han dirigit el país els seus fills, però això s’acaba: una nova generació es prepara per assumir el poder.

El príncep Najaf, actual ministre de l’Interior, és el primer en la línia de successió i, per tant, podria convertir-se en el primer nét del rei Abdulaziz a ocupar el tron. No obstant, algunes veus apunten que, abans de morir, Salman podria alterar l’ordre successori per col·locar el seu fill per davant de Najaf. El desencadenament d’una guerra successòria entre els diversos clans dins la dinastia saudita suscita la inquietud de les cancelleries occidentals. “Al seu llit de mort, Abdulaziz va reunir els seus fills i els va encomanar una última voluntat: que no es barallessin per la successió. A grans trets, ho han respectat”, recordava sovint Fuad Ajami, catedràtic de la Universitat Johns Hopkins, bon coneixedor de les dinàmiques polítiques dins l’obscur regne.

És sota aquest prisma que cal interpretar les accions del príncep Mohamed, que vol encarnar les aspiracions de canvi dels sectors més joves de la població i adquirir una popularitat que forci els seus cosins a acceptar-lo com a nou monarca. El seu pla més ambiciós és l’anomenat Visió 2030 i té com a objectiu modernitzar l’economia del país. “El regne pot viure sense la dependència del petroli el 2020. L’addicció al petroli ha perjudicat el desenvolupament de molts sectors en els últims anys”, va declarar en una recent entrevista televisiva el flamant ministre de Defensa.

Entre les principals mesures del pla hi ha la privatització d’Aramco -la companyia petrolífera més gran del món-, la diversificació de l’economia i la incorporació dels saudites al mercat de treball -al sector privat un 80% dels treballadors són estrangers-. El pla s’ha acollit amb tanta expectació com escepticisme, ja que no és la primera vegada que un governant saudita anuncia la fi de l’addicció del petroli, que representa el 90% de les exportacions de l’estat. L’audàcia del jove mandatari, però, es limita a l’àmbit econòmic, i ni tan sols ha insinuat canviar l’estricta moral conservadora del país, que, per exemple, prohibeix conduir a les dones.

Però és probable que el futur de Mohamed estigui més aviat marcat per la guerra del Iemen, iniciada fa un any i considerada una aposta personal seva. La decisió va estar motivada per la voluntat de frenar l’ascens de l’Iran després del seu pacte nuclear amb Washington, i trenca amb la cautela tradicional de la política exterior saudita. Per bé que és una decisió personal, és la conseqüència del distanciament entre els Estats Units i el país àrab, dos aliats menys estratègics des que Obama va deixar caure un altre amic, el dictador egipci Hosni Mubàrak. Aquell 11 de febrer un calfred va recórrer els palaus saudites. La conseqüència va ser una política més agressiva i independent. Atiat el nacionalisme pels mitjans, la guerra ha sigut popular. Però si acaba malament podria girar-se en contra de l’ambiciós príncep.

El cap de Hezbol·lah a Síria, mort pels rebels

El partit milícia xiïta libanès Hezbol·lah va acusar ahir grups sunnites de la mort del seu comandant a Síria, Mustafà Amín Badredin. Després d’haver atribuït inicialment la mort del seu número dos a Israel, el Partit de Déu va assegurar ahir: “L’explosió que va afectar les nostres posicions prop de l’aeroport internacional de Damasc va ser causada per un atac de l’artilleria dels takfiris [islamistes sunnites radicals]”, sense esmentar quin grup. Hezbol·lah lluita al costat del règim de Baixar al-Assad (que també té el suport de Rússia i l’Iran) i ha enviat milers de joves combatents libanesos a la guerra de Síria. El Front al-Nusra i l’Exèrcit de l’Islam combaten al sud-est de la capital siriana, tot i que cap va reivindicar l’atac. L’Observatori Sirià dels Drets Humans no va registrar combats a la zona.