Les primeres ostatges alliberades: joia, adrenalina i divisió a Israel


Després de quinze mesos de segrest, els israelians han vist per televisió com desenes de milicians de Hamàs amb uniforme militar i la cara tapada han lliurat les tres ostatges al Comitè Internacional de la Creu Roja. Alguns han seguit el moment històric des de les pantalles instal·lades a l’anomenada plaça dels Ostatges de Tel-Aviv. De fet, totes les cadenes de televisió israelianes ho han retransmès i s'han convertit en un transmissor d’adrenalina, amb un festival de periodistes i analistes comentant les poques imatges disponibles de l'alliberament.
Enrere han quedat algunes preguntes incòmodes: com és possible que en quinze mesos l'exèrcit i els poderosos serveis d’intel·ligència israelians no hagin pogut localitzar els ostatges? Com és possible que els milicians de Hamàs hagin aguantat els bombardejos sistemàtics que han destruït tota la Franja de Gaza durant tot aquest temps?
Les informacions disponibles són realment escasses. A això cal afegir-hi que, hores abans, l’oficina israeliana del Censor Militar ha advertit els periodistes que no poden difondre informació delicada sobre els ostatges que s’aniran alliberant durant els pròxims dies. Una informació que podria incloure dades compromeses, com ara la funció que els alliberats han tingut als serveis d’intel·ligència o al mateix exèrcit d'Israel.
Està previst que els dies que durarà la primera fase de l’acord d'alto el foc esdevinguin a Israel un exercici d’adrenalina nacionalista continuat. La societat israeliana, però, ja viu diàriament discursos d'aquesta mena. La seva evolució en aquest sentit va començar molts anys abans del 7 d’octubre del 2023, quan Hamàs va llançar el seu letal atac al sud del país. D'aquesta manera, els israelians expien la seva responsabilitat sobre la brutal ocupació dels territoris palestins. I això mateix ha passat aquest diumenge amb les emotives imatges de les ostatges alliberades.
El fiasco del 7 d'octubre
Encara és aviat per parlar de les conseqüències que tindrà el fiasco del 7 d’octubre. Ni tan sols hi ha un acord per definir la creació d’una comissió que investigui el que va passar aquell dia i per què va passar. El primer ministre Benjamin Netanyahu vol una comissió governamental, que estigui sota el seu control, mentre que l’oposició n'exigeix una d'estatal, realment independent.
Més enllà d'això, la societat israeliana està profundament dividida. Més dividida que en qualsevol altre moment de la seva història. És cert que no és l’única societat dividida d’Occident, però el factor religiós associat a la realitat local afegeix més dramatisme a aquesta situació. Molts israelians dubten que pugui haver-hi una reconciliació. Tot al contrari, quan passin aquestes setmanes dramàtiques i d’alegria, en les quals s'espera el retorn dels ostatges, la societat haurà de tornar a la realitat de cada dia. I Israel té al davant un munt de problemes que afecten l’estabilitat del país, el seu caràcter democràtic i jueu. Dues paraules que es fan servir, l'una al costat de l’altra, de manera quotidiana. Problemes que no serà fàcil resoldre i superar sense que causin ferides més profundes que les dels ostatges.