Brussel·les“Volem retallar, però deixem que els altres decideixin on s’ha de fer”. Amb aquesta contundència i la confiança de saber-se en posició de poder parlava ahir una font diplomàtica europea del grup dels països rics que s’oposen a augmentar la contribució als pressupostos europeus per al període 2021-2027. Un posicionament ferm que toparà de ple avui amb un altre grup de 15 països que reclamen tot el contrari, i deixen així poc marge per al consens que els vint-i-set líders haurien d’aconseguir a Brussel·les en una cimera que es preveu tan complicada que els habituals talls de trànsit als accessos del voltant del Consell Europeu estan previstos fins dissabte. “Porteu el sac de dormir”, feia broma un diplomàtic.
Inscriu-te a la newsletter Trump ha evolucionatEl que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi
És el primer pressupost de la UE sense el Regne Unit i, malgrat que els britànics sempre havien posat bastons a les rodes en les negociacions pressupostàries, que no hi siguin s’ha convertit en un altre nou problema. Sense la contribució aportada per Londres, el marc financer plurianual perd entre 10.000 i 14.000 milions d’euros anuals que ningú està disposat a pagar. Però perquè a partir del 2021 agricultors i ramaders i estudiants d’Erasmus, per exemple, rebin els diners, cal un acord i cal unanimitat.
“Igualment insatisfets”
Un consens que ara per ara és molt llunyà. “Hi ha posicions molt separades entre els partidaris de l’austeritat i la resta”, confessava dimecres una font diplomàtica del grup dels 15 estats partidaris d’evitar retallades, que insinuava així que cal més temps per acostar posicions.
La proposta que els servirà de base per començar les negociacions no convenç ningú malgrat que la Comissió Europea ja la dona per bona. El president del Consell Europeu, Charles Michel, va presentar-la a finals de la setmana passada després de reunir-se amb tots els líders. Preveu un pressupost de 1,074% del PIB de la UE (1,095 bilió d’euros, una mica menys de tota la riquesa que genera Espanya en un any). Per als països partidaris de l’austeritat és inacceptable superar l’1% del PIB europeu. En canvi, per a l’Eurocambra (que després ha de donar el vistiplau a tot plegat) s’hauria d’aconseguir una capacitat de finançament de com a mínim un 1,3% del PIB europeu.
La proposta preveu retallades d’un 14% en els fons agrícoles (el principal pastís de tots els comptes) i d’un 12% en els fons de cohesió, mentre que s’incrementa la despesa destinada a defensa, protecció de fronteres i migració i també es destinen diners a la transició justa i a l’economia verda.
La majoria admet que retallar és inevitable perquè marxa un dels principals contribuents, però els països que es reivindiquen com els amics de la cohesió defensen que una UE envoltada de reptes i promeses necessita recursos per complir les seves ambicions. Per això es llegeix també aquesta negociació com la dels partidaris de més o menys Europa. Però el 40% del pressupost es destina actualment als fons agraris. Per això en són els principals afectats. El bloc dels austers creu que cal retallar en aquesta línia i invertir més en altres partides, com en recerca, i reivindica la necessitat de modernitzar els fons agrícoles. També volen que s’introdueixi una “condicionalitat” per accedir als fons: el respecte a l’estat de dret.
A l’altre costat, però, hi ha països com Espanya (segon principal receptor de la política agrària comuna), Portugal i també França, que ahir van signar una declaració conjunta en defensa d’un pressupost ambiciós i per als quals els fons agrícoles són clau. A Pedro Sánchez, a més, la negociació l’enxampa en plena protesta del camp. Però una de les claus que serviran per desencallar la situació són els xecs, les compensacions que va introduir el Regne Unit i que compliquen molt el càlcul dels pressupostos. La majoria coincideixen en dir que cal eliminar-los, però els austers volen continuar rebent sobres que compensin les seves aportacions més grans. Aquesta serà una de les cartes que es posaran sobre la taula per anar tallant i repartint en funció de la negociació, gairebé com un homenatge a l’illa britànica que va inventar aquest mecanisme opac. Però el que tots tenien clar abans de la cimera és que el millor acord serà el que deixi totes les parts igual d’insatisfetes.
Les claus per entendre el pressupost europeu
Què és l’MFP?
És el pressupost de la Unió Europea, el marc financer plurianual, que es diu així perquè sempre és per a un període mínim de cinc anys. Fins ara n’hi ha hagut cinc. La primera proposta la fa la Comisió Europea, els líders l’esmenen i el consensuen per unanimitat i després el Parlament pot aprovar-lo o no, però no canviar-lo.
On van els diners?
El pressupost suposa al voltant d’un 1% del PIB de tota la UE, un valor similar al pressupost d’Àustria o Bèlgica. Els diners es destinen principalment (40%) a l’agricultura, però també a les institucions comunitàries (7%), a programes d’Erasmus, recerca, cooperació i desenvolupament i, de manera creixent, a protecció de fronteres.
D’on surten els diners?
D’una banda, de recursos tradicionals, com els drets de duanes, els agrícoles i la cotització del sucre. Cada estat transfereix un percentatge de la recaptació de l’IVA, que finança un 13% del pressupost. Però el gruix central (72%) són les transferències dels estats en funció de la renda nacional bruta. Els nous pressupostos volen incloure una taxa al carboni i al percentatge de plàstics no reciclats. També es debat una taxa a les transaccions financeres i fins i tot un impost de societats idealment harmonitzat.
Què són els xecs?
Són un mecanisme compensatori que va introduir el Regne Unit el 1984 per rebre un 66% de la seva contribució neta de l’any anterior. A partir d’aquí, altres estats membres més rics van demanar les seves pròpies compensacions basades en aquest càlcul fins a crear un incomprensible sistema de correccions al pressupost.