Els presos sirians en mans dels rebels confessen
REGIÓ DE LATÀQUIA"La majoria es rendeixen; només alguns es veuen forçats a lluitar contra l'Exèrcit Sirià Lliure (ESL) i troben la mort com a destí", explica el tinent coronel Usama Berro, del batalló Ansar Sahel. A la base militar, enclavada a la vall de Duarka (Latàquia), té una vintena de soldats sota les seves ordres i 12 presoners de guerra del règim, capturats pels rebels a la ciutat d'Ubbine, fronterera amb Turquia.
"Molts van ser ferits en els combats i estan rebent atenció mèdica. Estaran aquí detinguts fins que se celebri el judici", continua el comandament rebel, mentre ens mostra l'habitació on estan captius. Els presoners seran jutjats sota les lleis de la xaria perquè pel tribunal militar "les lleis sirianes i les islàmiques són iguals", puntualitza el tinent coronel Berro.
"Els donem l'oportunitat de triar, i aquells que decideixen unir-se a nosaltres són benvinguts", agrega l'oficial. Els presoners de guerra van vestits amb l'uniforme d'operari de la companyia nacional turca de telecomunicacions Turkey Telecom, per distingir-los dels rebels. La majoria són soldats rasos, sunnites, però n'hi ha dos que són alauites i oficials de les forces de seguretat.
Raqib té ferides de bala a la cama i l'abdomen: el seu superior li va disparar quan va demanar permís per rendir-se. "Estàvem acorralats i tres companys més i jo vam dir al capità que hauríem de rendir-nos. Llavors, ens va cridar traïdors i ens va disparar. El capità va morir en la batalla", relata el presoner, que porta tres anys a l'exèrcit. A Raqib el van obligar a fer el servei militar. Era estudiant de llengua àrab a la Universitat d'Alep i no havia sol·licitat la pròrroga. "Un dia estava a l'autobús de camí a la universitat i em van detenir tres soldats i em van portar a la caserna", explica.
Atrapats a l'exèrcit
Raqib descriu la seva difícil estada a la base militar d'Ubbine, on va estar incomunicat un any i cinc mesos. "El primer que va fer el nostre superior va ser prendre'ns el carnet d'identitat; ens van prohibir portar telèfons mòbils i només ens deixaven parlar 10 minuts a la setmana amb les nostres famílies", explica, abans d'afegir que sempre estaven vigilats per informadors del règim "perquè tenien por de les desercions". "De vegades teníem por fins i tot de parlar en somnis, perquè no ens refiàvem de ningú", sosté Raqib.
Mazem portava vuit mesos al servei del règim. Aquest alauita de Latàquia havia ascendit a capità de policia. "El règim envia les forces de seguretat i la policia als punts militars per vigilar els soldats", assegura el pres. "Ens renten el cervell. Ens diuen que els sunnites són els nostres enemics i que si cau el règim es venjaran dels alauites i ens mataran a tots", desvela Mazem. "Jo vaig decidir ser policia perquè és el camí més fàcil", afirma. "Tens una carrera militar i un bon sou. Molt millor que ser professor", puntualitza el presoner. I confessa que l'única cosa que desitja és poder tornar aviat a casa amb la seva dona i fills.
