Ghufran Khulani: “A les presons de Síria encara maten i torturen cada dia”

BarcelonaL’agost del 2013 un fotògraf forense militar va desertar de Síria amb la seva família i es va endur amb ell més de 50.000 fotografies de detinguts morts a les presons sirianes. La majoria amb signes evidents de tortures. A les imatges hi constava la data de la defunció, el nom de la víctima i el centre on estava detingut. Es tracta, probablement, de la prova més contundent de la història de crims contra la humanitat. Les macabres fotografies –que han estat autentificades i que han servit de base per a un procés penal a Alemanya– es van fer públiques i van motivar la creació a Berlín de l’Associació de Famílies de Cèsar, creada per familiars de les víctimes. Reclamen justícia per als seus éssers estimats i per als qui avui continuen patint la tortura a les presons sirianes. Ghufran Khulani (Daraya, 1988) va perdre tres germans detinguts a Síria, un dels quals havia estat retratat per Cèsar.

Què va passar amb els seus germans?

— Van detenir l’Abdulsattar en una manifestació el juliol del 2011 i al Majid la muhabarat [serveis secrets] el va venir a buscar a casa un mes després. Amb la mare els vam buscar per tots els centres de detenció i sempre negaven que estiguessin detinguts. Passaven els mesos i els anys i vam anar a veure altres presos que havien estat alliberats perquè ens diguessin si els havien vist. Vam gastar-nos molts diners subornant funcionaris per saber-ne alguna cosa i al final, quan portaven tres anys detinguts, vam esbrinar que estaven a la presó de Sednaya. Vam aconseguir veure’ls cinc minuts. Estaven molt malament, amb prou feines s’aguantaven drets i vam entendre que ni tan sols sabien que estaven tots dos a la mateixa presó. Oficialment ens deien que no els tenien. L’abril del 2013 van venir de nit a casa i van detenir el Bilal i el Mohamed. Tampoc no ens en donaven cap informació. El vaig poder veure a la presó: estava molt malalt i em va dir que al Mohamed l’havien matat. Jo m’aferrava a l’esperança que s’equivoqués, que estava tan fet pols que potser no ho havia vist bé. No ho vaig voler dir a ningú.

I va trobar-lo a les fotos de Cèsar.

— Quan es van publicar les imatges el 2015 vaig buscar-lo. Però no podia suportar mirar-les i vaig parar. Un cosí que coneixia bé el Mohamed i que era metge em va avisar que l’havia trobat a les fotos. Jo només vaig gosar mirar-la un cop i fixant-me només en la cara, per no veure com li havien deixat el cos. Aleshores vaig gosar explicar-ho a la seva dona, que estava embarassada quan van detenir el Mohamed: el seu fill tenia tres anys quan vam veure la fotografia. Ella va anar al centre de detenció a demanar informació, li van donar un paper amb un número i després un certificat de defunció que parlava de “mort natural”. Després el Bilal va ser alliberat. La mare i jo vam continuar buscant l’Abdulsattar i el Majid. Fins que vam haver de marxar de Síria el 2015. El 2018 el règim va emetre una pila de certificats de defunció de joves de Daraya, entre els quals hi havia els seus noms, tots amb la mateixa data: 15 de març del 2013.

Espera que algun dia es faci justícia?

— Vaig unir-me a l’associació perquè vull veritat i justícia, no només per als meus germans, sinó per a tots els detinguts. Moltes famílies sirianes estan en la mateixa situació. No estem parlant de la història: a les presons de Síria encara es mata i es tortura cada dia. Això s’ha d’acabar. Hem de ser la veu dels que no en tenen.