“Les presons brasileres són fàbriques de tortura que creen monstres”

São PauloÉs un grup de WhatsApp per parlar bàsicament de futbol. Els seus integrants -tots brasilers- són de classe mitjana i resideixen a São Paulo. El to que hi predomina és burlesc. De sobte un dels membres del grup comparteix un vídeo diferent: s’hi veu un noi de genolls a terra que és subjectat per dos homes amb la cara tapada. Un tercer individu apareix en escena i, sense miraments, degolla el noi que és a terra. Se senten crits i insults, i la imatge es torna borrosa. Després la càmera torna a enfocar i es veu sang sobre el paviment i una pila de cossos nus i decapitats. Fa esparverar.

El vídeo correspon a l’onada de rebel·lions que hi va haver a les presons del nord del Brasil el primer trimestre del 2017: s’hi van assassinar 126 persones. El primer mes d’aquest any ja hi ha hagut 19 morts més a les presons de Goiás i Ceará.

El vídeo del degollament no és l’únic que corre per les xarxes socials del Brasil. Tortures, apunyalaments i, fins i tot, partits de futbol amb el cap d’un pres com a pilota es comparteixen sense inconvenient. Les faccions criminals intenten advertir així els seus grups rivals sobre què els pot passar. Per al públic en general, els vídeos són només un entreteniment i una banalització de la violència.

Fàbriques de tortura

“Les presons brasileres són el cor de l’infern. Són extensions dels camps d’extermini i una fàbrica de tortura que genera violència i que crea monstres en un ambient de tensió i barbàrie constant”, assegura el pare Valdir Silveira, coordinador de la Pastoral Carcerària, una entitat de l’Església catòlica que encapçala les denúncies d’un sistema penitenciari “estructurat per matar”, en paraules del capellà.

“Ningú sap exactament quina és la població penitenciària al Brasil”, ha reconegut el ministre de Defensa brasiler, Raul Jungmann. Les últimes dades oficials, corresponents a l’any 2016, indiquen que al país hi havia 727.000 reclusos. O sigui, el Brasil és el tercer país del món amb més persones privades de llibertat. Però els centres penitenciaris tenen una capacitat per a 368.000 persones. L’índex d’ocupació és del 197%, cosa que fa que el 89% de la població reclusa estigui en centres superpoblats. A conseqüència d’això, a tot el territori brasiler es multipliquen les denúncies d’ONGs que asseguren que, en cel·les dissenyades per a 12 detinguts, hi malviuen fins a 40 o 60 reclusos amuntegats, que s’autogestionen en torns per dormir en hamaques improvisades, mentre la resta estan drets.

En un context de superpoblació, provocat per la ineficàcia d’un sistema judicial que manté el 40% dels reclusos esperant judici, les condicions d’higiene i d’intimitat són inexistents, cosa que propicia la propagació de malalties físiques (com la tuberculosi i les infeccions) i la multiplicació dels trastorns mentals.

La majoria dels centres penitenciaris del Brasil són edificis vells, amb estructures malmeses, i canonades i sistemes elèctrics precaris. Les cel·les estan poc il·luminades, algunes no tenen ventilació i l’ambient és humit, de calor extrema, fètid i insalubre. Un forat a terra fa de vàter. Les ONG expliquen que les pitjors condicions higièniques són en les anomenades cel·les disciplinàries o de càstig, on alguns reclusos poden passar de 10 a 30 dies sense cap entrada d’il·luminació natural. Així mateix, són freqüents les denúncies de negligència a l’hora de proporcionar als detinguts elements bàsics d’higiene, una alimentació adequada (acostuma a ser escassa i en mal estat) i roba.

L’ONU i entitats de defensa dels drets humans han denunciat “tortures sistemàtiques” a les presons brasileres. “Hi ha moltes situacions de pallisses protagonitzades per múltiples agents, condicions degradants, greus omissions de socors i d’atenció mèdica, violència sexual amb violacions i empalaments, tractaments humiliants com ara revisions invasives, regles disciplinàries deshumanitzadores en posicions constringents i nuesa forçada davant de funcionaris i altres presos”, apunta la Pastoral Carcerària, que sobretot destaca els abusos sobre la població reclusa femenina. “En una ocasió els funcionaris van fotografiar els genitals a les presoneres per castigar-les i humiliar-les, i també tenim constància que moltes internes han hagut de parir amb les manilles posades”, afegeix aquesta entitat.

Gossos i bales de goma

Una altra pràctica denunciada són els càstigs col·lectius, malgrat que són il·legals: els funcionaris tanquen els interns en cel·les superpoblades durant dies i no els deixen sortir al pati. En diversos estats brasilers, els familiars dels presos han denunciat un fenomen nou, que genera preocupació: el desplegament a les presons de grups d’intervenció especial d’agents penitenciaris i de policies antidisturbis. Actuen des de l’anonimat (no porten cap identificació) i sense cap mena de control de les autoritats judicials, i sovint porten gossos, bales de goma, esprais de pebre i armes.

El perfil del 64% dels presos brasilers és sempre el mateix, segons dades del ministeri de Justícia: un noi d’entre 18 i 29 anys, negre, sense formació i que ha crescut en el si d’una família pobra en faveles o barris amb greus problemes socials. A més, l’abús de la presó preventiva -que atrapa el 40% de la població penitenciària- genera situacions d’indefensió. El 2017 el Consell Nacional de Justícia, un òrgan públic que vetlla pel control i la transparència, va revocar gairebé una de cada quatre causes analitzades en quatre mesos, i va deixar en llibertat 22.000 reclusos dels 92.000 casos jutjats. També hi ha presos que han complert més temps de reclusió que la pena imposada, i a d’altres se’ls ha perdut l’expedient judicial.

“Al Brasil els petits infractors esdevenen autèntics criminals dins els centres penitenciaris, perquè són empresonats amb reclusos d’altíssima perillositat”, es queixa Carlos Lamachia, president del Col·legi d’Advocats del Brasil. De fet, el govern brasiler és incapaç de garantir la seguretat a les presons, on entren drogues, mòbils, armament i fins i tot es fan festes amb prostitutes. Les faccions de narcotraficants són les que dicten les normes de convivència als penitenciaris. De la mateixa manera que a les faveles de les grans ciutats brasileres, que són els grans centres de distribució de drogues i els principals punts de venda, les presons són territoris estratègics per a les bandes rivals.

Faccions rivals

Les matances que van evidenciar la fallida del sistema penitenciari brasiler van tenir lloc en centres on hi havia faccions que lluitaven per l’hegemonia del tràfic de drogues en estats com l’Amazones -on s’enfrontaven la FDN (Família do Norte) amb el PCC (Primeiro Comando da Capital)-, Rio Grande do Norte i Ceará, al nord del país. A São Paulo, on hi ha 232.000 reclusos, no s’ha registrat cap enfrontament a les presons el 2017, ni de moment aquest any. No es deu a l’eficàcia de les autoritats locals, sinó al fet que tots els centres penitenciaris estan dominats per una mateixa facció: el temut PCC.

El 27 de gener passat la capital de l’estat de Ceará, Fortaleza, es va despertar amb l’assassinat de 14 persones en una discoteca. La policia ja va avisar que era una venjança entre faccions rivals. Tres dies més tard es van registrar 10 assassinats en una presó d’Itapajé on hi havia 113 detinguts de tres faccions.

Privilegis per als polítics

El Codi Penal brasiler va instituir el 1941 la divisió de la població carcerària per motius socials. Aquesta norma continua en vigor. Això vol dir que hi ha “reclusions especials”, o sigui, detinguts que són empresonats però que s’evita que tinguin contacte amb delinqüents comuns. Per exemple, els llicenciats de qualsevol facultat superior del Brasil disfruten d’aquest privilegi, i també polítics aforats i alts càrrecs militars i policials.

L’existència de les cel·les especials durant la presó provisional, temporal o preventiva, ha generat polèmica després que transcendissin les prebendes de l’exgovernador de Rio de Janeiro, Sérgio Cabral, acusat d’haver desviat 75 milions d’euros. Abans que fos traslladat a la presó de la ciutat de Curitiba, tenia accés a les dependències administratives del centre penitenciari -on hi havia internet-, dormia a la biblioteca amb aire condicionat, encarregava el menjar a restaurants amb servei a domicili, consumia productes importats i fins i tot tenia una videoteca particular amb una televisió d’alta definició.