El president Erdogan juga fort en tots els fronts (calents)

BarcelonaTurquia és, un dia rere l’altre, el centre d’atenció mediàtica mundial. Ahir ho va ser per un inèdit -i inesperat- cop d’estat, però anteriorment ho havia sigut per l’escalada d’atemptats terroristes atribuïts a l’Estat Islàmic (EI) o als combatents kurds que sacseja el país, per la destitució fulminant d’un primer ministre i per l’acostament a la UE amb l’objectiu de frenar el flux de refugiats cap a Europa. Al president turc, Recep Tayyip Erdogan, el líder islamista estimat i criticat gairebé a parts iguals que fa 13 anys que reté el poder -abans com a primer ministre-, no li incomoda acaparar totes les mirades i marcar l’agenda, encara que això vulgui dir multiplicar els fronts oberts. I juga fort en una regió profundament esquitxada per la guerra, especialment la de Síria, que passa a tocar de la seva frontera i desestabilitza tot el Pròxim Orient i més enllà.

La guerra de Síria

Desestabilització a la frontera i refugiats

Des que el 2011 la revolta popular a Síria va derivar en una guerra, Turquia -país amb qui comparteix una frontera de 800 quilòmetres- està en alerta. D’entrada, una onada migratòria ha transformat les províncies frontereres del sud i Istanbul. El país, de 75 milions d’habitants, acull ara 2,7 milions de refugiats sirians i el perfil demogràfic, en alguns indrets, ha canviat completament. Però és que, a més, Turquia és un país de pas per als refugiats que volen arribar a Europa i de les seves costes sortien diàriament desenes d’embarcacions amb refugiats cap a les illes gregues. Va ser a través d’un criticat acord amb la UE, que preveu les deportacions massives, que el flux es va aturar. Ankara va obtenir a canvi 6.000 milions d’euros d’Europa per fer-se càrrec de la situació d’aquests refugiats i la liberalització de visats per facilitar l’entrada dels seus ciutadans a la UE.

L’amenaça del terrorisme

Una espiral inèdita d’atemptats en territori turc

En un segon estadi, la guerra de Síria va forçar el govern del president Erdogan a posicionar-se. I en una zona calenta del planeta com el Pròxim Orient, això ha tingut conseqüències a la regió que envolta Turquia. Al principi, Erdogan va donar un suport clar als rebels sirians contra el govern del president, Baixar al-Assad, però la perspectiva d’un derrocament ràpid del règim de Damasc s’allunyava i tot plegat es va transformar en alarma. D’entrada, per la força i el territori que van aconseguir les forces kurdes al nord de Síria i també perquè el terror de l’Estat Islàmic (EI) es va infiltrar aviat, a través d’una frontera -més aviat permeable-, a Turquia. Els atemptats atribuïts als jihadistes s’han anat multiplicant, l’últim el 28 de juny a l’aeroport d’Istanbul -una infraestructura clau per al país-, que va provocar una quarantena de morts. És una escalada terrorista que mai s’havia vist en la història recent. Entre els atribuïts a l’EI també hi ha el de Suruç, que ara fa un any va provocar la mort d’una trentena de pacifistes que donaven suport al poble kurd de Síria i, especialment, a la reconstrucció de Kobane, destruïda pels jihadistes. Erdogan va autoritzar aleshores l’ús de les seves bases militars per facilitar les operacions de la coalició liderada pels EUA contra l’EI, cosa que feia presagiar encara més atemptats jihadistes.

El desafiament kurd

Les aspiracions kurdes preocupen Erdogan

Però si realment Erdogan té una línia vermella, són les ambicions del poble kurd al sud de Turquia. Veient la fortalesa dels veïns kurds de Síria i el temor d’un efecte de contagi més enllà de la frontera, el president turc va suspendre el procés de pau amb els kurds de Turquia. L’acostament entre Ankara i els kurds havia començat el 2009 i avançava a bon ritme -es va constatar una rebaixa de les hostilitats- fins que es va trencar definitivament l’estiu del 2015. La guerra oberta entre l’exèrcit turc i les milícies kurdes es va reprendre amb un nivell de violència que no s’havia vist mai fins aleshores. Això passava després d’unes eleccions generals en què el partit d’Erdogan no va aconseguir -o no va voler- formar govern i el partit kurd, amb altres aliats, havien obtingut uns resultats històrics. L’horitzó de repetir eleccions va enlluernar Erdogan, que va fer aflorar el seu discurs més dur. Fins al punt que la nova campanya es va celebrar, mesos després, enmig d’una inèdita espiral de violència que encara continua.

La lluita de poder interna

El Moviment Gülen, l’origen de tots els mals

La societat turca viu en tensió permanent i es lliura una subterrània batalla pel poder dels grans estaments de l’estat, entre els quals hi ha l’exèrcit i la judicatura. El rostre de l’enemic per a Recep Tayyip Erdogan és el clergue islamista Fetullah Gülen, fundador d’un poderós moviment que controla des d’escoles fins a mitjans de comunicació. Aliats clau fins al 2013, una macrooperació contra la corrupció al govern Erdogan va ser la gota que va fer vessar el got i va desencadenar una guerra oberta entre els dos. L’ara president acusa Gülen -que viu exiliat als EUA- de tots els mals que pateix el país i fins i tot l’ha situat a la llista dels terroristes més buscats.