La presa del Nil que assecarà Egipte
La megaconstrucció, impulsada per Etiòpia, obre una crisi a la regió que ara els EUA volen resoldre
TunisDes de temps immemorials, Egipte és sinònim de Nil. Sense les aigües del riu més llarg del planeta no hauria florit mai una de les civilitzacions més sofisticades de l’Antiguitat en ple desert del Sàhara, ni aquest àrid territori podria sostenir avui cent milions d’ànimes. És per això que la presa més gran de l’Àfrica, que Etiòpia està construint a la conca del Nil Blau, és vista com una greu amenaça pel govern egipci. De fet, alguns experts alerten del risc que l’anomenada Gran Presa del Renaixement desemboqui en una crisi regional d’abast imprevisible.
Per intentar allunyar aquest escenari, i davant la incapacitat de les dues parts d’arribar a un acord sobre les característiques d’aquesta impressionant obra d’enginyeria, l’administració Trump va convidar tant Egipte com Etiòpia, a més del Sudan, a una reunió a Washington prevista per a demà. A més d’un mediador nord-americà, també hi haurà un representant del Banc Mundial. Mentre que el ministre d’Afers Estrangers egipci, Sameh Xukri, ja és als Estats Units, hi ha dubtes sobre la participació del seu homòleg etíop, per bé que Addis Abeba va confirmar la seva assistència a la reunió fa un mes. Els últims dies hi ha hagut violents enfrontaments al sud del país africà, que s’han saldat amb la mort d’almenys 80 persones.
Iniciada el 2011, la construcció de l’embassament està en la fase final, i es preveu que entri en funcionament a partir de finals de l’any vinent. Totes les xifres relacionades amb aquest projecte són descomunals. El cost puja a més de 4.000 milions d’euros, i ha estat finançada sobretot amb recursos interns -els funcionaris han hagut de renunciar a part del seu sou-, però un 30% correspon a préstecs de la Xina. Es calcula que la presa, de 145 metres d’alçada i 1.800 de longitud, tindrà capacitat per emmagatzemar més de 70.000 milions de metres cúbics i generarà uns 6.400 megawatts d’electricitat.
Precisament la principal motivació de l’obra és satisfer les necessitats energètiques d’un país amb més de 100 milions d’habitants i amb un ràpid creixement econòmic i demogràfic. Però les ambicions d’Addis Abeba van encara més enllà. Amb la planta hidroelètrica més gran del continent, aspira a convertir-se en una potència energètica i exportar electricitat als seus veïns, sobretot el Sudan, ja que l’embassament està situat a només uns 15 quilòmetres de la frontera sudanesa.
El projecte ha suscitat els recels d’Egipte des del principi, i el president Abdel Fattah al-Sissi l’ha arribat a qualificar de “una qüestió de vida o mort” per al país. Durant la presidència de l’islamista Mohammed Mursi, el govern va arribar a especular públicament amb un bombardeig per frenar l’edificació. Però la por d’una reacció hostil a un atac per part de la comunitat internacional ha fet que el Caire aposti per una resolució negociada al conflicte. Però, des de fa sis anys, les reunions d’alt nivell se succeeixen sense donar gaires fruits. De fet, els mitjans egipcis sospiten que el govern etíop utilitza les converses com una simple estratègia dilatòria mentre la construcció continua avançant.
El principal punt de la discòrdia entre les dues parts gira al voltant de quin ritme s’hauria de seguir per omplir la conca del futur llac artificial. El Caire demana que aquest període s’allargui fins a set anys, mentre que Addis Abeba descarta que en duri més de tres anys. Per a Egipte, l’aigua del Nil representa aproximadament un 95% dels seus recursos hídrics, i una reducció del cabal del riu, per petita que fos, tindria un impacte important sobretot per a l’agricultura, el sector del qual viu un quart de la població egípcia. Etiòpia, per la seva banda, argumenta que també té dret a explotar l’aigua del riu, i recorda que Egipte ja va construir un gran embassament a Asuan sota la presidència de Gamal Abdel Nàsser.
El repartiment de l’aigua del Nil constitueix una vella querella entre la desena de països de la seva conca. Gràcies a un tractat internacional firmat l’any 1929, en temps de l’Imperi Britànic, Egipte ha gaudit d’una quota molt superior a la dels seus veïns. Concretament, té dret a 55.000 dels seus 88.000 milions de metres cúbics anuals. És a dir, un 65% del cabal del riu. L’any 2010, cinc països de la conca van signar un tractat a Entebbe per modificar les quotes, un moviment rebutjat categòricament per Egipte i el Sudan, els més beneficiats per l’ statu quo.