1,5 ºC sense "descarbonització": l'Acord de París, en 10 claus
Compromet tots els països a reduir emissions, però distingeix la responsabilitat en funció de les "capacitats"
ParísL'últim i definitiu text per a l'Acord de París contra el canvi climàtic no agradarà pas a tothom però té elements pensats per acontentar totes les parts. No és tan ambiciós com reclamava la ciència climàtica, però fins i tot les ONG li concedeixen certes virtuts basades en el realisme polític. "No ens treu del forat en què som, però fa les parets menys escarpades", ha valorat el director de Greenpeace Internacional, Kumi Naidoo.
Aprovat per unanimitat pel plenari de la COP21 us expliquem les 10 claus del text de l'acord.
1. Temperatura
Objectiu d'1,5 ºC amb el límit a 2 ºC
La part més ambiciosa de l'acord és sense dubte el seu objectiu principal, ja que s'ha aconseguit fixar l'increment d'1,5 ºC en la temperatura global com el propòsit cap al qual tots els estats han d'esforçar-se, tot i que el límit màxim s'estableix encara en 2ºC.
Aquesta és una victòria dels estats més vulnerables als efectes climàtics, com les petites illes del Pacíficcondemnades a desaparèixer si l'escalfament global de més d'1,5 ºC puja per sobre dels nivells preindustrials. De fet, segons els científics de l'IPCC, amb un augment de 2 ºC (a finals del 2015 haurem pujat ja 1 ºC) els efectes del canvi climàtic ja seran importats tot i que manejables, però per poder evitar el pitjor cal quedar-se per sota d'1,5 ºC.
2. Emissions
L'objectiu global de retallada ha quedat diluït
On sí que l'acord ha perdut ambició és a l'hora de fixar un objectiu global de reducció de les emissions de CO2, el primer causant del canvi climàtic. Si en els primers intents d'esborrany apareixia fins i tot l'opció d'arribar a les zero emissions el 2050 o la "descarbonització" a finals de segle, en el text definitiu tot ha quedat diluït.
Finalment, l'objectiu fixat és arribar "a un pic d'emissions al més aviat possible" i a partir de llavors començar a reduir-les fins a aconseguir durant "la segona meitat del segle" un "equilibri entre les emissions de gasos d'efecte hivernacle i l'absorció que en fan els embornals", és a dir, els boscos, l'agricultura i el sòl. Els negociadors han definit així l'expressió 'neutralitat climàtica' que havia aparegut en anteriors esborranys del text i que venia a substituir qualsevol menció a 'descarbonització', que era una de les línies vermelles dels països petroliers com l'Aràbia Saudita, però també de la Xina i l'Índia, que creixen a força de carbó.
3. Plans nacionals
Tots els estats estan obligats a presentar compromisos
Una altra de les virtuts del nou acord és que, per primer cop, obliga tots els estats a col·laborar en la reducció del CO2 que hi ha a l'atmosfera, tot i que estableix diferents nivells de responsabilitat. Tothom ha de presentar compromisos nacionals per mitigar el canvi climàtic i els ha de revisar a l'alça cada cinc anys.
Tot i així, s'estableixen diversos nivells de responsabilitat, de manera que als països desenvolupats se'ls demana que retallin emissions de CO2 (era una obligació però en els últims minuts abans d'aprovar l'acord es va canviar un "haurà" per un "hauria" atribuint-ho a un error de transcripció i va quedar només com a voluntari) i es dóna una mica més de marge a la resta perquè adaptin els seus processos de creixement a poc a poc.
Als països en via de desenvolupament, on s'inclou encara la Xina i l'Índia, se'ls "encoratja" a anar reduint el ritme de creixement en les emissions fins a aconseguir que en el futur la seva corba d'emissions pugui anar cap avall. Per als que estan en pitjor situació de desenvolupament, se'ls ofereix "suport" per poder posar en marxa plans de mitigació.
4. Diferenciació
Es distingeixen els països en funció de les capacitats
Una fita de París, si s'aprova aquest acord, seria que per fi s'haurà acabat la divisió dels països en dos grups impulsada al Protocol de Kyoto, que en l'annex 1 va fer una llista dels països industrialitzats (els de llavors) com els únics obligats a fer esforços.
Ara tothom n'ha de fer, i la "responsabilitat compartida però diferenciada" que estableix la convenció de l'ONU pel clima es matisa per fi introduint en diverses parts del text l'expressió "en funció de les capacitats" de cada país. Això s'introdueix per reclamar un esforç més gran, especialment en matèria de mitigació, a aquells països que, tot i que no ho eren als anys 90, avui són grans emissors de CO2 i han esdevingut també potències econòmiques, com la Xina, l'Índia o el Brasil, però també Corea del Sud, per exemple.
En aquest debat, la Xina i l'Índia han hagut d'acabar cedint una mica. Tot i que han aconseguit que se'ls doni més marge per començar a descendir en la seva trajectòria d'emissions, estan obligats finalment a sotmetre's als mateixos estàndards que els països desenvolupats en quasi totes les qüestions.
Al llarg de tot el text, a més, es preveuen provisions especials i condicions més lleugeres per a un grup de 49 estats anomenat Països Menys Desenvolupats (LDC, per les sigles en anglès) i als estats insulars. En aquest grup que rebrà més ajut, però, s'havia previst en principi incloure-hi també l'Àfrica en conjunt, però finalment no serà així. Tot i que dins dels LDC la majoria són africans, queden fora de les condicions especials molts països del nord del continent i Sud-àfrica, per exemple.
5. Finançament
Els països rics, obligats a aportar diners
L'únic punt en què la Xina i l'Índia han guanyat la batalla de la "diferenciació" és en l'apartat del finançament, ja que els països "desenvolupats", on no se'ls inclou, seran els únics amb un mandat obligatori per aportar diners al fons de l'ONU per ajudar els països pobres a adaptar-se i a mitigar el canvi climàtic. A la resta de països se'ls "encoratja" a fer aportacions "voluntàries". També s'hi inclou la previsió de poder buscar finançament privat per a aquest fons.
Els 100.000 milions de dòlars promesos per a aquest fons el 2020 apareixen fixats com una decisió de la COP21, però per augmentar aquesta xifra en el futur, com reclamen els països pobres i les ONG, s'acorda convocar una nova cimera "abans del 2025" per decidir-ho.
6. Curt termini
La primera revisió a l'alça dels compromisos es retarda
La part negativa és que no s'ha aconseguit forçar una revisió a l'alça dels plans estatals que s'han presentat a París, on 186 països han arribat amb els deures fets. Tot i que el text de l'acord deixa clar que aquests compromisos encara no són suficients per arribar a l'objectiu dels 2 ºC (es situen almenys en un augment de 2,7 ºC), finalment no es revisaran abans del 2020 com reclamava la UE.
El 2020 encara es podran presentar els mateixos plans que s'han presentat a París, sense obligació de revisar-los a l'alça fins al 2025 (excepte per a aquells països que ja hagin fixat els seus objectius per al 2025, com els Estats Units, que sí que estan obligats a presentar nous compromisos, més ambiciosos, el 2020).
7. Pèrdues i danys
Una victòria a mitges per als més vulnerables
Finalment, l'acord dedica un article especial a preveure mecanismes de gestió de les pèrdues i danys, és a dir, tots els efectes del canvi climàtic que ja no s'està a temps d'aturar i que afecten especialment els països més vulnerables, com les fortes inundacions i tifons o fins i tot la desaparició d'algunes illes.
El text preveu posar en marxa sistemes d'alerta per a aquests esdeveniments, de gestió d'emergències i fins i tot "assegurances" per a aquests tipus de riscos. Però alguns dels països que feien pressió en aquest punt reclamaven també algun fons de "compensació o indemnització" per part dels països rics, responsables de la major part de les emissions que han generat aquest canvi climàtic que els afecta, i d'això no se n'han sortit.
Els Estats Units han aconseguit introduir en l'apartat de decisions de la COP21 que aquest article de pèrdues i danys "no servirà de base per a cap tipus de responsabilitat o compensació".
8. Transparència
Rendició de comptes amb "respecte a la sobirania nacional"
Una altra dura batalla en la negociació d'aquests últims dies ha estat la de la Xina per evitar que cap organisme independent recompti les seves emissions o la sancioni per qualsevol incompliment dels seus compromisos. Finalment, ha cedit perquè s'haurà de sotmetre a un sistema de "transparència" com tota la resta, és a dir, que haurà de retre comptes a l'ONU d'allò que fa, però seran les seves dades (revisades per l'ONU), i ha aconseguit introduir en aquest article una referència que diu que tot això es farà "amb respecte a la sobirania nacional" de cada país.
A més, en aquest apartat tampoc no hi ha una diferenciació entre desenvolupats i no desenvolupats i més aviat es demana un esforç més o menys gran per retre comptes "en funció de les diferents capacitats".
9. Avions i mercats d'emissió
L'aviació i la navegació s'escapen del control d'emissions
En el pols d'exigències i concessions, la Xina s'ha marcat un altre punt. Ha aconseguit eliminar del tot dins del text els controls internacionals a les emissions dels anomenats 'búnquers', que inclouen l'aviació i la navegació. Fixar una obligació de reducció d'emissions en un sector com el comerç marítim era una línia vermella per a la Xina, primer exportador mundial.
La UE, la primera que va intentar incorporar l'aviació al mercat d'emissions i ja no se'n va sortir, havia lluitat fins a l'últim moment per recuperar aquest punt en l'acord, però va haver de cedir. Els avions emeten el 5% del total mundial de CO2 i els vaixells el 3%, de manera que tots dos plegats ja se situen al nivell de l'Índia, el quart emissor mundial si es compta la UE com un de sol, que seria el tercer.
Això sí, l'acord sí que reconeix el mecanisme dels mercats d'emissions com una eina vàlida per lluitar contra el canvi climàtic, que pot ser instaurada i utilitzada de forma voluntària.
10. Entrada en vigor
Cal la ratificació d'estats que sumin el 55% de les emissions
En cas que s'aprovi aquest acord contra el canvi climàtic, el mateix text preveu que l'entrada en vigor no sigui abans del 2020. Però només ho podrà fer quan l'hagin ratificat almenys 55 estats que sumin el 55% de les emissions mundials.
Un requisit pensat per evitar bloquejos com el que va patir el Protocol de Kyoto, que preveia el 70% de les emissions mundials per entrar en vigor. Com que no va ser ratificar pels Estats Units i altres grans emissors, va haver de ser Rússia, quan s'hi va incorporar el 2005, el país que permetés que efectivament entrés en vigor. Per posar encara més facilitats, l'acord preveu que aquest 55% es compti només tenint en compte les emissions inventariades per l'ONU, i les de la Xina són encara del 1994.
Aquest cop es preveu que els Estats Units ho tinguin més fàcil per ratificar-lo, tot i que sigui finalment vinculant en conjunt. Els negociadors han procurat que tot el que reclama el text siguin qüestions que no requereixin la ratificació del Congrés dels EUA i, segons l'assessora de la delegació francesa Teresa Ribero, ho han aconseguit. Una possibilitat, però, seria que la ratificació que faci Barack Obama davant del seu Tribunal Suprem sigui impugnada pels republicans.