Portugal, un país que exporta molt més que futbolistes
Els portuguesos tornen a les urnes després de 4 any de retallades i un 4% més de població emigrada
Enviada especial a LisboaLa Vanessa és portuguesa i fa un any i mig que viu a Friburg, a Suïssa. No li ha costat aclimatar-s’hi. Ja hi va viure de petita amb els seus pares. El 2011, l’any que van rescatar Portugal, va decidir emigrar. Havia acabat d’estudiar medicina nuclear el 2008 i el seu sou s’havia reduït dràsticament. En només mig any va passar de cobrar 1.500 euros al mes a només 350 euros, gairebé cinc vegades menys. El mateix va passar amb la majoria de la gent del seu poble. Avui el 40% de la població de Friburg és portuguesa. Hi viuen 40 emigrats de Casegas, el poble de la Vanessa, de només 300 habitants. La majoria no passa dels 35 anys.
Segons el govern conservador de Pedro Passos Coelho, tots els portuguesos s’han de sentir “orgullosos” de la Vanessa, perquè s’ha convertit en “ambaixadora” del país. I per primer cop en la història s’està mostrant al món que Portugal “no només exporta futbolistes”. És el que deia el 2012 la mà dreta i amic d’infància del primer ministre, Miguel Relvas. “Ara també exportem científics, pintors, artistes plàstics... Avui en dia tenim aquesta capacitat. I no em sento malament amb això, sí que em feia cosa als anys cinquanta quan exportàvem gent amb una baixa qualificació”, assegurava sense embuts en un acte públic. La resta del govern el va secundar amb declaracions similars. Relvas va veure’s forçat a dimitir el 2013 després de provar-se que havia falsificat el seu currículum.
La Vanessa forma part, amb resignació, d’aquesta quota exportadora. Des del 2011 que gairebé han emigrat mig milió de portuguesos en un país de només 10 milions i mig d’habitants, cosa que significa un 4% de la població activa. Portugal s’ha convertit així en un dels països de la UE amb un saldo migratori més negatiu, al nivell de Polònia i les repúbliques bàltiques. En això, ni Grècia el supera.
L’FMI fa les maletes
Demà aquest mig milió d’habitants també està cridat a les urnes. Però, de la mateixa manera que passa a Espanya, a molts no els ha arribat el vot. Portugal ha de decidir, després de quatre anys de retallades dràstiques, si vol seguir amb el camí de l’austeritat. Aquest dimecres l’FMI feia les maletes i abandonava els seus despatxos de Lisboa. Fa un any es va acabar el rescat. Però les reformes continuen. El dèficit ha baixat per sota del 3%, l’atur està al voltant del 12% i el país és, juntament amb Espanya, un dels que més creix de l’eurozona. Portugal, a ulls de Brussel·les, ha fet els deures. De fet, s’ha convertit en l’alumne predilecte de la troica i moltes vegades ha aplicat les retallades el doble del que se li demanava [vegeu tema de la dreta].
I el govern conservador ha pogut decidir a discreció sense la pressió del carrer. El Tribunal Constitucional ha sigut, a diferència de l’espanyol, l’alumne més contestatari, el que més ha recorregut les decisions del govern. El pic de mobilitzacions va ser el 2012. Fins a 300.000 persones indignades van desfilar pels carrers de Lisboa en contra de la retallada de les pensions, les baixades de sous, l’acomiadament forçós de funcionaris, la pujada de l’IVA i la privatització de moltes empreses públiques. El mateix nombre de persones que es van manifestar llavors a Lisboa són les que han emigrat.
“La gent s’ha desmobilitzat perquè ha constatat que, per molt que sortissis al carrer, seguien les polítiques d’austeritat. I s’ha desmoralitzat”, explica João Labrincha, portaveu el 2012 del Moviment del 12 de Març, el preludi dels indignats a Espanya. La Vanessa sap que, per molt vulgui, no podrà tornar. “Suïssa m’aporta l’estabilitat que no tinc a Portugal. Si no fos per Suïssa, no ens casaríem l’any que ve”, diu per Skype. El casament li organitza una empresa especialitzada a muntar bodes a distància. Un negoci totalment en auge al país.
Atrapats entre dues crisis
En Nuno Miguel també va haver d’emigrar el 2011. L’empresa li va donar a entendre que si no marxava a Angola acabarien prescindint d’ell. Al cap d’un any i mig la seva dona, la Nàdia, i el seu fill de tres anys també hi van anar. La crisi anava per llarg. “A mi em van fer tornar i ara em roben la meva família”, acostuma a dir amb cert rancor el pare de la Nàdia. La seva família va haver d’abandonar Moçambic el 1975 quan Portugal va perdre totes les colònies. Ara han sigut la salvació per a molts portuguesos.
Però la crisi dels països emergents per la caiguda del preu del petroli els últims mesos els ha deixat atrapats entre dues crisis. Sense una alternativa al seu país, els portuguesos estan marxant en massa. La Vanessa tampoc hi veu futur. I per això no ha votat. Demà totes les enquestes indiquen que la resignació i l’apel·lació a l’estabilitat s’apoderarà de les urnes i que tornarà a triomfar l’austeritat.
