Portugal vota avui sense una alternativa clara a l’austeritat
A diferència d’Espanya i Grècia, no hi ha cap nou partit capaç de decantar els resultats. La dreta és la favorita a la reelecció, però sense majoria per governar
Enviada Especial / A LisboaA pocs quilòmetres de Lisboa, a l’altra banda del Tejo, hi descansen les restes del passat industrial de Lisboa. Una àrea urbana que va créixer sense aturador a partir dels anys 60, després de la inauguració del gran pont penjant que salva la desembocadura del riu més llarg de la península Ibèrica. Bona part dels obrers de Lisboa hi van anar a viure. Llavors no hi faltava la feina: químiques, metal·lúrgia, la drassana més gran d’Europa. Però els tres rescats de l’FMI (el 1977, el 1983 i el de la troica el 2011) han fet miques l’economia. Una cosa no ha canviat: el Partit Comunista -que va amb els Verds sota les sigles CDU- continua governant, per àmplia majoria, en gairebé tots els municipis de la zona. S’hi celebra també la festa comunista més gran d’Europa -Avente!-, que cada primer cap de setmana de setembre acull desenes de milers de persones -incloent-hi delegacions de Pyongyang, les FARC i Veneçuela.
El portuguès és l’únic partit comunista europeu que no s’ha renovat i manté una línia leninista. Defensa la reestructuració del deute públic de Portugal (d’un 130% del PIB) i obrir el debat sobre la sortida de l’euro. I avui, d’acord amb els sondejos, aspira a tenir els millors resultats en unes eleccions legislatives des de la dècada dels 80 -quan van tancar les empreses més grans del país-. No en va és una de les poques alternatives a l’austeritat. A diferència d’Espanya i Grècia, a Portugal no s’ha erigit cap nou partit capaç de decantar els resultats. No existeix un Podem a la portuguesa. L’esquerra segueix totalment atomitzada. El partit germà del de Pablo Iglesias és el Bloco d’Esquerda (BE), que va néixer el 2000 i el 2009 va obtenir un 9,6% dels vots. Al cap de dos anys perdia la meitat dels diputats per divisions internes. Després d’una profunda renovació, ara les enquestes li auguren una millora i el situen entre el tercer i el quart lloc, en un frec a frec amb els comunistes.
La campanya de la por
“Jo no sóc comunista però voto el Partit Comunista. Ha demostrat la seva gestió a escala municipal. És un partit pràctic”, explica l’Augusto mentre pren un cafè a la plaça del mercat de Barreiro, presidida per l’estàtua d’Alfredo da Silva, l’industrial que va catapultar una ciutat que des de la fi de la dictadura ha sigut governada pels comunistes -a excepció d’un petit parèntesi socialista- i on mai s’ha tocat ni l’estàtua ni la tomba faraònica de l’empresari. L’acompanya el Mario, un amic de tota la vida, que defensa de manera aferrissada votar “l’estabilitat” de Portugal à Frente (PaF).
El PaF és la nova marca amb què es presenta a la reelecció el govern de Pedro Passos Coelho, que ha aplicat durant quatre anys, i amb escreix, les retallades de la troica i que fins i tot ha començat a pagar per anticipat a l’FMI. Per sobreviure, Passos Coelho (del PSD) s’ha unit amb l’altre gran partit de dretes, liderat per Paulo Portas (la CDS-PP). Canvia el nom però no la cosa: aquest tàndem és el favorit a la reelecció en totes les enquestes, fins a sis punts per sobre del Partit Socialista, que malda per lliurar-se de l’herència de José Sócrates, que va ser qui va acceptar el rescat de 78.000 milions d’euros. L’ex primer ministre socialista va sortir de la presó durant la precampanya però continua sota arrest domiciliari per presumptes delictes de corrupció, frau fiscal i blanqueig de capitals.
El PaF s’ha aferrat a aquest llegat, però també al que ha passat a Grècia, per llançar una campanya de la por. ¿Com pot ser que amb 20% de la població activa vivint amb el salari mínim, de només 505 euros, pugui ser reelegit el mateix govern de les retallades? El catedràtic de sociologia de la Universitat de Coimbra i Wisconsin Boaventura de Sousa Santos assegura que l’evolució de Syriza es clau per entendre per què els portuguesos estan desmoralitzats -hi ha fins a un 40% d’indecisos i es preveu una baixa participació-. “La comunicació social europea ha aconseguit crear un ambient d’expectatives negatives. Donar a entendre que si l’actual situació és dolenta encara pot ser molt pitjor. I quan hi ha expectatives negatives sempre guanya la dreta”, explica a l’ARA aquest referent per a l’òrbita Podem.
Una crisi política?
Sembla que Passos Coelho ho té tot de cara per a la reelecció. Però, en canvi, ho tindrà tot en contra per governar. Les enquestes els donen una majoria molt ajustada, lluny de l’absoluta amb què han fet i desfet sense problemes durant els últims quatre anys. El PaF sumaria al voltant del 35% dels vots, per davant del Partit Socialista (PS) d’António Costa, que quedaria al voltant del 30%. Molts analistes auguren una crisi política i eleccions altre cop d’aquí sis mesos. I per primera vegada es parla d’una possible aliança de les esquerres. El professor Sousa Santos ho veu factible i augura que la setmana que ve es multiplicaran les crides a permetre la investidura de Costa per evitar quatre anys més d’austeritat sense contemplacions.
Quatre anys de portes giratòries
El president de la República, Aníbal Cavaco Silva, tindrà la clau. Ex primer ministre del partit de Passos Coelho amb dues majories absolutes, ja ha dit que “sap molt bé el que farà” per formar govern. Amb ell es va privatitzar el pont que uneix Lisboa amb la regió comunista (s’han de pagar 1,65 euros cada cop que es passa), i el ministre que ho va fer és avui el president del consorci que administra el pont. Passos Coelho també acaba una legislatura plena de portes giratòries. El que va ser el ministre de Finances que va implantar el rescat, Vítor Gaspar, és avui directiu de l’FMI. I el responsable d’aplicar el memoràndum és comissari europeu. Els portuguesos escullen avui si volen seguir sent l’alumne preferit de la troica.