La nit dels ulls il·luminats

Tard, passada la mitjanit, caminava per l’avinguda Unter den Linden en direcció a la Porta de Brandenburg, el punt clau on el Mur tenia més d’un metre de gruix. Formava part d’una processó de gent amb els ulls il·luminats que no s’acabava de creure el que havia passat i volia comprovar-ho al lloc més obvi. Durant tots aquells anys, la plaça on es trobava el monument amb la quadriga a sobre, que no era cap arc de triomf sinó una de les portes de la ciutat, feta edificar per Frederic Guillem II de Prússia a finals del segle XVIII, havia estat un espai prohibit. Quan el 1961 es va aixecar el Mur per impedir que els berlinesos escapessin cap a l’Oest, la Porta de Brandenburg va quedar en terra de ningú, sense accés de l’Est ni de l’Oest. Només els vopos -els temuts guàrdies de frontera- i alguns convidats especials de la República Democràtica Alemanya (RDA) tenien accés al monument. Des de l’altre costat, al Berlín Oest, l’avinguda del 17 de Juny quedava tallada pel Mur, però hi havia una espècie de tribuna instal·lada per l’Ajuntament on et podies enfilar per donar-hi un cop d’ull. Era com un espai sagrat reservat als deus de la Guerra Freda.

Van haver de passar més de 28 anys per arribar al 9 de novembre del 1989 i que aquell espai fos recuperat pel poble. La gent anava acostant-s’hi i ocupant la plaça. Darrere meu vaig sentir un bram, un crit orgàsmic. Em vaig aturar i em va avançar un home jove, sol, que caminava a grans gambades i cada deu metres s’aturava, alçava els braços, mirava al cel i bramava com un cérvol en zel. Els berlinesos d’un costat i l’altre de la ciutat s’enfilaven al Mur i ballaven joiosament sobre aquell monument de la vergonya convertit ja només en un munt de formigó. Sobtadament, d’un dels costats de la gran plaça prohibida en va sorgir un destacament de la policia i, darrere, un canó d’aigua per desbaratar manifestacions. Ningú en va fer gaire cas. Els agents també semblaven paralitzats. Els seus rostres joves i gairebé barbamecs mostraven una barreja de temor i sorpresa.

El vehicle, en tot cas, va maniobrar fins a col·locar-se davant d’un tram del Mur on un grup nombrós de gent s’ajudaven els uns als altres a pujar. Lentament, la torreta circular va girar fins que el petit canó va quedar apuntant i en posició de tir. Per uns segons l’escena va semblar congelar-se. Però el que va sortir va ser un ridícul raig d’aigua, com una pixada, el millor símbol de la impotència d’aquell règim ja caduc que acabava de morir. La riallada va ser general. Molts es van acostar al vehicle i alguns van decidir dutxar-se i ballar.

Llavors vaig recordar quina era la raó per la qual jo em trobava allà en aquells moments. Havia enviat la meva primera crònica a última hora de la tarda, quan Günter Schabowski, el portaveu del politburó del Partit Comunista (SED), ens havia dit allò que els alemanys orientals podrien viatjar on volguessin sense cap mena de restricció i que aquella reglamentació entrava en vigor immediatament (“ ab sofort ”, va dir). Però, malgrat que el titular d’aquella crònica ja deia “Cau el Mur de Berlín”, el cert és que només era una metàfora que es deduïa d’allò que ens va dir Schabowski. Quan es va tancar la primera edició del diari el Mur seguia al mateix lloc, ben tancat, i res feia creure que un parell d’hores més tard se n’obririen les portes i ja no seria més que un artefacte inútil.

Trucada des del Berlín Est

A la redacció, vaig pensar, estarien esperant la meva trucada per dictar una nova crònica per a l’última edició. Vaig córrer cap a l’hotel i a l’habitació, mentre marcava la llarga llista de números, m’encomanava a tots els sants i dimonis perquè la trucada trobés el seu camí per les rovellades línies de la RDA, cosa que només passava en comptades ocasions. La sort estava de part meva.

“On eres?”, va dir una veu ansiosa a l’altra banda del fil. “Hi era”, vaig respondre triomfant. Vaig pensar en escriure algunes notes abans de dictar la crònica, però finalment vaig optar per improvisar. En aquells temps no hi havia internet ni telèfons mòbils, i les secretàries ja havien plegat, així que un redactor va ser l’encarregat d’escriure el que jo li deia. Vaig començar a dictar mesurant les paraules. “La nit dels ulls il·luminats”, recordo que deia en el primer paràgraf. En un moment donat em va semblar que alguna cosa succeïa a l’altra banda del telèfon, com si s’hagués perdut la comunicació. “Hi ets? -vaig preguntar-. Què passa?” “Res, res -va dir el redactor-, és que m’he emocionat”.

I tot per un malentès. És veritat que l’imperi soviètic feia aigües per tots costats, que el règim de l’Alemanya comunista es desfeia com un terròs de sucre, que el món estava canviant a gran velocitat, que la informació ja viatjava per sobre de les fronteres gràcies a la televisió i les famoses antenes parabòliques, i que els alemanys orientals es manifestaven dient amb ironia comunista: “ Wir sind das volk ”, nosaltres som el poble. Però el que va passar aquella nit no estava previst. Un paper que mai no havia d’haver arribat a la butxaca de Günter Schabowski, redactat per uns oficials tips del règim, va fer que en una sola nit s’acabés el món bipolar sorgit de la postguerra mundial. Res tornaria ser el mateix.