La por i la desmemòria

Periodista Experta En àfricaCada any, quan la primavera comença a acaronar el Mediterrani, a Ruanda arrenca aquest període obscur, afligidor, que enfonsa el país dels mil turons en la memòria d’aquell absurd. Tot, menys les llàgrimes i els crits, es tenyeix de violeta, que representa el dol, les famílies desenterren parents i es troben en cerimònies per acompanyar-se i es deixa ressorgir l’indescriptible dolor que, ara fa 25 anys, va ennuvolar la nació sencera. Com sempre, l’estadi Amahoro -que vol dir “pau”- s’omplirà d’espelmes, i alguns dels assistents, massa afectats, seran socorreguts pels serveis mèdics i els psicòlegs. Mentrestant, Europa -aquest any toca, resulta que només cal cada cinc anys- fa veure que el genocidi més ràpid de la història contemporània li preocupa i pretén espolsar-se’n les responsabilitats, com ha acostumat a fer amb tots els conflictes en què participa fora de les seves fronteres.

Les veus trencades que he acumulat durant anys dels que van sobreviure s’assemblen terriblement en una cosa a les dels que van matar: la por. Dins els murs d’una presó avui plena de genocides s’acumulen els interrogants ferotges del “com es va poder arribar fins aquí”, i sembla que vulguem condemnar a cadena perpètua totes les respostes, avalant així la possibilitat que torni a passar. 800.000 o un milió de morts en 100 dies és una barbaritat que no s’improvisa i que la humanitat no hauria de permetre’s el luxe d’ignorar. I més quan aquests milers de persones que van morir amb por, a cops de matxet, han anat seguits dels cinc milions de morts de la guerra que va generar el genocidi: el conflicte encara ben viu a la República Democràtica del Congo.

Però França, que sabem que va armar i entrenar l’exèrcit i els milicians Interahamwe que van cometre les atrocitats, 25 anys després no s’ha dignat a reconèixer quin va ser el seu rol en el genocidi. L’expresident François Hollande va prometre desclassificar els arxius, però no ho va fer, i ara Emmanuel Macron acaba d’anunciar una comissió d’historiadors i investigadors que hauran de determinar quina va ser la participació de França, però el cert és que, de moment i fins ara, Europa li ha permès callar.

La cuirassa de Kagame

Mentrestant el president ruandès, Paul Kagame, ha construït una estranya i perillosa cuirassa a Ruanda, fabricada, precisament, de por i de trossos de memòria. A Ruanda els revolts entre muntanyes estan ben asfaltats; la capital està impecable, les flors llueixen a la ciutat; al Parlament hi ha majoria de dones i a tot el país batega una fina aparença de pau. Però l’hàbil dictadura de Kagame es nodreix del mateix que va dur al genocidi: la por.

Patrick Karegeya, que havia sigut cap del servei d’intel·ligència de Kagame, sabia que el règim el volia matar quan el vaig entrevistar a casa seva, a l’exili de Johannesburg. M’hi va portar un cotxe sense matrícula que m’havia citat en una gasolinera. Però, vigilat per les autoritats sud-africanes, no es pensava que ho aconseguissin. Quan va aparèixer estrangulat en un luxós hotel de Johannesburg va quedar palès que l’efectivitat de la repressió travessava les fronteres, però de nou la comunitat internacional va restar sedada.

Avergonyit per haver permès el genocidi, el món no s’atreveix a retreure res a Kagame. Els memorials amb ossos i cranis, amb els braçalets i les robes tacats de sang, fan emmudir. Imaginar desarma. Destrossa saber què hem sigut capaços de fer. I mentre ell utilitza aquest buit i els morts d’ahir per vestir la dictadura d’avui, cada dia més ferma, es va sembrant la mateixa llavor. La capa de silenci que cobreix Ruanda s’estripa just a l’arribar a la frontera amb el Congo. La rumba, els sorollosos mototaxistes i els crits de mercat bullen a Goma. Aquí a l’est, l’any 1994, hi van fugir primer les víctimes perseguides que s’escapaven i després els genocides que fugien de la justícia, i així va néixer la pitjor guerra actual del planeta, que encara dura.

És estrany com es juga amb la memòria, com aplaquem els morts d’ahir i ens insensibilitzem als d’avui, que només ens impressionaran demà.

El món calla

La cançó que Ruanda recicla cada any per aquestes dates, el Never again, té un toc pop i una melodia d’aquelles que es queden gravades i se’t van repetint en loop al cervell. Però la memòria s’ha escapçat i triturat, igual que les víctimes. França l’ha soterrat, Ruanda l’ha pervertit, el món calla com va fer durant els cent dies de matances i mentrestant el Congo es calcina com aquell jove mai-mai que ens vam trobar acabat d’assassinar, per allà Kanyabayonga, amb una baioneta clavada a l’ull.