El populista Partit del Brexit, líder a les enquestes amb 9 punts de marge

LondresEl populisme polític i el seu gran apòstol a les illes britàniques, l’exagent de borsa de la City de Londres i els últims vint anys eurodiputat euroescèptic Nigel Farage, manté un avenç imparable en bona part del territori del Regne Unit. Les enquestes per a les eleccions europees publicades els últims dies indiquen que la demagògica retòrica de Farage pot guanyar la grossa de la rifa.

El Partit del Brexit -la formació de caràcter ultrapersonalista fundada fa només dos mesos per Farage, sense cap mena de programa que no sigui la sortida del Regne Unit de la Unió Europea (UE)- compta ara mateix a les enquestes amb el 30% d’intenció de vot. El percentatge és quatre punts per sobre del que el 2014 va obtenir el UKIP, llavors el partit que encapçalava el mateix Farage, i que dos anys després va esdevenir decisiu en la victòria del Brexit en el referèndum. Respecte al segon partit en les enquestes, els laboristes de Jeremy Corbyn, la diferència és de nou punts. El Partit del Brexit és, doncs, el partit del càstig a un “sistema trencat -diu Farage- que ha traït el mandat del poble”.

Farage, de 54 anys, és un populista de manual. Sisè segons Transparència Internacional en el rànquing d’europarlamentaris pel que fa a més ingressos (790.000 euros els últims cinc anys, a més dels 100.000 anuals que ha rebut de l’eurocambra), es fa passar per un senyor molt trempat i afable per convèncer els seus seguidors que és un més, un d’ells. La mateixa tàctica que Boris Johnson i Donald Trump. Però els vestits de 2.000 lliures que porta, o les sabates de 400, delaten les enormes diferències.

Aterri on aterri l’actuació és idèntica. Missatge simple i directe. Aquesta tarda, a Chester (nord-oest d’Anglaterra, a 40 quilòmetres de Liverpool), Farage intervé en un dels mítings quasi diaris que aquestes últimes setmanes fa per tot el país. L’objectiu? Sacsejar a curt i a mitjà termini la política britànica. I el primer pas és el 23 de maig, quan el Regne Unit celebrarà les eleccions europees -sempre les fan en dijous- perquè encara forma part de la UE.

Consignes i recaptació

Des del púlpit, Farage denuncia l’establishment de Westminster per no haver fet realitat el Brexit. Ho fa amb un llenguatge inequívocament antisistema: “Canviem la política per sempre”; “Complim amb la democràcia el 23 de maig”; “Hem de dir a la classe política que ja n’hi ha prou de trair-nos”; “Estem lluitant per la democràcia”, “Lluitem pel Brexit contra aquells que ens volen aturar”…

Farage beneeix amb aquestes i altres consignes els fidels a qui cobra 2,5 lliures, una mica menys de tres euros, per escoltar-lo i veure’l en directe. I omple pavellons, halls o petits teatres amb una assistència mitjana de 200 a 300 persones.

En els mítings es presenta com una víctima de les circumstàncies, un home que ha hagut de tornar a la batalla política per rescatar el país del desprestigi en què es troba.

La intervenció a l’escenari en el míting de Nottingham, fet el 20 d’abril, ho va deixar en evidència. La fórmula serveix a tot arreu. Per exemple, dissabte a Fylde, també al nord-oest d’Anglaterra, en aquest cas a 80 quilòmetres de Liverpool, va repetir quasi paraula per paraula el discurs de Nottingham.

“Després d’un breu descans -va començar dient- he tornat. He dedicat 25 anys de la meva vida a lluitar contra l’establishment. Recordeu? Havíem de deixar la Unió Europea el 29 de març a les onze de la nit amb acord o sense. Però l’única cosa que hem vist de la primera ministra, del govern i del Parlament ha sigut una gran traïció a la democràcia”. I continuava: “El Parlament ha situat el nostre país en un dels més tristos capítols de la seva història. Una humiliació total”. I va llegir posteriorment suposades esqueles de diaris, publicades en memòria de la democràcia britànica, morta -o assassinada, segons el seu parer- el 29 de març.

Dos vots en un

Per a Farage les eleccions europees són una doble aposta: d’una banda, busca la ratificació personal d’una croada de dues dècades i mitja contra la UE; d’una altra, vol clavar un cop a Westminster i establir les bases per a la irrupció d’un nou actor directe en la política britànica. És una més de les moltes paradoxes del Brexit: mentre que el Regne Unit vol, en teoria, allunyar-se d’Europa, l’actual situació política l’hi acosta més que mai. El bipartidisme tradicional tory-labour -més la crossa liberaldemòcrata- s’esquerda, s’atomitza i pot ser fagocitat o condicionat en extrem pels populismes que tenallen el continent.

Al llarg del cap de setmana s’han sabut totes les dades de les eleccions locals celebrades dijous en una part d’Anglaterra i a Irlanda del Nord. El càstig a conservadors i laboristes ha sigut molt dur, i el Brexit n’és la principal raó. Tant, que pot esperonar l’acord final entre els dos grans partits, fins i tot abans de les europees, i posar fi a la paràlisi actual.

Els uns i els altres temen, d’una banda, l’avenç de Farage; d’una altra, que els liberaldemòcrates i els Verds, contraris al Brexit i guanyadors de les locals, revisquin. Però no serà fins a l’escrutini de les eleccions que es podrà parlar de tendència. Farage, mentrestant, continua predicant patriotisme, demagògia antisistema i falses promeses, la fórmula del Brexit, del Partit del Brexit i potser de l’èxit.