La politització de la justícia egípcia

El CaireA Egipte fa uns mesos que hi ha un degoteig constant de sentències escandaloses tant per la seva extrema severitat com per la falta de garanties jurídiques per als acusats. Organitzacions de drets humans i fins i tot governs estrangers han censurat amb contundència alguns veredictes que reflecteixen un alt grau de politització entre els jutges del país àrab.

La primera setmana d’Abdel Fattah al-Sissi com a rais d’Egipte ha ofert nous exemples de com en el terreny judicial no tothom rep el mateix tracte. Un cèlebre bloguer, Alaa Abdelfattah, va ser condemnat, juntament amb 24 activistes més, a quinze anys de presó per haver participat en una manifestació il·legal, i deu islamistes van ser castigats amb la pena de mort per uns càrrecs tan vagues com “incitació a la violència”. En canvi, un oficial de policia va veure com el tribunal li anul·lava una condemna a deu anys de presó per la mort per asfíxia de 37 manifestants islamistes que estaven sota custòdia policial.

Les sentències més escandaloses les va dictar un tribunal de Mínia, que va condemnar a la pena de mort més de mil persones en dos processos diferents per la mort de dos policies. Molts analistes estrangers interpreten aquest tipus de sentències com el resultat de les pressions del govern, que va llançar una ferotge campanya de repressió contra qualsevol tipus d’oposició. Tanmateix, hi ha experts que en discrepen.

“No crec que els jutges rebin ordres directes del govern. Simplement, la majoria donen suport ferm al règim actual”, explica a l’ARA Nathan Brown, catedràtic de la Universitat George Washington, especialista en el sistema judicial egipci.

Durant la primera meitat del segle XX, la judicatura era un estament amb gran prestigi social gràcies a una independència que es va anar erosionant durant la dictadura militar de Nàsser, després de la revolució del 1952. En l’era Mubàrak, va ser un grup de jutges el que va denunciar la manipulació electoral, i va estimular el sorgiment dels primers moviments d’oposició al carrer, com Kifaia. Ara bé, la vertadera politització de la justícia va arribar després de la revolució del 2011. En part, motivada per la falta de consens entre els actors polítics sobre l’itinerari de la transició.

Alguns conflictes van quedar en mans dels tribunals, cosa que va provocar una judicialització de la vida política. El president deposat, Mohammed Mursi, va declarar la guerra a la judicatura en proposar la jubilació de prop de tres mil jutges, considerats afins a Mubàrak. “Els Germans Musulmans van provocar que la judicatura se sentís amenaçada, i d’aquí el seu suport al règim actual”, sosté Brown. Una altra raó que explica l’actitud dels jutges és la seva visió, compartida per policies i militars, que són els guardians de l’estat. “Es veuen a si mateixos com a part d’un intent de restaurar l’autoritat de l’estat amb els mitjans que calgui”, afegeix.

Els jutges sempre han tingut una relació estreta, sovint personal, amb les forces de seguretat. Per això no s’ha condemnat pràcticament cap agent per la repressió de la revolta del 2011. Les paraules del jutge Hassan Eissa, pronunciades abans d’absoldre vuit policies acusats d’abusos, mostren clarament aquest esbiaixament: “Us demano perdó pels insults rebuts. Si fos per mi, ni se us hauria jutjat... Sou uns herois”.