La política teatre torna a la frontera entre les dues Corees
Pyongyang crea una zona horària pròpia enmig d’una nova escalada de tensió amb Seül
BarcelonaAvui els ciutadans de Corea del Nord es llevaran mitja hora més tard per ordre del seu gran líder, Kim Jong-un. El dia en què es compleixen 70 anys de l’alliberament de la península coreana del poder del Japó ha sigut l’escollit pel règim del Nord per endarrerir 30 minuts el rellotge -al·legant que l’hora era també una herència colonial- i per crear la seva pròpia zona horària. “L’hora de Pyongyang” serà des d’avui GMT +8,5, diferent de la de qualsevol altre país de la zona (Corea del Sud i el Japó es mantenen en el GMT+9). Un nou estirabot per aïllar encara més l’estat més aïllat del món.
Un gest populista -ni tan sols del tot original: Hugo Chávez ja ho va fer el 2007 a Veneçuela- que ha portat Corea del Sud a posar de nou el crit al cel. “És un pas enrere en els nostres esforços de cooperació intercoreana i d’unificació pacífica”, deia la presidenta, Park Geun-hye.
Però el rellotge no és l’únic que ha tensat aquests dies la relació entre les dues Corees. L’explosió de quatre mines antipersona fa pocs dies a la part sud-coreana de la zona desmilitaritzada, que va mutilar dos soldats d’aquest país, ha portat Park a anunciar “represàlies severes” contra Pyongyang. La primera ja s’ha fet efectiva i ha sigut reprendre la “guerra psicològica”, amb els missatges anti nord-coreans als megàfons de la frontera, unes emissions que s’havien suspès el 2004.
“Forma part d’aquesta política de teatre, en què totes dues parts fan veure que apugen la tensió per reivindicar la seva posició davant els actors internacionals però també per satisfer l’audiència domèstica”, resumeix Pablo Pareja, professor de relacions internacionals de la UPF. En una situació de guerra tècnica, ja que l’alto el foc firmat el 1963 no s’ha concretat mai en un acord de pau, les escalades bèl·liques se succeeixen de manera cíclica, amb algunes de més greus, com la que es va produir el 2010 quan Corea del Nord va enfonsar el vaixell sud-coreà Cheonan i va bombardejar l’illa Yeonpyeong, uns fets que van causar en total 50 morts.
El mateix general que el 2010
Seül ha acusat del nou atac amb mines a Kim Yong-chol, el mateix general de Corea del Nord que, segons els serveis secrets del Sud, va ser l’artífex dels atacs del 2010. Però, tot i així, els analistes coincideixen que la topada actual no té la gravetat d’aquella. “El conflicte té una dinàmica regional en què els EUA tenen un paper rellevant i Corea del Sud no té autonomia real per reaccionar. Però en aquest cas, en què l’agressió no és tan greu, la resposta de Seül, que acostuma a ser proporcionada, és probable que no vagi més enllà de la megafonia”, opina Oriol Farrés, analista d’Àsia Oriental del Cidob. A més, en aquest cas no és clara l’autoria de Pyongyang, que ahir mateix ho va negar: “Si haguéssim volgut atacar, ho hauríem fet amb armes potents”.
El conflicte entre les dues Corees està enquistat i els tímids acostaments que es van produir cap al 2000 han quedat congelats en els últims anys. “Més encara des que el 2013 va arribar al poder la presidenta Park (conservadora), que va tancar totes les vies de diàleg, tot i que ara semblava que començava a reobrir-les”, explica Antonio José Doménech del Río, director del programa Pont amb Corea de la Universitat de Màlaga. Doménech viatja cada estiu a Corea del Sud i adverteix que “cada any en aquestes dates hi ha un nou episodi d’aquest tipus”.
Cal tenir en compte també el 70è aniversari de l’alliberament de la península de Corea, una data que ja es preveia propícia a una nova escenificació del conflicte, apunta Just Castillo, professor del programa d’Àsia Oriental a la UOC. Castillo remarca també que la decisió de canviar el fus horari s’ha de llegir en clau interna, com una mesura purament populista cap a una audiència domèstica molt nacionalista. “El seu avi [fundador del règim, Kim Il-sung] tenia la carta del comunisme per legitimar-se; el seu pare [Kim Jong-il], ja sense l’URSS, justificava certes accions amagant-se darrere el creixement econòmic; però Kim Jong-un no té ni una cosa ni l’altra, perquè la situació econòmica del país és molt feble, i només pot jugar la carta nacionalista”, coincideix Pareja. Farrés veu també en el canvi d’hora una voluntat de refermar el seu poder “dient als nord-coreans: «Jo controlo el vostre temps»”.
I és que el jove líder proclamat el 2011 està immers encara en l’esforç de legitimar-se al poder, fent servir també la purga política. Aquesta setmana s’ha sabut també que, a més del seu oncle, el seu ministre de Defensa i uns 70 funcionaris, Kim Jong-un ha executat també el seu vice primer ministre, suposadament perquè no estava d’acord amb les seves polítiques.