Els homes que tenen la clau de la política nord-americana

Barcelona“Amb les polítiques d’Obama, la Xina s’enforteix i els Estats Units es debiliten”. L’eslògan no l’ha ideat el Partit Republicà. És un anunci de televisió pagat per magnats nord-americans, entre els quals Sheldon Adelson, cèlebre a casa nostra pel seu intent d’instal·lar-hi Eurovegas. Des que el Tribunal Suprem els va donar potestat per fer-ho, els multimilionaris nord-americans s’han tirat de cap a fer política de forma molt més evident que fins ara. I en les eleccions vinents encara marcaran molt més l’agenda: des de l’abril han desaparegut els límits que tenien les seves donacions als partits polítics.

Sense ells, no pots ser candidat

Són l’elit econòmica que “té prioritat en els polítics”, apunta Lee Drutman, investigador del think tank Sunlight Foundation. “No és que tinguin garanties [que la seva visió s’aplicarà], la política no és una màquina de venda automàtica, però tenen el poder de decidir qui pot ser candidat”, explica. Presentar-se a un càrrec polític als EUA és molt car i esdevé impossible si no es reben diners d’aquesta elit. De fet, segons una investigació de Sunlight Foundation, el 100% dels congressistes i senadors actuals han rebut diners d’algun d’aquests magnats, i un 86% dels congressistes han ingressat més dels donants milionaris que de cap altra via de donació.

Però, qui són aquests “amos de la clau” en la política nord-americana? Molts són ben coneguts, d’altres no tant. “Les enquestes mostren que la majoria són blancs, homes i d’edat avançada”, diu el professor de la Universitat de Georgetown Clyde Wilcox. “Dos de cada tres són republicans”, afegeix Drutman.

Només 100 persones van pagar un 70% de la publicitat electoral en les últimes presidencials a través dels super-PAC, uns comitès polítics que fan campanyes mediàtiques independents de les dels candidats.

“I aquests són els que es coneixen, perquè hi ha altres tipus d’organitzacions que no estan obligades a fer públic el nom dels donants”; és el que s’anomena el diner negre de la política, apunta la cap de recerca del Centre per una Política Responsable, Sarah Bryner. En aquest grup hi ha els germans Charles i David Koch, grans finançadors del Tea Party (l’ala més dura del Partit Republicà). Situats entre les persones més riques del món, tenen interessos en la indústria petroliera, gasista, minera i del transport, entre d’altres. Amb els seus diners han finançat campanyes contra la reforma sanitària d’Obama produïdes per l’organització Americans for Prosperity. Una investigació de The Washington Post va revelar que 44 milions de dòlars dels 140 que es va gastar aquesta entitat en el cicle electoral passat venia de fons vinculats als Koch.

Però entre els que sí que ho declaren, destaquen per damunt de tot Sheldon Adelson i la seva dona, que van donar 50 i 42 milions de dòlars respectivament a super-PACs en les últimes presidencials. Els seus interessos són ben coneguts, els casinos. Però, com la majoria de multimilionaris que gasten milions de dòlars en donacions polítiques “el que volen és el manteniment de l’ statu quo ” i, sobretot, “impostos baixos per a la gent rica”, destaca Drutman.

Fixant les prioritats

Això ho comparteixen tots, però després cadascun té les seves prioritats. Michael Bloomberg, exalcalde de Nova York, va ser el cinquè a la llista de grans donants (comptant els Adelson conjuntament), amb 13,6 milions de dòlars. Va donar suport tant a candidats independents com a demòcrates, i és conegut el seu interès per combatre les armes.

Més diners que ell es van gastar Harold Simmons (27 milions), un magnat de titani amb interessos en sectors com l’energia i la defensa, i Robert Perry (24), prohom del sector immobiliari. Però aquests dos grans valedors dels republicans van morir l’any passat. Darrere d’ells, hi ha el primer gran donant dels demòcrates, Fred Eychaner (14), fundador del grup mediàtic Newsweb Corporation. Obertament gai, Eychaner fa pressió pels interessos del col·lectiu, el medi ambient, l’art i l’arquitectura i la lluita contra la sida.

Últimament, s’ha fet un lloc al cap de la llista Joe Ricketts, magnat de la borsa que va comprar els Chicago Cubs per als seus fills i a qui es va acusar de voler fer anuncis incendiaris sobre l’expastor d’Obama.

«Corrupció ‘quid pro quo’»

Tot i que el perfil de gran donant és el mateix, amb els super-PAC les donacions polítiques “s’han concentrat enormement en un nombre cada cop més petit de rics que fan contribucions milionàries”, apunta Wilcox. Amb l’eliminació dels límits a les donacions, a més, “es preveu que en les eleccions vinents serà encara més evident la separació entre la petita elit que dóna la major part dels diners i la gent que dóna quantitats petites”, afegeix Bryner.

Segons la investigadora, “cada cop més els polítics concentren els seus esforços a aconseguir grans xecs milionaris en lloc d’anar a interactuar amb els votants”. “Plutocràcia? Jo no ho diria així, però és cert que aquests xecs faciliten als rics una interacció amb els polítics molt més pròxima”, afegeix.

Malgrat la prudència de la majoria d’experts, alguns ho veuen clar. Spencer Overton, professor de dret de la Universitat George Washington, fa temps que adverteix que eliminar els límits crearà una “corrupció massiva del quid pro quo ”. “Quan un donant de 2.500 dòlars, o, fins i tot, de 35.000 es torna poc raonable, és fàcil per al polític fer-lo desistir educadament. Però contradir algú que t’ha donat 2,9 milions serà molt més difícil”, assegura.

Amb tot, Bryner remarca que “no es pot oblidar els votants: són els que prenen l’última decisió”. I recorda, per exemple que, tot i els esforços dels germans Koch, la reforma sanitària d’Obama ha tirat endavant.

Dues sentències donen més poder polític als rics

Els grans multimilionaris nord-americans sempre han cultivat la seva relació amb els polítics, però des del 2010 el sistema judicial dels Estats Units els hi ha posat molt més fàcil. Amb l’argument que les donacions econòmiques són una forma de llibertat d’expressió, el Tribunal Suprem va sentenciar el 2010 que els sindicats i les empreses podien fer contribucions (il·limitades) a través dels anomenats super-PAC.

A més, l’abril d’aquest any, una nova sentència del Suprem ha eliminat els límits a les donacions polítiques “agregades”, és a dir, les que es podien fer en total durant un cicle electoral de quatre anys.

El límit a cada candidat és encara de 5.200 dòlars i de 32.400 dòlars per a un comitè polític, però els límits que hi havia fins ara de 48.600 dòlars com a màxim sumant diversos candidats i de 74.600 com a màxim per a diferents comitès ja no existeixen.

Així, a partir d’ara, a la pràctica, un sol donant podria pagar fins a 3,6 milions a un mateix partit, si sumés la donació màxima per a cadascun dels candidats d’aquell partit (2,4 milions) i la quantitat màxima per a cadascun dels seus comitès (1,1 milions).