La població local de Bangladesh ara no vol els rohingyes al país

Cox’s Bazar (Bangladesh)A Jafaralam Hoque la calma se li va acabar el dia que no va poder posar el plat a taula als seus fills. Té 40 anys, porta un bigoti que li endureix la mirada i s’eixuga les llàgrimes abans que li arribin als pòmuls. El seu plor, reprimit, és l’altra cara de la cruel violència de l’exèrcit birmà contra la comunitat rohingya i el consegüent èxode cap a Bangladesh: els efectes que l’arribada de totes aquestes persones ha tingut en la població local de Bangladesh, on un 30% dels habitants viuen sota el llindar de la pobresa.

“Jo abans tenia la meva pròpia terra, el meu camp d’arròs i un hort. El cultivava i ens guanyàvem la vida”, diu el Jafaralam, que va néixer a la localitat d’Ukhya. Aquest “abans” fa referència als anys previs a l’agost del 2017, quan, pràcticament de cop, uns 800.000 rohingyes van passar la frontera cap a Bangladesh per escapar-se de l’horror que vivien a Birmània i es van instal·lar a la regió de Cox’s Bazar, a l’est del país. “D’un dia per l’altre, un grup de refugiats es va començar a construir les barraques als meus terrenys. Jo els hi vaig demanar que marxessin, que allò era el meu camp de cultiu, però em van dir que l’exèrcit de Bangladesh els havia donat permís”. Quan va anar a demanar explicacions a les autoritats el van obligar a marxar i li van dir que ja no s’hi podia fer res. “Em van argumentar que el govern havia hagut de cedir terreny perquè s’hi instal·lessin els roghingyes, i que jo era un dels afectats. Malgrat això, no em van donar cap mena d’indemnització”, recorda indignat.

La seva vida, i també la de la seva família, ara és molt més difícil i lamenta que ningú els hagi donat suport. “Ara he de treballar a les terres d’altres pagesos, com a mà d’obra”. Si abans guanyava 1.000 takes -la moneda local del país- al dia, que són uns 10 euros, ara en guanya uns 300 al dia (uns tres euros) i treballant més hores -un total d’11-. “Tinc quatre filles i un fill i tenim feina perquè puguin menjar”, es lamenta. Quan li preguntem què pensa sobre l’arribada dels rohingyes, parla clar: “Al principi, com molts habitants de Bangladesh, estava content de poder-los ajudar: estan sent víctimes d’un genocidi. Però ja fa un any i mig i cada cop la situació és més insostenible. Els locals no podem continuar així, però ningú ens ajuda”.

Una gran empremta

El clam del Jafaralam se sent cada cop més entre la població local de la zona. I és que, malgrat que ja hi havia hagut algun èxode de persones d’aquesta ètnia -per exemple, durant els anys 70 o 90-, mai s’havia vist una peregrinació de la magnitud de l’actual. Abu Morshed és el portaveu de l’ONG local Phals, una de les poques entitats que treballen per ajudar la població autòctona. Quan li preguntem per aquestes conseqüències, treu un paper i un bolígraf. “Les principals són en l’àmbit econòmic i en el mediambiental”. Explica que, com el Jafaralam, són molts els pagesos que han perdut les terres i que ara no tenen feina o en tenen una de molt precària.

“A més, molts pagesos contracten rohingyes perquè treballin en negre. A causa de la seva situació, treballen per molts menys diners, i el valor dels treballadors baixa”, continua Abu Morshed. “Els arbres?”, sospira. “Això ha sigut una barbaritat: n’han tallat gairebé dos milions des de l’agost del 2017. Primer els tallaven per tenir espai per construir les barraques, i ara els tallen per tenir llenya per cuinar, construir, vendre…”, continua dient Morshed, que també va néixer a la regió de Cox’s Bazar.

Mirant imatges d’abans i d’ara es veu fàcilment la diferència: abans de l’èxode rohingya la regió de Cox’s Bazar era una zona pràcticament verge, amb turons i més turons verds que s’estenien fins on arribava la vista; ara aquests turons hi són, però ja no són verds sinó plens de barraques i tendes dels refugiats que s’amunteguen l’una sobre l’altra.

Hi coincideix Mohammad Abul Kalam, director del Comissariat d’Ajuda als Refugiats i Repatriació de Cox’s Bazar, que també afegeix que la qualitat de l’aigua ha baixat i una de les conseqüències ha sigut que el nombre de peixos ha disminuït, fet que també afecta el sector pesquer d’una zona on bona part de la població s’hi dedica.

“Des del govern fem tot el possible per gestionar la situació, però demanem molta més sensibilitat i preocupació de les organitzacions internacionals per la població local”, apunta. Aquest discurs, però, xoca amb la versió dels pagesos que han perdut la terra i culpen el govern de no haver-los compensat, o amb les recents acusacions que assenyalen que l’executiu de Bangladesh hauria desviat fons destinats a la gestió de l’èxode rohingya cap a altres interessos.

Reconciliar les poblacions

Mentrestant, la primera llum del dia il·lumina la carretera que porta als camps de refugiats rohingyes. El camí és un infern de clots, pols, trànsit, fum i clàxons. A cada sotragada, a Abdul Sayem se li crispa la mirada. Subjecta amb força un dels passamans de l’autobús, fins que no pot més i deixa anar el primer renec: “Això abans no era així. Des que van arribar els rohingyes el paviment s’ha deteriorat molt perquè cada vegada hi passen més vehicles”. Té 22 anys, és de Bangladesh i treballa en una altra ONG local que lluita per protegir el medi ambient. De sobte abaixa el to de veu i fa com si volgués explicar un secret. “Si no marxen, d’aquí 20 o 30 anys els rohingyes hauran destruït el nostre país”, assegura. I aquesta percepció explica una realitat latent.

La resposta dels governs, sobretot del de Birmània però també el de Bangladesh, i la falta de reacció de la comunitat internacional, estan fent créixer aquest clima de recel i sovint s’acaba culpabilitzant una població, la rohingya, que està sent víctima d’una de les persecucions ètniques més dures de la història contemporània. Per aquest motiu, Jiaul Holve, alcalde d’un dels poblets bangladeshians que ara viuen envoltats de camps de refugiats, vol lluitar contra aquesta dinàmica.

–L’odi contra els rohingya està creixent, però no ha de ser així. El que hauríem de fer és protestar contra el govern.

–I per què no ho feu?

– Perquè si sortim al carrer a manifestar-nos ens apallissen i ens detenen.