Els plans reals del president rus
La guerrilla separatista pro-russa del Donbass deu ser la tropa amb més tatuatges i dents d’or de tota la història militar. Un odontòleg especialitzat en implants es faria milionari al front de l’est d’Ucraïna. Sovint s’ha descrit els combatents pro-russos de simples macarres, una barreja de mercenaris, militants nacionalistes i delinqüents comuns. I hi ha una part de veritat. Però tots tenen un pla i un ideal: un model de pàtria amenaçat per la decadència occidental.
De la mateixa manera, hem construït una imatge de Vladímir Putin a base de clixés: el campió de taekwondo que camina com John Wayne. Ens hem cregut que l’actual president rus és un simple fatxenda i la gran veritat és que Putin té un pla i no és precisament petit: revisar l’ordre mundial. Així que poca conya. Ell -insisteixo- té un pla, i els nostres líders europeus, un munt de fantasies de les quals cal despertar-se.
La UE, en el punt de mira
No és una guerra de geoestratègia, és una guerra ideològica. L’enemic de Rússia no són els Estats Units: és la Unió Europea i tot el que -encara- representa aquest club dels Vint-i-vuit: rendiment de comptes, drets humans, eleccions democràtiques i una burocràcia responsable. Rússia necessita Ucraïna com a estat tampó, però no per allunyar l’OTAN de les seves fronteres, sinó per allunyar l’europeisme. La voluntat de Vladímir Putin no és reconstruir l’imperi soviètic, sinó protegir la sobirania russa i els seus valors, el més important dels quals és el monopoli del poder de l’Estat. Putin no està interessat en l’estabilitat. Durant la Guerra Freda, fins i tot en els pitjors moments, la Unió Soviètica actuava amb pragmatisme. Els seus líders estaven limitats per les decisions del politburó i el record de la Segona Guerra Mundial era molt present.
400 violacions de l’espai aeri
Ara és tot el contrari: Putin té el monopoli de la presa de decisions i necessita un nivell permanent de desestabilització per afeblir i dividir la Unió Europea i l’OTAN. El president rus ho fa a través d’una barreja d’operacions militars i maniobres de desequilibri subtils. Al llarg de l’any 2014 els avions de guerra russos han violat l’espai aeri de l’OTAN fins a 400 vegades i els seus submarins han sigut detectats en les aigües de Suècia. El ministeri de Defensa ha triplicat el seu pressupost i s’han tornat a dissenyar protocols al voltant d’un atac nuclear preventiu.
Però el més interessant són les maniobres no militars. Rússia s’està acostant als moviments polítics alternatius dins de la Unió Europea: des de la ultradreta fins als antisistemes d’esquerra, des de Marine Le Pen fins a Syriza. Els ultres admiren Putin pel seu tradicionalisme de manual (Déu, ordre i els homosexuals tancats a casa) i l’extrema esquerra el veu com un baluard contra l’hegemonia ianqui. Brussel·les, fins i tot, ha acusat Rússia de finançar la campanya dels Verds en contra del fracking, que permetria a la Unió Europea reduir la dependència del gas i el petroli russos. Estem, doncs, davant d’un xoc d’idees, i l’annexió de Crimea i la revolta al Donbass no en serien la causa, sinó la conseqüència.
