‘Planet first’, Mr Trump!

La decisió de Donald Trump de retirar-se de l’Acord de París és immoral, injusta, ineficient, irracional, innecessària i està basada en dades inconsistents i paracientífiques. Per tant, és una mala notícia per als 7.500 milions d’habitants d’aquest planeta que estem escalfant. Incloent-hi els 320 milions d’americans. Tanmateix, l’Acord estava preparat per a la sortida de Trump. El desembre del 2009, quan els líders del món van ser incapaços d’arribar a un acord a Copenhaguen, sí que trontollava tot. Llavors eren els Estats Units i la Xina, els dos principals emissors, els que no es volien comprometre i que flirtejaven per treure l’acció climàtica de l’àmbit multilateral. Es va evidenciar la incapacitat d’Europa per liderar. Tot va anar de mal borràs i va costar molt recompondre la situació. Però en els sis anys entre la fallida Copenhaguen i l’exitosa París han canviat coses que fan que la decisió, tot i que fa mal, no aturi l’acció climàtica.

L’Acord de París és, sobretot, una caixa d’eines. Trump aporta un context desfavorable, que s’haurà de considerar a l’hora de definir-les i desplegar-les. Però no les bloqueja. Si de cas, n’hi ha dues que se’n poden ressentir més: el Fons Climàtic Verd i els Mecanismes de Verificació. Al primer, un instrument per a la cooperació i la justícia climàtica, els EUA hi han aportat un terç dels 101.000 milions de dòlars compromesos per 43 països (2015-2018). París preveia un mínim de 100.000 milions anuals a partir del 2020. La renúncia del principal donant el posa inicialment en risc. Però el tractat ofereix sortides amb fons privats o acords bilaterals (més del gust de la Xina, com el tren Nairobi-Mombasa). Tocat, però no enfonsat. Pel que fa als Mecanismes de Verificació, poc del gust de la Xina, sense la pressió dels EUA costaran més de definir. Tocats, però no enfonsats. La resta d’instruments tenen l’avantatge de poder-se definir per consens però impulsar-se sense necessitat que tots els signants en facin ús. Una flexibilitat que prové de la lliçó apresa a Copenhaguen.

Un món multipolar

Obama va decidir liderar la lluita sobre el canvi climàtic a dins i a fora del seu país. Moltes empreses globals i locals ja han pres decisions estratègiques cap a la descarbonització i no les canviaran ara. Altrament, la Xina va obtenir bones condicions a l’Acord i no el deixarà. Davant l’aïllacionisme de Trump, s’obre probablement un món multipolar. Una aproximació Europa-Xina no s’ha de descartar.

La reacció de ciutats com Nova York, Boston, Pittsburgh i d’estats com Califòrnia mostren que la reculada dels EUA no és, ni de bon tros, generalitzada. Les ciutats, on es lliura la principal batalla per la descarbonització (mobilitat, edificació, residus, model de consum, turisme...) i per l’adaptació (verd urbà, cicle de l’aigua, refugi, resiliència...), esdevenen actors clau i estan compromeses. Arreu del món. Barcelona, també. Està desenvolupant el Compromís Ciutadà pel Clima, impulsat per més de 800 entitats, i el mes que ve inicia un procés públic per renovar-lo i reforçar-lo amb un Pla Clima que integra accions de mitigació, adaptació, resiliència i justícia climàtica, a més d’impulsar l’agenda ciutadana pel clima. És un compromís i una obligació... with or without you, Mr. Trump.