La pitjor missió D’Open Arms

BarcelonaHaid Aman, un nadó eritreu de tres mesos, va morir ahir a la nit a bord de l’ Open Arms, el vaixell de l’ONG badalonina dedicat al rescat de migrants al Mediterrani central. L’equip havia enviat un senyal de socors per demanar l’evacuació urgent del petit i d’una noia embarassada de 7 mesos que tenia contraccions, però els guardacostes italians van assegurar que no podien arribar a la zona durant la nit en ple temporal. Malgrat els esforços dels metges, el nadó -que patia desnutrició i una severa infecció cutània- no va poder resistir l’espera. Serà una víctima més en la macabra estadística de la fossa comuna en què s’ha convertit el Mediterrani, juntament amb un noi que va entrar en parada cardiorespiratòria durant el rescat i un altre bebè que van trobar mort a la pastera.

Després de dos anys treballant en els escenaris del drama -des de l’illa grega de Lesbos fins a les costes de Líbia-, a l’ONG reconeixen que ha sigut, de lluny, la missió més difícil. Dijous al matí havien trobat una barcassa de fusta de dos pisos on s’amuntegaven mig miler de persones. Quan ja estaven al límit de la seva capacitat, la mateixa tarda van trobar-se una altra embarcació de goma amb un centenar de persones. La meitat dels rescatats són dones, entre les quals una cinquantena d’embarassades, i criatures: 34 nadons.

Elena Sánchez-Montijano, analista d’immigració del Cidob, ho explica així:“Sembla que les màfies estan retenint més homes per fer treballs forçats a Líbia. I allà no poden explotar tant les dones. També sabem pels estudis que es fan en el terreny que moltíssimes són violades pel camí i moltes queden embarassades”.

Tot i que van alertar els guardacostes italians que coordinen els rescats que no tenen tanta capacitat i que la mala mar feia la situació molt complicada per a tripulants i migrants, cap vaixell dels que componen l’operatiu de vigilància fronterera de la Unió Europea va anar a ajudar-los. Al vespre un vaixell militar italià va enviar-hi una llanxa per fer-se càrrec d’una noia de 18 anys i el seu nadó de quatre dies, que patien una forta infecció.

En ple temporal només s’hi va acostar el vaixell de l’ONG alemanya Sea-Watch, al qual van gosar transferir els homes joves i una dona, perquè era massa perillós intentar moure els més febles. Quan van veure que el petit Haid no responia al tractament van demanar una segona evacuació, però aquest cop, en plena nit, l’ajuda no va poder arribar i van haver de navegar fins a aigües de Tunísia per posar-se a recer. Ahir al matí, per fi, van poder deixar els supervivents i els tres cossos en un port de Sicília. Mentre els traslladaven van haver de deixar de treballar en més rescats. Abans, però, malgrat l’esgotament i les condicions extremes, van reunir-se de nou amb el vaixell de l’ONG alemanya per recuperar 16 migrants que tenien familiars a bord de l’embarcació de Proactiva. Així, les famílies no quedaran separades en diferents ports.

La majoria de nàufrags provenen d’Eritrea, on una dictadura ferotge condemna els joves a un servei militar indefinit. També n’hi ha que fugen del Sudan, el país africà presidit per Omar al-Baixir, acusat per crims de guerra pel Tribunal Penal Internacional. I encara de llocs més llunyans com la cinquantena de migrants de les illes Comores, un arxipèlag entre Moçambic i el continent africà, o els 16 de Bangladesh, a més de nepalesos, un tibetà i un palestí.

Externalització de fronteres

L’any passat van arribar a Itàlia 120.000 migrants a través de la ruta del Mediterrani central, on es van registrar 2.800 morts. Després d’haver segellat la ruta de les illes gregues arribant a un acord amb Turquia, Brussel·les s’ha centrat ara en Líbia, que s’ha convertit en la principal porta cap a Europa. És una política d’externalització de fronteres, que consisteix a comprar els favors dels països veïns perquè col·laborin en el blindatge. És un pas més en la construcció de l’Europa fortalesa, que, després d’haver-se envoltat de murs i de posar els militars a patrullar pel Mediterrani per atrapar els traficants, ara subcontracta el control fronterer als seus veïns.

“Entre aquesta suposada fortalesa i els països emissors s’està construint un ampli -i sovint letal- fossat que impedirà als migrants o refugiats arribar al seu destí. Tot i que no es reduiran els fluxos migratoris, seran redirigits o trobaran més obstacles” , explica el Cidob, que situa la immigració com un dels fenòmens més rellevants a l’agenda del 2018. I és que, més enllà de les seves fronteres, Europa i els seus estats estan construint el que Sánchez Montijano descriu com “un fossat”: els Balcans, el Líban, Turquia, Líbia, el Marroc i altres països fora de la UE on la gent mor o queda atrapada, lluny dels ulls de l’opinió pública.

Líbia és un país en plena guerra civil amb tres governs rivals. Un estat fallit on els drets humans són sistemàticament violats, com es va fer evident amb les imatges de mercats on es venien esclaus a 400 euros. I el pla europeu per formar la guàrdia costanera líbia omet les seves demostrades complicitats amb les màfies.

Espanya: una nova ruta?

Però si la pressió sobre Líbia continua, s’obriran noves rutes i ja s’ha vist com el 2017 les arribades per mar s’han multiplicat per dos, fins a les 23.000. Per molt que les tensions al Rif, al nord del Marroc, i la relativa millora de la situació econòmica a Espanya hi juguin un paper, el cert és que el 60% de les persones que van arribar en pastera l’any passat són d’origen subsaharià. Espanya pot ser una nova porta.