Els perquès de la invasió a Ucraïna

BarcelonaCom reconeixia un humiliat Emmanuel Macron, la invasió militar d’Ucraïna ha estat una “decisió deliberada i conscient” del president Vladímir Putin, que va optar per entrar en guerra mentre la via diplomàtica s’estavellava contra l’al·legòrica distància de la taula blanca del Kremlin on es van reunir els dos mandataris. Irracional o premeditada, la croada de Putin contra Ucraïna ha agafat mig món desprevingut, malgrat les insistents alertes que arribaven des de la Casa Blanca. Les profundes estacions de metro de Kíev, plenes de famílies refugiant-se de les bombes mentre s'informen de l'avenç de la guerra a través dels seus smartphones, dibuixen una estampa difícil de mastegar a l'Europa del 2022. Intentem respondre alguns interrogants quatre dies després de l'inici d'una ofensiva que amenaça molt més enllà de les fronteres ucraïneses.

Per què ara?

Aquest és el primer interrogant i, probablement, el més difícil de contestar sense endinsar-nos en el pensament d’un líder en plena distorsió de la història i la realitat. Entre les possibles explicacions, podem deduir escenaris interns i externs.

En el flanc exterior, no era difícil per al president rus detectar el moment de debilitat i canvi que viuen la Unió Europea i l’OTAN, en plena redefinició de lideratges i estratègies. Als Estats Units, Joe Biden va arribar al primer aniversari del seu mandat amb una majoria de nord-americans en contra de la seva gestió i amb la llarga ombra de Donald Trump amenaçant l’estabilitat política del país. A Europa, la marxa d'Angela Merkel s'ha fet notar i Putin n'està al cas. El nou govern alemany encara busca definir una personalitat pròpia, i els Vint-i-set –conscients sempre de la vulnerabilitat que suposa la seva dependència en matèria de recursos, seguretat i abastiment comercial– es preparaven per aprovar, aquest mes de març, el seu primer llibre blanc per a la defensa europea. També l’Aliança Atlàntica té previst aprovar un nou concepte estratègic. En realitat, les dues iniciatives havien evidenciat profundes desavinences a banda i banda de l’Atlàntic: recels entre socis comunitaris sobre les aspiracions militars dins la Unió Europea, i recels a l'OTAN davant una UE decidida a guanyar autonomia estratègica.

Però també en el front intern hi ha motius per al recel. Quan Putin ataca Ucraïna, està envaint una antiga república exsoviètica que havia començat un acostament explícit a la Unió Europea i l’OTAN. En un any en què el veïnatge rus ha viscut protestes massives al Kazakhstan i a Bielorússia, l’operació militar que ha començat aquesta setmana és un missatge també a tota “l’esfera d’influència” que Rússia reclama com a seva. Una gran advertència.

Per què no ens ho vam creure?

Ho resumia molt bé, dimecres al vespre, hores abans de l'inici de la invasió, Paul Sonne, periodista especialitzat en seguretat del Washington Post. "Encara veig molta gent que pensa que aquest serà un conflicte limitat a les regions separatistes [de Donetsk i Lugansk] i l'àrea que les envolta. Hi ha un problema: res de la postura i el desplegament militar de Rússia suggereix això". El 24 de febrer del 2022 perdurarà en els llibres d'història com el dia en què la Rússia de Putin va decidir colpejar el món llançant un atac a gran escala contra Ucraïna. També com el dia en què els pronòstics més pessimistes es van complir després de ser ignorats. Els primers informes de la intel·ligència nord-americana que alertaven d'un possible atac rus contra Ucraïna daten de l'abril del 2021, però s'intensifiquen a partir del novembre, quan es documenta un increment considerable de tancs, tropes i artilleria dirigint-se cap a la frontera. El crit d'alarma acabaria sent tan explícit que, a principis de febrer, els Estats Units asseguraven que Rússia s’encaminava a una “imminent invasió” d’Ucraïna. Fins i tot el mateix Volodímir Zelenski ho va qualificar d'histèria.

D’una banda, hi jugava, sobretot, la incredulitat davant una acció militar que podia tenir conseqüències impensables a la frontera d'una UE conscient de la falta d’instruments per fer front a un escenari bèl·lic. Molts compraven una intensificació de la guerra al Donbass, però no una gran guerra. Tampoc va ajudar que mandataris com Olaf Scholz o Emmanuel Macron –tots dos van viatjar a Moscou– afirmessin que Putin els havia promès que no atacaria Ucraïna i que la diplomàcia s'imposaria. "No crec que res indiqui que hi haurà un atac", deia a finals de gener Josep Borrell, cap de la diplomàcia europea. Ara, des de París, s'enfaden i reneguen perquè Putin, que mai ha vist la UE com un actor de primer nivell en aquesta crisi, va enganyar Macron.

D’altra banda, ha pesat també la nova realitat geopolítica, en què els Estats Units ja no són l’únic poder hegemònic. Fa temps que Washington va començar a perdre el control del relat global. Diversos factors ho expliquen. El creixement, en tots els sentits, de la Xina n'és un. També l'arribada de cadenes de televisió 24 h com Al-Jazeera, que van transformar les audiències de la informació internacional, o les oportunitats que suposen les xarxes socials. I, evidentment, els quatre anys de Donald Trump al poder, que van ferir profundament la imatge i la credibilitat de Washington.

Per què Ucraïna?

Ho reitera el periodista Llibert Ferri en el seu últim llibre, Putin trenta anys després del final de l’URSS (Edicions de 1984): "De la mateixa manera que no es pot entendre l’aparició d’Adolf Hitler sense la humiliació que van suposar per als alemanys les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles, tampoc es pot entendre l’aparició de Putin sense el greuge que va suposar per a milions de russos l’ensorrament de l'URSS". Segons Putin, el final de l'URSS s'hauria pogut evitar. Per ell –mai ho ha amagat–, va ser una rendició incondicional inacceptable que, d'alguna manera, havia de tenir una resposta. “L’ensorrament de la Unió Soviètica ha estat la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX”, va confessar Putin el 1994, quan era tinent d’alcalde de Sant Petersburg.

Dilluns, en el discurs que va reconèixer la independència de les repúbliques de Lugansk i Donetsk, va insistir que Ucraïna és, per història i composició, part integral de Rússia. Va destinar molts més minuts a exposar els motius pels quals Kíev era fruit de Moscou i a destacar el risc que suposava que s'hagués convertit en un "país titella d'Occident" que a parlar de l'apropament d'Ucraïna a l'OTAN, suposat motiu de les hostilitats creixents. No és només, doncs, que Putin vegi Ucraïna com una mena de tauler de joc en la seva pugna per guanyar terreny a Occident, sinó que, directament, se la sent seva. Al cap i a la fi, estrateg i nostàlgic, per damunt de tot vol blindar les fronteres de Rússia rescatant alguns perímetres que es van perdre fa trenta anys. Fent-ho, s'aproparia més a la Rússia anhelada: una superpotència global.

Per què pot canviar l’ordre mundial?

La guerra a Ucraïna és una peça més en l'estratègia de desafiament de l’ordre occidental. El poder global està en fase de redistribució: nous actors, nous desafiaments, i una debilitat manifesta dels consensos i la legislació que han marcat les regles de les relacions internacionals des de fa dècades. Estem en plena confrontació per les noves hegemonies de poder i, en això, Putin no està sol. Si Ucraïna és l’escenari de la feblesa de la coordinació geoestratègica occidental, l’hegemonia asiàtica i global de la Xina comença per la disputa territorial per Taiwan. Fa temps que diversos experts alerten que els motors de la geopolítica mundial viren cap a l'Indopacífic i alguns pocs especulen que Pequín podria aprofitar aquest moment d'atenció plena sobre Ucraïna per encetar més moviments i maniobres a la regió.

Putin va ser un dels pocs caps d’estat que va assistir a la inauguració d’uns Jocs Olímpics d’Hivern, que es van celebrar en ple boicot diplomàtic occidental. Putin i Xi Jinping comparteixen, segons el president rus, una “visió comuna de la seguretat”. Potser per això el final d’aquests polèmics Jocs va coincidir amb l’inici d’una operació militar que no només desafia l’arquitectura de seguretat europea, sinó que pot marcar l’equilibri de forces dels qui, des de fa temps, aspiren a crear un nou ordre mundial.

Per què la prudència de la Xina?

I si Putin acaba aquesta aventura militar convertit en un pària o en un contrapoder de la nova arquitectura geopolítica global depèn, sobretot, de la Xina, que fa temps que s’ha convertit en el soci més important de Moscou. Per aquest motiu, Pequín s’ha mantingut en l’ambigüitat des de l’inici de les hostilitats. Tot i que divendres, al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, Rússia es va quedar sola vetant un intent de condemna de la invasió, davant l'abstenció de la Xina, l’Índia i els Emirats Àrabs Units, el govern de Xi Jinping ha declarat que entén “les preocupacions legítimes” del Kremlin “sobre la seva seguretat”. L’annexió russa de Crimea va ser l’accelerador d’aquesta nova aliança d’interessos, on la Xina consumeix carbó i petroli de Rússia –amb nous gasoductes en construcció– i el mercat xinès ha donat un impuls sense precedents al desenvolupament agrícola a l'extrem més oriental de Rússia. L’aliança amb Xi Jinping pot ser també clau per aguantar la pressió econòmica de les sancions.