“És perillós, però no tenim elecció”

Calais (frança)El sol tot just s’havia post quan l’Akbrat, una noia d’Eritrea de 23 anys, va passar a l’acció. Al costat de desenes de persones, va començar a escalar pel costat francès la tanca que impedeix l’accés a l’Eurotúnel. El filferro espinós li feia talls a les mans, però ella no sentia el dolor. Semblava que els policies eren per tot arreu. Va pensar en el seu fill, de cinc anys, que va deixar a l’Àfrica, i va començar a córrer en ziga-zaga entre les ombres. Gairebé xoca amb un dels agents quan, de cop, es va trobar sola. Llavors es va amagar sota un tren de mercaderies a l’espera de pujar-hi quan comencés a moure’s en direcció al Regne Unit.

Abans de poder-ho fer, però, un policia francès la va descobrir, explicava l’Akbrat aquest dijous. Encegada pel gas lacrimogen, va ensopegar i es va torçar el turmell dret. Després de ser expulsada del complex al voltant del túnel, va haver de caminar coixejant durant cinc hores per recórrer els 14 quilòmetres i mig que hi ha entre la tanca i el campament de refugiats improvisat a Calais, conegut com “la jungla” pels 3.000 immigrants que hi dormen a l’espera de la seva oportunitat per travessar el canal de la Mànega. “Has tingut sort que no et matessin”, li va dir algú. “No he tingut sort. En tindré quan arribi a Anglaterra”, va respondre ella.

Per a molts dels immigrants que arriben a Europa procedents de l’Àfrica, el Pròxim Orient i més enllà, Calais, a tan sols 34 quilòmetres del port anglès de Dover, és la seva última parada. Molts d’ells pensen que, si aconsegueixen arribar al Regne Unit, tindran una vida millor i més segura. Uns se senten atrets per la Gran Bretanya perquè parlen una mica d’anglès, d’altres perquè creuen que hi ha més bones expectatives de trobar feina que en altres parts del continent. I alguns fins i tot argumenten que la lliura és una moneda forta.

Mentre es cura el turmell fora de la tenda que comparteix amb una dotzena de persones, l’Akbrat lamenta que haurà d’esperar uns quants dies abans de tornar a intentar saltar la tanca, però afegeix: “He creuat el mar i he caminat durant molts mesos. No em rendiré ara”. Com molts altres immigrants, prefereix no revelar el seu nom complet i rebutja ser fotografiada per por que la descobreixin i es posin en perill les seves opcions de creuar la frontera.

Va arribar a Calais fa uns dies, però ha passat molt de temps com a refugiada. Quan tenia 13 anys el seu pare va ser assassinat per motius polítics a Eritrea, explica. La seva mare es va escapar amb ella i les seves germanes al Sudan, i quan ella va morir l’Akbrat va deixar el seu fill amb la tieta i va iniciar el seu viatge cap a Turquia, per després travessar el Mediterrani i arribar a Grècia. Confia que algun dia aconseguirà papers i feina i podrà portar el seu fill al Regne Unit. “Intentaré entrar a Anglaterra fins que mori”, diu.

Com ella, molts immigrants ho intenten cada nit, tot i saber que molts quedaran ferits o moriran. De fet, deu immigrants han mort en les últimes sis setmanes, explica una estudiant de medicina que fa de voluntària a Calais per a l’ONG Médecins du Monde. Aquest mes, diu l’estudiant, una dona va perdre el seu fill en trencar aigües de manera prematura mentre intentava saltar la tanca, i afegeix que molts dels sensepapers tenen cicatrius pels talls que s’han fet amb els filats o els cops de porra de la policia. En el pitjor dels casos, alguns acaben amb diversos ossos trencats després de ser atropellats per trens.

Més d’un any de viatge

Però res de tot això els “fa tirar enrere”, diu la Mima, una graduada universitària etíop de 26 anys. Va començar el seu viatge el juny de l’any passat, fugint d’una sentència de presó per haver format part d’un partit de l’oposició al país africà. Va pagar 5.000 dòlars (uns 4.500 euros) que havia estalviat la seva mare a uns traficants per viatjar fins al Sudan, i d’allà a Líbia per travessar el Mediterrani i arribar a Itàlia. La meitat de les 243 persones del vaixell atrotinat amb què va viatjar van morir durant la travessa, però no se’n penedeix. “El Regne Unit no és un paradís, no és el cel, ho sé -diu-. Jo sé que no és segur pujar a un tren en moviment. Però no tenim cap altra opció. Si tingués elecció, per què hauria de fer una cosa així?”

Cameron avança que la crisi s’allargarà tot l’estiu

“Serà una qüestió difícil que s’allargarà durant tot l’estiu”. Així es va expressar ahir el primer ministre britànic, David Cameron, en referència a la crisi immigratòria que es viu aquests dies a Calais. En sortir d’una reunió amb el comitè d’emergència per abordar la situació a l’Eurotúnel, Cameron va qualificar el que està passant a la frontera amb França d’“inacceptable” i va deixar clar que s’ha convertit en una prioritat del seu govern. “Actuarem a l’altre costat de la frontera, començant per ajudar els francesos”, va dir el primer ministre. Tot i que de moment descarta desplegar l’exèrcit, el Regne Unit començarà a utilitzar unitats canines per rastrejar els que intenten entrar al país d’amagat, col·locarà més tanques de seguretat i enviarà més efectius per reforçar els que ja hi ha sobre el terreny. Mentre el govern discuteix la situació, els serveis socials de Kent (sud-est d’Anglaterra) han demanat ajuda per fer front a l’allau de refugiats.