El perill continua sense Bin Laden
Nova York“Era la nostra millor oportunitat per capturar Bin Laden... Si no actuàvem, es podia escapar, i podien passar anys abans que tornés a la superfície”. Són paraules del president nord-americà, Barack Obama, cinc anys després de la mort de Bin Laden a l’Afganistan, cinc anys d’ençà que ell mateix va anunciar des de l’Ala Est de la Casa Blanca la notícia que faria la volta al món en qüestió de minuts: “Aquesta nit puc informar el poble americà i el món que els Estats Units han portat a terme una operació que ha matat Ossama bin Laden, el líder d’Al-Qaida i un terrorista que és responsable de l’assassinat de milions d’homes, dones i nens innocents”.
En una entrevista que la CNN emet avui, Obama explica que quan va donar l’ordre d’abatre Bin Laden, era conscient dels riscos d’un fracàs: “Si no era Bin Laden, internacionalment hauríem perdut credibilitat perquè seria molt difícil guardar el secret un cop s’iniciés l’operació”. També afegeix que preveia les complicacions diplomàtiques: “Sabíem que provocaria un retrocés significatiu amb el Pakistan”.
L’èxit de Llança de Neptú -el nom en clau de l’operació amb què 23 comandos d’elit nord-americans, els Seals, van assaltar el refugi de Bin Laden a Abbottabad- va impactar en la política dels Estats Units i va donar ales a un Obama que quedava investit amb l’uniforme de líder audaç per optar a la reelecció. Però, sobretot, va injectar moral a la societat nord-americana, que, finalment, a la terrible imatge de la caiguda de les Torres Bessones podia superposar una altra fotografia, la d’Obama i el seu equip, inclosa Hillary Clinton, des de la Situation Room de la Casa Blanca, seguint de prop com el gran responsable, l’enemic públic número u, era castigat.
Punt de la Casa Blanca
L’eufòria del moment va portar a celebracions espontànies davant la Casa Blanca, però si algun entusiasta va creure que s’havia guanyat la guerra contra el terrorisme, el temps ha demostrat que s’equivocava. Matar Bin Laden va ser un cop dur per a Al-Qaida, i se n’ha ressentit, però l’organització segueix viva i, pitjor encara, antigues franquícies seves es van independitzar i han acabat substituint-la com a gran amenaça mundial. És el cas de l’Estat Islàmic, que ha eclipsat Al-Qaida i s’ha erigit en una organització que domina amplis territoris a Síria i a l’Iraq, controla pous de petroli, disposa de recursos financers substancials i, amb l’enorme crueltat exhibida sobre víctimes civil, ha marcat un punt d’inflexió en l’escalada del terror.
Els experts consideren que si Al-Qaida ha sobreviscut a la pèrdua del seu líder, és en bona part gràcies a l’estructura descentralitzada i el funcionament per delegació, via franquícies que li permeten continuar activa en diferents parts del món. Activa però més discreta perquè els mitjans de comunicació en bona part han deixat de prestar-li atenció, ja que han centrat els focus i les portades en l’Estat Islàmic.
Amb la mort de Bin Laden, Obama va tancar un capítol de la guerra contra el terrorisme; va marcar un punt i a part que, desgraciadament, no ha reduït l’amenaça, que es manté ben viva un cop metamorfosada en altres organitzacions. Ben endinsat ja en l’era post Bin Laden, el successor d’Obama a la Casa Blanca haurà de prendre decisions determinants en la seva política contra el terrorisme. Una és si s’han d’enviar tropes nord-americanens a escenaris bèl·lics [ boots on the ground ], un pas que Obama sempre ha evitat. Ha prioritzat els atacs aeris i l’ús intensiu de drons, i només ha desplegat un nombre reduït, tot i que creixent, de tropes especials sobre el terreny.
La qüestió kurda
Una opció complementària que es pot plantejar és armar els kurds. Són els combatents que, per preparació i convenciment, s’han demostrat més eficaços a l’hora d’enfrontar-se als guerrers de l’Estat Islàmic. Però potenciar-los indisposa Turquia, que els té catalogats com a terroristes, i augmenta les possibilitats que s’acabi creant un estat kurd, al qual s’oposen tots els països de la zona.
Una altra decisió inevitable serà acceptar, o no, la continuïtat de Baixar al-Assad al capdavant de Síria. El sagnant dictador, que inicialment els Estats Units i els seus aliats van sentenciar a perdre el poder, ha ressorgit abanderat amb la coartada de bastió contra l’Estat Islàmic i amb el suport polític i militar d’una Rússia beligerant.
