Carles III, el rei que no sabia callar
A punt de fer els 74 anys, el primogènit de la reina arriba al tron rehabilitat
LondresCarles III, primogènit d’Elisabet II, ha trencat motlles des que va néixer. El nou monarca del Regne Unit, nascut el 14 de novembre del 1948, va ser el primer hereu de la Corona britànica que va arribar al món sense la presència del ministre de l’Interior de torn a l’habitació en què la mare donava a llum. Va ser la mateixa Elisabet II qui va acabar amb el ritual que havia de garantir la legitimitat per via de sang del nadó, i només va permetre la presència de metges i llevadores als seus parts. Carles III no és i no serà un rei popular. No com ho ha sigut la mare, no com pot arribar a ser-ho el seu hereu, Guillem. Les enquestes més recents mostren dues dades significatives: la majoria dels britànics, un 60%, creuen que serà un bon monarca; amb tot, no arriba als nivells de popularitat del 80% que tenia a l’inici de la dècada dels 90, abans que esclatessin els escàndols amb la seva amant Camilla Parker-Bowles i es difonguessin a tort i a dret les seves infidelitats a Diana de Gal·les, l’esposa i la mare dels seus dos fills.
Molts dels episodis pels quals Carles s’ha vist en la diana dels mitjans de comunicació –el més vergonyós, la difusió pública de converses sexualment molt pujades de to amb Camil·la publicades pel Daily Mirror al llarg del 1992 i 1993– mostren una persona prou desconnectada de la realitat social del país sobre el qual regnarà. S’ha arribat a publicar, també, que es canvia diàriament cinc vegades de camisa, i que va llençant a terra les brutes perquè els seus ajudants de cambra les recullin. Sigui veritat o no, la propagació d’un fet així demostra una mala imatge generalitzada del nou monarca.
Carles va començar a perdre la batalla de l’opinió pública quan dels rumors dels anys 80 es va passar als fets de la dècada dels 90. El juny del 1992 Diana Spencer va trencar totes les convencions del protocol amb un seguit de revelacions sobre el seu matrimoni i els enganys del marit. Diana es va presentar a si mateixa com una pobra ingènua que havia caigut de quatre grapes dins d’una presó d’or. Va cometre la traïció d’explicar-ho, un pecat que molts encara no li perdonen, però que encara va obrir més la veda perquè els tabloides s’hi acarnissessin. Tot s’hi valia contra la família reial, per bé que la reina sempre, fins a la mort de Diana, va estar per damunt del bé i del mal. Diana va xerrar per capítols a The Times, després a Diana, su verdad en sus propias palabras, signat pel periodista Andrew Morton, i finalment en una insòlita entrevista a la BBC. Paradoxalment, el casament de Guillem amb la plebea Kate Middleton el 2011, i l’adaptació de la família reial a convencions més burgeses i menys aristocràtiques, ha suposat un triomf pòstum per a la princesa del poble.
Potser l’anècdota referida al paper dels ministres de l’Interior en els parts reials d’abans d’Elisabet II va marcar el futur del príncep. Un home que, segons biògrafs no autoritzats, té un caràcter diametralment oposat a la seva mare. És aquesta diferència, en què l’altivesa i l’arrogància en marcarien la personalitat, la que obre interrogants sobre el tarannà del seu regnat.
Quin rei serà
¿Serà un rei intervencionista com ho ha estat com a príncep, fins a potser intentar depassar els límits que marca la tradició política del país? ¿Seguirà escrivint als ministres del govern exposant els seus parers i les seves idees sobre els temes que li interessen? Entre altres coses, el canvi climàtic, l’alimentació orgànica, l’ocupació juvenil i l’educació, els productes transgènics, la renovació urbana, la pobra estètica de l’arquitectura moderna o, també, els perills del fracking per al medi ambient –la nova primera ministra Liz Truss acaba d'anunciar que aixeca la prohibició d'aquest mètode d'extracció de gas–, les virtuts de l’homeopatia o de les medicines alternatives. De totes aquestes causes n’ha fet bandera, ja sigui a través de la seva fundació o impulsant-ne d’altres, a través d’escrits i tota mena de discursos.
En virtut de la llei de llibertat d’informació del 2000, durant anys, el diari The Guardian va sostenir una batalla legal per fer pública la correspondència que Carles —grafòman empedreït—va adreçar a diferents membres del govern entre el 2004 i el 2005. Se’n coneixia l’existència a través de diverses filtracions, però no pas els continguts. Finalment, una decisió del Tribunal Suprem del maig del 2015 va fer-ne possible la difusió. Carles III s’hi referia a les seves dèries habituals: les ja esmentades necessitats d’impulsar l’alimentació orgànica o la nefasta estètica de l’arquitectura moderna, però també a excentricitats com les condicions de pesca a la Patagònia. El text més polèmic el va adreçar al primer ministre Tony Blair el 2004, quan li va expressar la gravetat del fet que “al nostre exèrcit se li demani una tasca molt exigent, especialment a Iraq, sense dotar-lo dels recursos necessaris”.
Intervencions d’aquesta mena han aixecat en alguns sectors una incòmoda pregunta: ¿Carles III arribarà a convertir el seu regnat en un quasi drama shakespearià si mai refusa ratificar una llei contrària als seus principis? ¿Arribarà a trencar la neutralitat política que la monarquia representa que ha de mantenir tothora?
La visió teatral
La dúctil i alhora sòlida arquitectura constitucional del Regne Unit ho entoma tot, però. O gairebé. El món teatral del West End, sempre ràpid a plantejar tota mena de trames entre la ficció i la realitat, i molt avesat a abordar qüestions polítiques als seus escenaris, ja va entreveure les alternatives que se suscitarien en el cas de xoc entre el Palau de Buckingham i Downing Street a l’obra King Charles III, de Mike Bartlett. Carles refusava ratificar una acta del Parlament de Westminster davant del primer ministre i del cap de l’oposició, i ells, amb la col·laboració del príncep Guillem, el forçaven a renunciar.
A la ficció, l’hereu acceptava que trair el pare era l’única manera de ser fidel a la dinastia per garantir-ne la continuïtat. La Corona està per sobre de la família. Carles III, doncs, afronta el repte de callar com a rei tot el que ha xerrat com príncep al llarg de gairebé setanta anys. Arriba al tron sent el monarca més gran i el que més temps fa que esperava amb el títol d’hereu. Un altre motlle trencat.