Pèrdues i danys: t’expliquem quin és el concepte que marcarà la COP27

BarcelonaEls països pobres arriben a la nova cimera climàtica de l’ONU, la COP27, carregats de raons i disposats a fer-se sentir. El Pakistan, que aquest estiu ha vist com unes inundacions històriques deixaven un terç del país sota l’aigua, lidera aquest cop el grup de països en vies de desenvolupament que s’uneix com a bloc negociador a aquestes cites, el G77. Parlarà en nom de països com Somàlia, on quatre anys de sequeres encadenades estan matant de fam milers de criatures. El bloc tindrà més veu que mai en aquesta “COP africana”, que se celebra a Egipte, en ple desert de Xarm el-Xeikh. És la veu d’uns països que contribueixen ben poc a les emissions de CO₂, però que estan en primera línia de foc de la crisi climàtica que aquestes emissions han provocat.

I per això demanen compensacions. És el que en l’argot de les negociacions climàtiques se’n diu pèrdues i danys (loss and damage), un terme que fa 31 anys que es debat en aquests fòrums, però que finalment pot agafar un rol central en aquesta COP27. El mateix Acord de París demana “adreçar les pèrdues i danys” d’aquests països, però els Estats Units ja van aconseguir introduir-hi una clàusula per deixar clar que això en cap cas pot derivar en indemnitzacions o cap tipus de responsabilitat legal dels països emissors pels desastres climàtics. És una línia vermella que no traspassaran tampoc en aquesta cimera.

Es tracta, en definitiva, de diners. I alguns països van a Egipte amb els càlculs fets. El grup dels Vulnerables 20 (V20), un altre paraigua amb què negocien en aquestes cimeres uns 58 països de l’Àfrica i el Pròxim Orient que són especialment vulnerables a la crisi climàtica, ha calculat que els últims 20 anys d’impactes climàtics han costat als seus països 525.000 milions de dòlars. Segons un altre estudi del 2019, els països en desenvolupament s’enfrontaran l’any 2030 a una factura d’entre 290.000 i 580.000 milions de dòlars. L’African Development Bank Group diu que les nacions africanes perden anualment entre el 5% i el 15% del PIB a causa dels impactes de la crisi climàtica.

Com es pagaria, això? Hi ha qui parla d’impostos als combustibles fòssils o al transport aeri i marítim, però ningú té clar d’on sortiran els diners ni qui els posarà. El grup V20 demana reformar el sistema de finançament climàtic (que aporten els països rics) per incloure-hi aquestes compensacions. Però els Estats Units ja han dit, a Bloomberg, que estan d’acord amb "obrir el diàleg" sobre aquest tema, però no creuen que hi hagi “cap iniciativa explícita per a noves ajudes o finançament”.

I és que el simple fet que el debat es produeixi ja ha estat un triomf. Aquest diumenge, la presidència egípcia ha aconseguit que entri a l'agenda oficial com a tema a tractar durant la cimera. Serà el primer cop que formarà part de l'agenda d'una convenció d'aquest tipus. En la reunió preparatòria del juny passat a Bonn, la qüestió es va intentar incloure a l’agenda i no hi va haver acord. Ara sí. Però, així i tot, que acabi la COP27 amb algun acord al respecte serà més complicat.

Debat de diners

On sí que s’esperen avenços és en el capítol del finançament climàtic en general, i això ja seria una petita victòria per al bloc dels països desafavorits. Es tracta dels 100.000 milions de dòlars anuals que els països rics es van comprometre a aportar en ajudes als països pobres i que havien d’arribar a partir del 2020 i fins al 2024. Però el primer any que s’havia de complir l’acord, el 2020, només es van reunir 83.300 milions, segons un càlcul de l’OCDE. El càlcul de l’UNFCCC, que fa servir uns altres criteris de recompte, diu que només es van aconseguir 40.000 milions. En qualsevol cas, és un incompliment flagrant dels acords, que els països rics haurien d’explicar com pensen resoldre d’aquí al 2024.

“És una qüestió de construir confiança”, deia Faten Aggad, assessora en diplomàcia climàtica de l’Africa Climate Foundation. Una confiança en les promeses climàtiques dels països rics que està ara molt malmesa. Però a més d’explicar com ho faran per assolir les xifres pactades, la negociació també hauria de fixar criteris més estrictes per a aquestes ajudes, que són tant públiques com privades, i que ara arriben sovint fins i tot en forma de préstecs.

Al mateix temps, la COP27 ha d’avançar també en el debat sobre el nou sistema de finançament climàtic que a partir del 2025 hauria de substituir el tan malaurat acord de 100.000 milions del període 2020-2024. I la discussió sobre diners encara tindrà una tercera pota: el capítol del “finançament per adaptació”, que, segons Aggad, serà el "tema clau” de la cimera. Fins ara, la major part del finançament climàtic va destinat a projectes per reduir emissions, però la urgència més immediata per als estats en desenvolupament són els plans d’adaptació que els facin més resilients davant dels impactes climàtics. 

El mateix secretari general de l’ONU, António Guterres, va fer una crida aquesta setmana perquè els països rics aportin més diners per a adaptació. Segons Guterres, el 2020 només 20.100 milions es van destinar a aquest tipus d’ajudes, quan “les necessitats d’adaptació del món en desenvolupament es dispararan fins als 340.000 milions de dòlars anuals a partir del 2030”.

A Glasgow –a la COP26, l’any passat– es va acordar duplicar el finançament dedicat a adaptació, per passar d’aquests 20.100 milions almenys fins als 40.000 milions anuals. Però el context actual, marcat per la inflació, la recessió generalitzada, la crisi energètica i alimentària i les dificultats diplomàtiques que hi afegeix la guerra d’Ucraïna, fa témer que no hi hagi gaires compromisos financers dels països rics. Fins i tot Aggad rebaixava les expectatives d’assolir un acord important a la cimera egípcia.

La trobada arriba, de fet, en molt mal moment. Per primer cop, una cimera climàtica se celebra amb diverses grans potències involucrades en una guerra oberta. Rússia no té mai cap paper destacat en aquestes cimeres, però el conflicte generarà, sens dubte, dificultats diplomàtiques.

Una aliança trencada

La tensió diplomàtica entre els Estats Units i la Xina pel que fa a Taiwan també plana sobre la cimera. De fet, un dels principals èxits de la cimera de Glasgow de l’any passat va ser la declaració conjunta que Washington i Pequín van signar per comprometre’s a cooperar en la lluita climàtica. Però aquesta cooperació va quedar congelada després de la visita de la portaveu de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi, a Taiwan, el mes d'agost passat. L’enviat climàtic dels EUA, John Kerry, deia aquesta setmana que confia reprendre el diàleg amb la Xina en aquesta cimera, un punt clau, ja que es tracta dels dos principals emissors de gasos d’efecte hivernacle. La reunió del G20 a Bali, durant la segona setmana de cimera climàtica, pot servir també per refer ponts.

En matèria de mitigació, és a dir, de mesures per reduir emissions, la COP26 de Glasgow va acabar amb un acord perquè tots els països arribin a Egipte amb nous plans estatals més ambiciosos (els anomenats NDCs, sigles en anglès per a les contribucions determinades nacionalment). Però fins ara només 26 estats han presentat nous plans que avancen en la retallada d’emissions, i cap d’ells són els grans contaminants.

Retallada d’emissions

De fet, la crida de Glasgow estava pensada especialment per a la Xina, el primer emissor mundial, que de moment manté el seu objectiu d’assolir la neutralitat climàtica el 2060. La sequera intensa d’aquest estiu ha deixat sense aigua les seves centrals hidroelèctriques i ha portat Pequín a tornar a apostar pel carbó, almenys temporalment. Entre això i la crisi econòmica que pateix, pel context global i per l’estricta política de covid zero xinesa, sembla del tot descartat que la Xina vulgui anar més enllà en les seves promeses.

Tampoc els Estats Units aniran a Egipte amb un nou NDC més ambiciós, però hi arriben exultants per haver aconseguit posar en marxa el que tenien. L’aposta de retallar el 50% les seves emissions el 2030 tira endavant gràcies a l’aprovació al Congrés de l’anomenada llei antiinflació (369.000 milions de dòlars), que en realitat és la política climàtica més ambiciosa aprovada al país fins ara. Un pas decisiu que ha costat molt de posar en marxa en el polaritzat context polític nord-americà, que a més inclourà les eleccions de mig mandat en plena cimera climàtica. “Però si els EUA van a Egipte només a felicitar-se, malament”, diu Francis Colon, responsable de clima del Center for American Progress. De fet, l’ONU va tornar a advertir la setmana passada que els compromisos que hi ha ara sobre la taula són del tot insuficients: només aconsegueixen retallar entre un 5% i un 10% les emissions globals el 2030, quan la retallada per a aquella data hauria de ser del 50%. Tot plegat ens encamina encara cap als 2,8 ºC més a finals de segle.

Malgrat el context complicat, és urgent presentar compromisos més ambiciosos per retallar les emissions i encaminar d’una vegada el capítol del finançament climàtic.

Després d’Egipte, una altra cimera de l’ONU haurà de posar fil a l’agulla a l’altra gran crisi ecològica que va enllaçada a la climàtica. La COP15 sobre biodiversitat, que se celebra al desembre al Canadà, hauria d’acordar protegir el 30% del planeta, a més d'altres mesures, per frenar la sisena extinció massiva d’espècies que ha posat en marxa també l’acció humana.