El peix que menges pot haver sigut pescat per esclaus

BarcelonaLa tonyina que has menjat amb la teva amanida podria haver sigut pescada per un esclau. Potser per algú com el birmà Saw Win, que als 57anys va emigrar a Tailàndia buscant un futur millor i es va trobar atrapat en un vaixell de pesca on tota la paga que rebia eren garrotades amb una barra de ferro i una miserable ració de menjar quan el capità ho creia oportú. Qualsevol incident podia tenir un desenllaç brutal, com l’esquinç en una xarxa que va fer un company seu. “El capità estava furiós i el va començar a colpejar per castigar-lo. El va arraconar contra la coberta, el va estrangular fins a la mort i va tirar el seu cos per la borda. Jo tenia molta por”, va relatar a Human Rights Watch (HRW).

Relats tan dramàtics com el de Saw Win potser no són una novetat per al lector més informat. Les primeres revelacions de la brutal esclavitud als vaixells de pesca de Tailàndia van saltar a les portades de mig món el 2014, i van generar un escàndol majúscul que va portar la Unió Europea a amenaçar Tailàndia de prohibir les seves importacions. Però la novetat és precisament aquesta: les reformes endegades pel govern tailandès per netejar la seva imatge davant l’escarni internacional no han acabat amb l’esclavitud als seus vaixells. I no només això, sinó que algunes de les mesures han resultat en perjudici dels pescadors.

Ho revela un informe de HRW, que explica, per exemple, que les targetes rosa instaurades pel govern tailandès arran de la polèmica, com a mètode de registre i identificació dels treballadors immigrants, estan ajudant a perpetuar el treball forçat. Els capitans dels vaixells retenen aquestes targetes, sense la qual no es pot treballar, i es necessita la signatura de qui et contracta per poder canviar de feina. “El beneficiat és clarament l’empresari, l’amo del vaixell o el capità, perquè cap d’ells et donarà el permís”, diu Sompong Srakaew, de la tailandesa Xarxa de Promoció dels Drets dels Treballadors.

Xarxes de tràfic d’immigrants

Tailàndia és un dels primers exportadors mundials de peix, principalment derivats del marisc i tonyina en llauna. La seva indústria pesquera compta amb més de 300.000 treballadors, molts d’ells immigrants procedents de veïns empobrits com Birmània, Cambodja i Laos. Molts d’aquests treballadors arriben als vaixells de manera voluntària, però s’hi queden atrapats per un sistema de coerció, i sovint violència física, que els reté ostatges del capità, sense sou o bé retenint el salari durant mesos fins que finalment els paguen molt per sota del salari mínim tailandès (224 euros al mes). D’altres, com Saw Win, hi arriben a través de xarxes de tràfic de persones. Agents que els prometen una feina ben pagada a Tailàndia però que en arribar els venen a l’amo d’un vaixell.

“Els anuncis sobre els enormes recursos assignats pel govern tailandès per complir les seves promeses de reforma no casen amb la realitat”, denuncia des de Tailàndia Sunai Phasuk, investigador de HRW, que posa en dubte la voluntat real d’erradicar l’explotació: “Els abusos dels drets humans resten sense control per part de complaents funcionaris del govern” que “confien en el que diuen els propietaris dels vaixells i capitans, en lloc de parlar directament amb els pescadors sobre les seves condicions de treball”, diu.

En el marc de la reforma, s’han creat centres d’inspecció en tots els ports, i se suposa que han d’inspeccionar cada vaixell que entra o surt. “Però a la pràctica l’únic que fan és passar llista”, diu l’activista, i assenyala també la falta de personal d’aquests centres, que fa que en alguns ports només s’inspeccionin uns sis vaixells dels entre 40 i 100 que passen cada dia. La prova més clara del fracàs dels centres és que des que es van crear no han identificat ni un sol cas de treball forçat.

La indústria tailandesa, de fet, assegura que amb les reformes del govern ja no en queda ni un sol cas. “En el passat fèiem servir el treball forçat, però ara les coses han canviat completament: ja no hi ha explotació i el govern ha resolt tots els problemes”, deia taxatiu Mongkol Sukcharoenkana, de l’Associació Nacional de Pesca de Tailàndia, entrevistat per HRW. Però el responsable del programa de pesca de l’Organització Internacional del Treball (OIT) Jason Judd dona la raó a l’ONG: “El treball forçat encara és un problema en el sector de la pesca a Tailàndia”. A més de les amenaces físiques, la retenció de sous i els salaris baixos, destaca les extenuants jornades laborals, “que poden anar des de les 16 fins a les 20hores al dia, i això fa que un treball en alta mar que ja és perillós ho sigui encara molt més”.

Després de dos anys i tres vaixells d’esclavatge, Saw Win finalment es va poder escapar saltant per la borda prop de la costa de Malàisia, on una barca el va recollir i el va dur a port. Però la sortida per als milers que encara hi queden és clara per a Phasuk: “Productors, venedors i consumidors internacionals han de fer pressió urgent sobre Tailàndia, que tingui clar que no es comprarà peix que hagi entrat al mercat a través de treball forçat o tràfic de persones”.