Ron Lameman: "Jo vaig passar per allò i no tinc dubte que va ser un genocidi"

BarcelonaRon Lameman, president del Consell Internacional de Tractats Indis, també va passar per un dels internats del Canadà on durant més d'un segle milers de nens indígenes van ser maltractats i assimilats. Centres com el de Kamloops, a la Colúmbia Britànica, on s'ha trobat una fossa comuna amb restes de 215 nens. Lameman, que va néixer a l'estat canadenc d'Alberta dins de la Beaver Lake Cree Nation, diu que encara pateix el "trauma" del seu pas per l'internat. El combat treballant pels drets dels pobles indígenes, ara com a president del Consell Internacional de Tractats Indis, que agrupa pobles indígenes del Canadà, els Estats Units, Amèrica Central, el Carib i Nova Zelanda.

¿Es buscaran més fosses comunes a les antigues escoles?

— En la nostra part del país els líders indígenes prendran la iniciativa i faran servir la mateixa tecnologia per radar [que es va fer servir a Kamloops] per buscar en altres residències escolars. És cert que ho hauria de fer el govern, però algunes de les antigues escoles estan en territori que avui pertany a les tribus indígenes, així que podem fer-ho nosaltres. No hem d'esperar l'acció del govern, perquè podríem estar esperant molt de temps.

L'informe de la Comissió de Veritat i Reconciliació del 2015 ja demanava aquesta investigació als antics internats i no s'ha fet.

— Sí, hi ha tantes coses que va dir la comissió que s'haurien d'haver fet i no s'han fet. Així que no esperarem més, perquè això afecta molta gent. Estem parlant de familiars de molta gent. L’altre dia parlava amb un germà adoptiu meu de la Colúmbia Britànica que va estar internat a Kamloops, i m'explicava que un dels seus amics d'allà no va tornar mai. L'escola li va dir que els seus pares l'havien anat a buscar però no era veritat.

¿Es farà una anàlisi forense per identificar els cossos?

— Això dependrà dels protocols de cada una de les nacions, que són diferents. Algunes diuen que cal fer una cerimònia i posar algun tipus de senyal que marqui el lloc, però no he sentit a ningú dir encara que hagin de ser exhumats i retornats al lloc d'on eren, perquè allà hi havia nens de moltes zones del país diferents. Els enviaven molt lluny per assegurar-se que no s'escapaven. Jo mateix soc supervivent d'un d'aquests centres. A prop d'on jo vivia hi havia una escola residència però no m'hi van enviar perquè sabien que l'endemà hauria tornat a casa, sinó que em van enviar a una altra escola a 320 quilòmetres. Però tot i així molts nens intentaven escapar, sense importar-los que fossin a 800 quilòmetres de casa.

¿Com era la vida en aquells centres?

— Jo tenia 11 anys quan m’hi van enviar i hi vaig estar només un any. Vaig tenir sort, perquè molts nens s'hi van estar 10 i 11 anys. Però en només un any ja van passar moltes coses que no he pogut superar. El meu avi va morir mentre jo hi era, i no em van deixar anar al funeral. Passaven moltes altres coses per les quals un nen no hauria de passar mai. Allò era una presó, no et deien mai pel nom, eres un número, i ens forçaven a treballar. Fins i tot els que van passar allà 10 anys mai van sortir amb un diploma escolar, perquè havien passat la major part del temps treballant en feines al voltant de l'escola. Ens feien servir com a mà d'obra esclava.

Allò formava part d'una política estatal d'assimilació dels indígenes.

— Sí, i molta gent intenta suavitzar-ho dient que va ser un "genocidi cultural". Jo vaig passar per allò i no tinc dubte que va ser un genocidi, perquè és el que va ser. Va ser un intent d'eliminar-nos, de treure'ns la nostra vida i la nostra cultura i la nostra llengua i espiritualitat. Molts dels mateixos encarregats dels centres deien que volien fer de nosaltres "bons petits indis". Un va dir que "l'única cosa indígena que quedaria en nosaltres seria la sang". I van tenir èxit, perquè molts dels que van sortir d'allà van perdre la seva cultura i la seva llengua. En el que van tenir més èxit és en erradicar les llengües. Per sort, del 2022 al 2030 serà la dècada de les llengües indígenes i esperem que serveixi per recuperar-ne algunes. Tot el que hem recuperat fins ara ho hem pogut recuperar perquè els líders indígenes hem estat proactius als fòrums internacionals. Vam anar a Ginebra i vam aconseguir la Declaració de l'ONU dels Drets dels Pobles Indígenes (UNDRIP).

L'estat canadenc va demanar perdó el 2008. ¿Hi ha hagut reconciliació al Canadà?

— No. Vaig veure el primer ministre [Stephen] Harper demanar perdó però no va ser autèntic. Si tu demanes perdó a algú per haver-li causat dany el que has de fer és canviar el que li ha fet mal i això no ha passat. Seguim vivint en la més pura pobresa.

¿No ha canviat amb Justin Trudeau, que va dir que faria dels temes indígenes una prioritat?

— No ho estem veient, no. Les comunitats indígenes encara vivim en unes condicions inacceptables de Tercer Món, mentre la part blanca del país es queda el benefici i la riquesa de les nostres terres. I això no és el que diuen els tractats que vam signar amb l'estat, que estipulen que hem de viure d'igual a igual, no l'un sobre l'altre. Tota aquesta campanya de Trudeau de fer seva l'UNDRIP i convertir-la en CANDRIP com si la interioritzés, és una completa farsa.

¿Creu que la troballa de Kamloops el forçarà a fer alguna cosa?

— Ho ha de fer. Els líders indígenes hem convidat al Canadà al relator especial de l'ONU per als pobles indígenes, Francisco Cali, que va ser president del Consell Internacional just abans que jo. Esperem que vingui aviat al Canadà a veure què passa aquí.