El 'partit dels blancs' busca el vot negre a Sud-àfrica

JohannesburgL’Aliança Democràtica (AD) viu una crisi d’identitat. La primera formació opositora de Sud-àfrica carrega des del final de l’apartheid la llosa de ser un partit creat per blancs en l’època que només podien votar els blancs. 25 anys després de les primeres eleccions multiracials, els esforços per treure’s de damunt aquesta etiqueta han dividit els seus dirigents i amenacen amb restar-li vots entre el seu electorat tradicional. Sud-àfrica celebra eleccions el 8 de maig, i l’AD aspira a augmentar el 22% del vots que va rebre als últims comicis per posar en perill la majoria absoluta que el Congrés Nacional Africà (CNA) té al Parlament des de les primeres eleccions democràtiques del 1994.

Fa 15 dies l’AD presentava el seu programa electoral a un estadi de Johannesburg. Els discursos anaven acompanyats de música africana. El presentador introduïa els oradors amb himnes i crits de guerra de la resistència contra l’apartheid que ha utilitzat sempre el CNA, i un grup de motards amb parafernàlia del partit feien bramar els motors com fan a les grans ocasions els motards originals de l’antic moviment d’alliberament. Si algun dels dirigents històrics de l’AD que ja han mort hagués tornat per assistir a l’acte hauria pensat que s’havia equivocat de partit.

Els orígens de l’AD es remunten a finals dels 1950, quan un grup de polítics blancs contraris a l’apartheid van fundar el Partit Progressista. D’ideologia liberal, el partit apostava per una Sud-àfrica sense discriminació on tothom tingués els mateixos drets. Els progressistes, com se’ls coneixia llavors, van aconseguir una representació molt minoritària al Parlament, exclusivament blanc, des d’on fins a la caiguda del règim segregacionista van combatre l’autoritarisme racista del Partit Nacional afrikàner.

Nelson Mandela va reconèixer el paper del Partit Progressista a l’hora de combatre l’apartheid, i tenia una bona relació amb la principal dirigent dels progressistes, Helen Suzman, que visitava el futur president quan estava empresonat a Robben Island i sempre va demanar el seu alliberament. Però els successors de Madiba al capdavant del CNA tenien una altra opinió dels progressistes, als quals consideren més còmplices que enemics de l’apartheid.

Creixement sostenible

L’antic Partit Progressista es va presentar a les eleccions del 1994 amb una missió: expandir la seva modesta base electoral, que es concentrava en la burgesia liberal anglòfona i la minoria jueva, i convertir-se amb el temps en una oposició sòlida. Des de llavors, l’AD no ha parat de créixer. El partit ha sigut capaç d’emportar-se la majoria del vot blanc –el 9% de la població– i ha atret també una part considerable de les minories índia i mestissa, cosa que li ha permès aconseguir majories contundents a Ciutat del Cap i la seva província, el Cap Occidental, l’única regió on els negres no són majoria. Per poder desafiar l’hegemonia del CNA, però, el partit necessita aconseguir més vots entre la majoria negra, on molts continuen veient l’AD com un partit que defensa els privilegis dels blancs.

El primer líder negre

Amb la idea d’acostar-se a aquest sector, l’AD va elegir el 2014 el seu primer líder nacional negre, Mmusi Maimane. A més, el partit està intentant incorporar més persones no blanques a les seves llistes, i ha retirat de l’avantguarda polítics blancs de la línia liberal clàssica com la governadora del Cap Occidental, Helen Zille.

Aquesta estratègia també ha tingut efectes sobre les posicions polítiques del partit. L’AD va anunciar fa poc el seu suport per les lleis de discriminació positiva cap als negres que també defensa l’ANC. Per a la direcció del partit és un pas essencial per consolidar la imatge d’una AD preocupada per corregir les injustícies històriques. Mentrestant, els que s’hi oposaven veuen en l’aposta per la discriminació positiva una traïció a l’ideari liberal que suposa abraçar les polítiques identitàries del CNA que espantarà del partit els votants de sempre.