El Partit Comunista Xinès fa cent anys sense cap amenaça al lideratge

PequínLa casa transformada en museu on es va fundar el Partit Comunista Xinès (PCX) a Xangai s'ha convertit enguany en un lloc de pelegrinatge. Turistes individuals però sobretot molts grups d'empreses, associacions i escoles fan cua diàriament per fer-se la foto preceptiva davant la porta i presentar els seus respectes portant flors. Fins i tot s'ha construït un annex per fer front a l'allau de visitants i millorar l'experiència de conèixer un lloc històric on es va forjar el futur de la nació.

I és que el Partit Comunista Xinès arriba al seu centenari en un moment dolç, superat el subdesenvolupament i allunyat dels moments traumàtics de les purgues. El grup pot presumir de les seves gestes. De fet, n’hi ha prou amb observar una mica als voltants del museu, a l'antiga concessió francesa de Xangai, per entendre per què té el suport de la població. El santuari revolucionari s'ha transformat en un barri de moda on passejar i mirar aparadors d’Armani o Prada. Està ple de bars i restaurants on joves armats amb mòbils d'última generació prenen mojitos o cerveses artesanes.

No és una realitat extrapolable a tota la Xina, que viu diferents velocitats de desenvolupament, però constata la gran transformació del país. La Xina s'ha convertit en la segona economia mundial, enguany ha donat per eliminada la pobresa extrema i la seva tecnologia capdavantera competeix de tu a tu amb l'occidental. Ha modernitzat el seu exèrcit, que ja compta amb el pressupost més gran del món, després del dels Estats Units. Fins i tot el partit ha sortit reforçat de la seva gestió de l'epidèmia de covid-19, ja que és impossible defensar que a l'estranger les coses s'han fet millor.

El govern de Xi Jinping trepitja amb força el tauler internacional i no dubta a enfrontar-se al G-7 o plantar cara a l'OTAN. La iniciativa de la Nova Ruta de la Seda li ha permès crear una xarxa de països aliats als quals sedueix amb les seves inversions en infraestructures. Fins i tot ha estrenat la diplomàcia del guerrer llop, que, encara que no l'ajuda a guanyar amics, té una agressivitat que deixa constància del nou paper que vol jugar el gegant asiàtic.

La salutació des de la nau espacial dels tres astronautes xinesos durant la gala de commemoració va ser una picada d'ullet per exhibir el desenvolupament tecnològic aconseguit i, sobretot, el futur que els espera.

Mentrestant, a la història oficial del partit s'han difuminat els errors. En llibres, conferències i museus, la fam provocada pel Gran Salt Endavant s'atribueix a problemes climàtics. La Revolució Cultural va ser un error que els ha fet més forts i Tiananmen ni tan sols ha existit.

Però el PCX també té reptes pendents per al nou segle: el primer és el repartiment de la riquesa, ja que si l'economia s'estanca pot generar descontentament social. L'envelliment de la població és una altra font de problemes. Pequín pot haver de fer front a les necessitats d'una immensa massa de gent gran sense haver aconseguit convertir-se en una economia plenament desenvolupada. La repressió a Hong Kong, Xinjiang o el Tibet continuarà deteriorant la seva imatge internacional.

I a llarg termini pot ser que el principal problema sigui la successió de Xi Jinping. El president xinès seguirà gairebé amb tota probabilitat en el poder quan finalitzi el seu mandat l'any que ve. El 2018 es va reformar la Constitució per permetre que no hi hagués límits de mandats. Des de Mao, és el líder que més poder ha acumulat a les seves mans.

Fins a l'arribada de Xi les successions havien sigut molt ordenades i han donat estabilitat al partit, però ara no hi ha a la vista un possible successor i això es pot traduir en maldecaps quan arribi el moment de la retirada.

Un partit a imatge de la societat

Molts analistes, xinesos i occidentals, coincideixen que el secret de la longevitat del PCX no es deu únicament al fet que dirigeix el país amb mà de ferro. Més aviat és que el PCX ha sabut adaptar-se i arrelar-se en la societat xinesa. El seu èxit és que controla tots els estaments de la societat i és present des de l'escola a l'exèrcit, passant pel món empresarial. Els seus més de cinc milions de cèl·lules s'expandeixen des de les ciutats a les més recòndites àrees rurals. Segons els estatuts, qualsevol empresa o organització social que tingui tres afiliats al partit està obligada a constituir una cèl·lula que es converteix en els ulls, orelles i mans del partit. Es continua definint com a partit marxista-leninista, però als 80 no va tenir cap problema per obrir les portes als capitalistes.

Igual que la societat xinesa, el partit envelleix i més d'un terç dels seus membres superen els 61 anys. Les dones estan infrarepresentades, herència d'una societat patriarcal, i només sumen el 27,9% dels militants. La seva absència de les esferes de poder és evident. Sun Chunlan és l'única entre els 25 membres del politburó, principal òrgan de direcció, i no n’hi ha cap entre els 7 màxims líders. I com a reflex del país, on més del 91% de la població és d'ètnia han, en el partit també són majoria. Només el 7,4% dels militants pertanyen a minories ètniques.

Fidel als seus orígens, els pagesos i treballadors manuals encara representen gairebé un terç del partit, però des de la dècada dels 80 ha apostat per captar professionals i joves preparats capaços de convertir-se en els nous líders. En col·legis i universitats es fa la primera aproximació. Els alumnes més brillants són convidats a formar part de la Lliga de les Joventuts Comunistes i després a fer el salt al partit. Per a la majoria és una decisió pragmàtica perquè la militància impulsa l'ascens social.

És un club selectiu i opac. Amb prou feines facilita informació sobre els seus militants, quotes, organització o reunions. El 2018 es va informar que Jack Ma, el fundador d’Alibaba, era membre del PCX. Però no hi ha hagut manera de confirmar a quin any hi havia ingressat. El sinòleg Jean-Pierre Cabestan l’ha definit com "la societat secreta més gran del món”.