Parir enmig de la guerra a Ucraïna
Mares i nadons són en un refugi subterrani a la maternitat mentre sonen les alarmes antiaèries
Enviada especial a Odessa (Ucraïna)El Matvei va néixer dijous en una maternitat d’Odessa. La seva primera nit en aquest món la va passar en un refugi antiaeri. La seva mare, Katerina Dutxeva, de 20 anys, encara es considera afortunada: ella, almenys, ha pogut parir en un lloc net i assistida per professionals, no com moltes dones ucraïneses que han donat a llum en estacions de metro sota les bombes o en aparcaments bruts i sense més ajuda que la dels seus veïns.
Però el front està a només 200 quilòmetres d'Odessa i el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, assegurava aquest matí que documents i comunicacions intervinguts a soldats russos capturats demostren que Moscou s'està preparant per bombardejar aquesta ciutat situada a la vora del mar Negre: "Serà un crim de guerra". La jove vivia en un poblet de la perifèria, però va ser a temps d’arribar en ambulància al centre mèdic. "Sort que hi vaig poder arribar i no vaig haver de parir com fa cent anys", comenta.
Els responsables de la maternitat han permès l’accés de l’ARA amb la condició de no revelar-ne detalls per por de convertir-se en objectiu dels bombardejos russos. Ara hi ha una cinquantena de dones ingressades, a punt de parir o que pateixen complicacions. El personal treballa tots els dies de la setmana, sense descansar-ne cap. I de moment no els falten subministraments mèdics i tenen generadors.
Quan sonen les alarmes antiaèries, tothom baixa al refugi de l’edifici, equipat amb dos quiròfans i una sala de part. Els responsables del centre ens mostren un vídeo que van enregistrar dins del refugi aquesta setmana: dones amb bates amb els seus nadons en braços, bressols, infermeres amb bata blava i, malgrat la tensió, l’esforç de totes per mantenir la calma i no espantar els més petits. No seran ni heroïnes, ni soldats, ni els interessa gens tota l’èpica que envolta la resistència ucraïnesa, són mares i ara tenen una prioritat: que les criatures que fins fa molt poc portaven al ventre estiguin tranquil·les i segures. Es fa molt difícil treure’s del cap la imatge, capturada fa dos dies a Mariúpol, d’una parella jove amb la roba tacada de sang de la seva criatura de 18 mesos, morta en un bombardeig.
Victòria Napova, una professora de piano de 32 anys, està embarassada de 16 setmanes. La trobem dins la maternitat, on està ingressada per placenta prèvia. La invasió russa l’ha agafat per sorpresa. Diu que ni se li hauria acudit portar un fill al món enmig d’una guerra. "Ningú s’esperava tot això, quan vaig decidir quedar-me embarassada ni tan sols em podia imaginar que Rússia ens atacaria. De vegades encara penso que tot plegat és un malson i que em despertaré i tornaré a la meva vida de sempre". La directora mèdica del centre, Lilia Korolova, assenteix amb el cap i per demostrar que ella tampoc s’esperava la guerra ens ensenya les entrades que fa uns dies va comprar per anar a un concert, el 9 de març. "Intentem tenir les mares i els nadons en un lloc segur i també on no se sentin les sirenes ni les explosions: ara necessiten calma". Hi ha alarmes diversos cops al dia, fins ara sense més conseqüències.
El personal sanitari, com una família
El seu marit, que és metge, està enrolat a la Defensa Territorial i només hi pot parlar per telèfon. Ho entén i li dona suport: "Aquí estic en un lloc segur i igualment ell no pot fer res per mi ni pel nadó. Ell també ha de defensar el nostre país, si no ho fem no sabem què serà d’Ucraïna". No té ningú més que la visiti, però diu que no se sent sola, perquè el personal de l’hospital s’ha convertit en la seva família.
Des de l’inici de la invasió s’han aturat totes les intervencions no urgents. Les parteres s’estan un parell de dies a la maternitat i si tot va bé les envien cap a casa. En condicions normals haurien estat al centre quatre o cinc dies. "Parir un fill sempre és un trasbals, però en aquesta situació encara més. Venen molt espantades, sobretot abans del part. Quan tenen la criatura als braços se senten més segures", explica la doctora. Porta una màscara protectora i es renta les mans amb gel hidroalcohòlic, però admet que, amb tot el que està passant, aquí s’han oblidat del covid-19. "Aquestes dones no són combatents: volen la pau i veure créixer les seves criatures felices. No estaven preparades per ser mares enmig d’una guerra".
I què els aconsella quan surten per la porta de l’hospital, fràgils i sense un lloc segur on anar? “Que confiïn en el seu instint. I que mirin d’estar tranquil·les perquè no els falti la llet. El millor per als nadons és la lactància materna, perquè així senten el batec del cor de la mare i perquè la seva llet té tot el que necessiten ara”.
La professora de piano escolta i assenteix, pensant en el dia que tindrà el seu nen als braços. Vol creure que encara hi ha temps perquè el malson s’acabi abans que la seva criatura neixi. De moment té clar que no es vol moure de l’hospital, el lloc més segur per a tots dos ara. I demà? És absurd fer plans en una guerra: "No sabem ni què passarà aquesta nit".