La seu paralímpica, no apta per a cadires de rodes

ParísLes estacions de metro de París que tenen connexió wifi també són accessibles a les persones amb mobilitat física reduïda. Exactament són nou, malgrat que la xarxa subterrània té fins a 303 parades. I això que la capital francesa serà la seu dels Jocs Olímpics i Paralímpics l’any 2024. La polèmica està servida.

París és a la cua pel que fa a l’accessibilitat al metro, molt per darrere de Barcelona, Nova York, Los Angeles o Tòquio. És cert que el ferrocarril subterrani parisenc té més de cent anys -es va construir el 1900-, però això no justifica res: fins i tot el metro més antic del món, el de Londres, és més accessible que el de la capital francesa.

De cara als Jocs Olímpics i Paralímpics del 2024, “França adoptarà una llei que obligarà a organitzar una consulta pública sobre l’accessibilitat al metro”, expliquen a l’ARA des de l’Associació de Paralítics de França (APF). “Així que el tema torna a l’agenda política”, s’alegren. Les nou parades adaptades formen part de la línia 14, l’última que la capital francesa va obrir al públic, l’any 1998. “El 25% de la població francesa tindrà més de 65 anys d’aquí deu anys”, adverteixen des de l’APF. I la gent gran també necessita un metro accessible.

Impacte en el turisme

Els turistes amb maletes feixugues que visiten París de ben segur que s’adonen que al metro hi ha un munt d’escales, i la majoria no són mecàniques. “El Banc Mundial estima unes pèrdues d’entre el 15% i el 20% en el mercat turístic a causa de la inaccessibilitat de les infraestructures”, informa l’APF.

Com s’ho fan llavors les persones amb mobilitat física reduïda per moure’s per París? La majoria utilitzen l’autobús, a condició que la rampa d’accés no estigui avariada o que el conductor no refusi l’accés perquè l’autobús va molt ple o perquè una altra persona amb cadira de rodes ja és a l’interior. “Si vols agafar certes línies del RER [la xarxa ferroviària de trens regionals de París i la seva àrea metropolitana], s’ha de reservar amb 24 hores d’antelació”, denuncia la Charlotte, autora del blog Wheelcome. La noia utilitza aquesta pàgina web per compartir els “itineraris (i peripècies) d’una jove parisenca en cadira de rodes”. El RER de París és una mena de tren de rodalia que actua com a extensió del metro de la capital francesa. La Charlotte s’indigna perquè, per norma, ha de preveure els desplaçaments amb un dia d’antelació. D’aquesta manera, els treballadors del RER es poden organitzar per facilitar-li l’accés al tren amb una rampa mòbil. Aproximadament, 1,3 milions de persones amb discapacitat viuen a l’Illa de França; això és un 12% de la població.

Si bé des del 2005 existeix a França la llei “per a la igualtat dels drets i les oportunitats, la participació i la ciutadania de les persones minusvàlides”, en el text només s’indica que “el metro ha de ser accessible, però no es precisa cap data límit”, matisa Alain Rochon, president de l’APF. És a dir, d’aquesta manera “s’eximeix subtilment la RATP”, la companyia arrendatària dels transports parisencs.

La RATP ha realitzat un centenar d’informes tècnics sobre accessibilitat i ha arribat a la conclusió que no es poden habilitar ascensors a la meitat de les estacions de metro per culpa de la inestabilitat del terra, la presència de clavegueres o la complexitat dels túnels, entre altres raons. “¿I el 50% restant de les estacions?”, es preguntava el mitjà de comunicació especialitzat Handicap. La publicació destaca que la veritable raó de no fer accessible el metro de París seria el cost d’adaptar les seves 303 estacions. Cal una inversió d’entre 4.000 i 6.000 milions d’euros.