Pròxim Orient

Palestina homenatja els seus presos

Actualment 4.812 palestins estan internats en presons israelianes. Les ONG denuncien tortures i l'impacte de la detenció administrativa sobre la societat

Manifestació pels presoners palestins a Ramal·lah. MOHAMED TOROKMAN / REUTERS
Nour Arnau
17/04/2013
7 min

Ramal·lahCisjordània i Gaza han viscut aquest dimecres protestes en motiu del dia dels presoners, que ret homenatge als gairebé cinc mil palestins que compleixen sentències o es troben en detenció administrativa en presons palestines.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

La mort del presoner Maysara Abu Hamdiyeh a principis d'abril i la vaga de fam del pres Samer al-Issawi, que va començar fa 250 dies, han fet créixer la ràbia als Territoris Ocupats. Torna a fer-se palesa la vulnerabilitat en la que es troben els presos palestins dins les presons israelianes, sent víctimes d’un sistema discriminatori, on s’apliquen mètodes de pressió i tortura molt qüestionats per la legalitat internacional.

Abu Hamidiyeh va morir el dijous 4 d’abril a la presó clínica de Ramleh. El ministre Palestí sobre qüestions de presos de l’Autoritat Nacional Palestina Issa Qaraque, va acusar els metges del centre penitenciari de negligència intencionada, per haver-li negat el tractament d'un càncer de gola durant mesos. Qaraque afirma que és una pràctica coneguda negar l’assistència mèdica als presos que ho demanen, així com limitar-se a prescriure antiinflamatoris a presos que pateixen malalties greus.

Actualment hi ha 4.812 presos palestins a les presons israelianes, dels quals 219 són menors de 18 anys. L’Estat d’Israel utilitza un buit legal que li permet arrestar de forma massiva a palestins al·legant motius de “seguretat”. Les raons de seguretat són tan àmplies i abstractes que inclouen la subversió política no violenta i pràcticament qualsevol acte de resistència contra la ocupació israeliana.

"En el que portem d’any les Forces de Defensa Israelianes (FDI) han arrestat 178 palestins sota Detenció Administrativa (DA), un règim que permet empresonar civils de forma indefinida sense acusació formal, sense proves i, sense tenir dret a un judici just", explica Sahar Francis, advocada i directora d’Adameer, una ONG palestina de suport als presos i les seves famílies.


Les mateixes lleis no s’apliquen de la mateixa manera als palestins que als israelians, perquè existeixen dos sistemes legals separats. Per posar un exemple, a Israel una persona és major d’edat quan compleix els 18 anys, (segons la legalitat israeliana emparada per la comunitat internacional) mentre que als Territoris Ocupats una persona la majoria d'edat penal és als 16 anys (segons les ordres militars israelianes).

L’historiador israelià Ilan Pappé condemna quest sistema legal acusant a Israel d’estar implementant un sistema d’apartheid, on els palestins són discriminats a tots els nivells per l’Estat d’Israel. La detenció administrativa s’aplica principalment a Cisjordània, un territori que ha quedat exempt de les obligacions dels tractats internacionals. Israel - diuen les organitzacions de defensa dels Drets Humans - ha fabricat un buit legal, per detenir amb impunitat i exercir un control constant sobre la població.

Segons Sahar Francis, això vol dir que Israel juga amb els procediments jurídics i canvia les ordres militars segons els seus interessos de seguretat en cada moment. Així les ordres militars es modifiquen segons els objectius de l’ocupació. Si el governador militar decideix implementar una nova llei, només l’ha de signar el comandant militar de torn i aquesta passarà a ser efectiva immediatament. Això en canvi esdevé impensable a Israel, on totes les lleis han de passar per un sistema Parlamentari.

Un detingut palestí pot ser interrogat durant un període total de 188 dies. En aquest espai de temps se li pot denegar l’accés a un advocat durant 90 dies. Això suposa una clara violació del dret internacional, específicament de l’article 75 del Protocol Addicional I del IV Conveni de Ginebra. En canvi, un detingut israelià ha de comparèixer davant d’un jutge abans de 24 hores.

“El dret a tenir drets”

El IV Conveni de Ginebra és d’aplicació als Territoris Ocupats, ja que va ser ratificat per Israel l’any 1951. I tot i que contempla la detenció administrativa, s’especifica de forma clara en l’article 42 que només es pot utilitzar en casos de màxima perillositat, contra persones que siguin una “amenaça” per la seguretat de l’Estat. De fet, diu que només seria vàlida per a presoners de guerra, i mai per a col·lectius o per a civils.

L’article 78 estableix que en el cas que els presoners s’hagin d’internar serà en el seu territori i no en el de la potència ocupant i el mateix article preveu que hi haurà dret a apel·lar i a una revisió periòdica dels casos. Però cap d'aquestes providències s'aplica als presoners palestins.

Tot i que Israel ha ratificat la Convenció contra la Tortura, ha impedit a la Comissió verificadora investigar les al·legacions de maltractaments als territoris palestins. Així diferents organitzacions palestines i israelianes de defensa dels Drets Humans han emès nombroses peticions a la Cort Suprema de Justícia Israeliana denunciant la pràctica sistematitzada de la tortura com a forma de pressió. Organitzacions palestines com Adaameer o The prisoner’s Club denuncien que la violència física, com la immobilització dels detinguts en posicions doloroses, la privació del son, exposar els detinguts a temperatures extremes, el confinament solitari, o llençar granades de gas dintre les cel·les, són pràctiques habituals.

L’any 1999 la Cort Suprema israeliana va acotfst posar límit de l’ús de la tortura, i va dictaminar que l'Agència de Seguretat Israeliana (ISA) no tenia autoritat legal per utilitzar “mètodes físics” contra els interrogats. Segons Addameer, però la tortura continua sent una pràctica habitual i el personal de presons gaudeix de total impunitat.

Dret Internacional i Territoris Ocupats

Israel aplica els tractats internacionals al seu territori i argumenta que els Territoris Ocupats de Palestina no són part del seu Estat i, per tant, no és responsabilitat seva que les garanties hi siguin respectades . Però l’article 2 del IV Conveni de Ginebra estableix clarament que l’ocupant ha d’aplicar els tractats internacionals i l’esmentat Conveni en territori ocupat igual que els aplica al seu propi país. En síntesi, la comunitat internacional manté que Israel, té l’obligació de garantir l’aplicació del Dret Internacional Humanitari tenint en compte que els territoris de Cijsordània i Gaza estan sota la seva jurisdicció, perquè és qui de facto controla les fronteres i l’espai aeri i marítim.

Malgrat això, la Detenció Administrativa, la construcció d’assentaments il·legals, el mur de separació, els check-points, el desplaçament forçat de civils i la confiscació de terres i de recursos naturals esdevenen proves flagrants de la feblesa de la comunitat internacional per fer valdre la legalitat i sancionar els governs israelians per no aplicar els tractats a Cisjordània i Gaza.

Segons David Bondia, Director de l’Institut de Drets Humans, molts estats condemnen políticament Israel, però no s’atreveixen a fer-ho a nivell jurídic. Bondia afirma que el problema no és del dret, sinó la política internacional. Si en el Consell de Drets Humans es votés en contra d’Israel, i es declarés culpable això permetria (i donaria legitimitat) a molts estats, també a la UE, trencar els acords que tenen amb Israel.

Detenció administrativa

Soraida Shanan, directora dels comitès de dones, recorda que la detenció administrativa només desestructura l’entorn dels arrestats, sinó que és una mesura amb projecció estratègica que esberla les famílies, el pilar de la societat palestina. Tota la població pot ser-ne víctima, ja sigui de forma directa (per ser arrestat) o indirecta (per ser familiar d’un pres).

Com afirma Sahar Francis, al llarg de la història, els règims repressius han utilitzat la Detenció Administrativa de manera generalitzada per tal d’esquivar els procediments legals i per dificultar l’accés dels dissidents polítics a la protecció garantida per la legalitat internacional. 


Associacions com Badil o Al Haq, denuncien la manera en que s’executen els arrestos i les detencions. Afirmen que els abusos físics, les tortures, humiliacions i amenaces de mort als familiars i al detingut són pràctiques molt comuns que executen les Forces de Defensa Israelianes durant el procés d’arrest. Quan la detenció és produeix a la pròpia llar, els soldats escorcollen les cases, destrueixen propietats personals i mobiliari, i exerceixen abusos als familiars com a mètode per pressionar la persona arrestada.

Amb les mans lligades amb brides de plàstic, i una bossa negra al cap, als arrestats no se’ls informa del motiu de la seva detenció ni d’on els duran, explica Khader Adnan, pres que va estar 66 dies en vaga de fam, “em van tapar la cara, tenia les mans lligades a l’esquena, em van posar dins un cotxe militar, van trepitjar-me les cames, em van colpejar tot el cos.”

Una forma de càstig molt instaurada és demolir la casa dels pares del pres quan aquest és detingut. És el cas de Im Mohamad mare de sis fills, del camp de refugiats de Al-Amari, a Ramal·lah. Els seus fills han passat llargues temporades a la presó i li van demolir la casa dues vegades. Tot i que segons la legalitat israeliana la família propera té dret a visitar els presos cada dues setmanes durant un període de 30 minuts, es va passar sis anys sense poder veure'ls.

Quan la Mais Abu Ras, jove palestina de 14 anys, falta a escola ja saben que és o perquè han alliberat al seu pare o perquè l’han agafat detingut, ja que des de ben petita veu com el seu pare passa llargues temporades a la presó. Mais explica “el que més odio de quan anem a visitar el pare és que per una banda estic contenta de veure’l, però per l’altra banda, l’experiència és tan humiliant que fa que odiïs anar-lo a veure". Donar a la família el permís de visita i un cop a la presó prohibir-los veure el seu familiar és una altra estratègia de tortura psicològica.

La posada en “llibertat”

Al sortir de la presó molts presos tenen problemes per reintegrar-se a una societat que sovint troben diferent de com l’havien deixat. La presó els ha canviat per sempre, i com diuen ells, cap a pitjor. La relació amb la família també es malmet, sobretot per les dones, que passen a estar sota un control més sever per part dels familiars propers. Tot i així, tal com ha documentat Save the Children, els que més pateixen les conseqüències de la Detenció Administrativa són els infants.

Mais no dorm mai tranquil·la. Li dol veure que el seu pare ha canviat, que sempre està preocupat i s’ha tornat més agressiu i nerviós. A casa ja no fan plans de futur, “no pots mirar endavant perquè potser demà venen t’agafen i et tanquen”, explica. Massa gran per ser tan jove, sent que no té cap control sobre la seva vida.

Els fills de Muntaha al Tawil no poden marxar a estudiar a l’estranger perquè els pares han estat presos. Muntaha Al Tawil i el seu marit, van estar a la presó en detenció administrativa. Ella va ingressar a la presó de Sharon als 45 anys, va estar-s’hi un any i un mes. El seu marit va estar-s’hi sis anys. L’empresonament dels pares ha deixat una cicatriu emocional i psicològica profunda als 4 fills de la família Al Tawil. "A vegades quan els meus fills es posen tristos: els hi dic que hem d’aguantar. Si la gent que ha estat 20 anys presa ha tirat endavant nosaltres també, hem de resistir", sentencia Muntaha.

El dolor als ulls, la mirada penetrant. Parlen sense dir res. Alguns massa joves per haver patit tant, altres massa vells de tan patir. Tot i ja no estar entre reixes, segueixen empresonats en la por de que en qualsevol moment els tornin a arrestar, empresonats a Cisjordània, ja que la majoria d’ells se’ls prohibeix de per vida anar i treballar a Israel i tampoc viatjar a l’estranger. Empresonats en les seqüeles físiques però sobretot empresonats en les seqüeles psicològiques, ja que la teràpia no s’implementa de forma generalitzada i els programes de rehabilitació son del tot insuficients.

stats