Les dirigents que mantenen la transmissió del coronavirus a ratlla

MartorellSón tan poques que, si es despisten, no surten ni a la fotografia. Però la crisi mundial del covid-19 ha fet que les escasses presidentes i primeres ministres -una desena a tot estirar, que gestionen el 4% de la població mundial- s’hagin erigit entre els millors líders per mantenir a ratlla la pandèmia. Dinamarca, Alemanya, Taiwan, Noruega, Islàndia i Nova Zelanda poden dir que els estralls del coronavirus són menys catastròfics al seu territori que en altres països, i que la seva gestió es posa com a model. Què tenen en comú? Són democràcies liberals, amb tecnologia avançada i societats desenvolupades i, sobretot, que tenen dones al poder.

Dones que van actuar molt ràpidament per aturar la transmissió del coronavirus i que en un escenari de por, mort i contagis a escala planetària han demostrat unes habilitats i unes maneres de fer diferents del que és habitual. I en aquest context, com en tants altres, habitual equival al poder que exerceixen els homes.

Lògicament, això no vol dir que tots els homes presidents ho estiguin fent malament o que no n’hi hagi alguns amb bon expedient, però sí que són pocs els països amb dones que hagin punxat. El coronavirus torna a posar damunt la taula un debat recurrent sobre els lideratges femenins: si bé aflora en totes les crisis, la diferència és que ara la pandèmia visibilitza esferes reservades tradicionalment a les dones. Les cures de les persones “es posen en valor i es prestigien”, subratlla Marta Macias, sòcia de Coop4equality i presidenta de Forgender Seal, dedicada a promoure polítiques municipals amb visió de gènere. Les dirigents han demanat a la població que es protegeixi i han decretat confinaments o distanciament físic, lluny del llenguatge bèl·lic dels seus col·legues homes.

Escenes quotidianes

Per contra, han recorregut a “l’empatia per connectar amb la gent”, assenyala Lídia Arroyo, sociòloga, investigadora de l'IN3 de la UOC i membre de PortalGender. Un exemple ben clar és Jacinda Ardern, la primera ministra de Nova Zelanda, habitual de les xarxes i que ha fet discursos des de casa amb roba informal després de posar a dormir la seva filla, tot un exercici de màrqueting polític efectiu per quotidià. Per a Macias, Ardern ha sabut “ajustar els dos mons, l’esfera pública i la privada, sense haver de renunciar a cap”.

Una part de l’èxit en la gestió de Nova Zelanda, però també d’Alemanya, Dinamarca, Taiwan i Islàndia, és que es van prendre decisions ràpides quan es van detectar els primers casos. Per a la sociòloga Arroyo, ordenar confinaments en els primers estadis de la pandèmia evidencia que són polítiques que posen per davant de tot les persones i, en un segon terme, l’evolució de l’economia.

Fins i tot Angela Merkel, en el seu moment l’apòstol de l’austeritat que ha empobrit els països del sud d’Europa, ha mostrat la part més humana intentant convèncer la ciutadania de la importància de no exposar-se al carrer fent valer els seus coneixements de química quàntica de manera planera. “El punt d’inflexió del lideratge de Merkel va ser quan va fer plorar una nena refugiada siriana”, afirma Macias. Fa referència a l’episodi en què una nena va plorar quan va escoltar de la cancellera que hauria de marxar d’Alemanya per tornar al seu país en guerra. Des de llavors, Merkel no ha amagat tampoc les seves debilitats de salut i en la pandèmia no s’ha estat d’exposar al país els riscos a què s’enfrontava, com quan va alertar que set de cada deu alemanys s’encomanarien del covid-19 si no reaccionaven. L’honestedat i la sinceritat són dos dels valors característics de l’anomenat lideratge femení, que, com assenyalen les dues expertes, ni el comparteixen totes les dones ni és exclusiu d’elles. Però, com que són conscients que patiran un escrutini públic més sever, tendeixen a evitar proclames i a pontificar, cosa que segurament les ajuda a transmetre aquest missatge proper.

Intervencions curtes

A la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, se li ha valorat en aquesta crisi la gran capacitat per anar directa a alertar dels perills, amb aparicions curtes que apel·laven el telespectador. Dinamarca, un país petit de cinc milions d’habitants i un alt nivell de desenvolupament, ja està en fase de recuperar una certa normalitat i ha reobert les escoles.

Finlàndia, de característiques semblants a Dinamarca, també treu el cap després d’una resposta ràpida de Sanna Marin, la primera ministra mil·lennial, que ha fet una aposta arriscada però que li ha sortit aparentment bé: ha confiat una part de la política comunicativa a influencers que han escampat consells de prevenció i informació per les xarxes. És el que Marta Macias assenyala com a capacitat d’“intuïció i improvisació” en el sentit de reaccionar.

És clar que cap de les dirigents -tampoc els homes, potser amb alguna sonada excepció- decideixen res sense consultar tècnics i assessors científics, així que ni es poden atribuir tot el mèrit ni se’ls poden carregar tots els fracassos, però Arroyo assenyala que, en línies generals, el lideratge de les dones sap escoltar i fer equip. Amb tots els peròs i excepcions, la jerarquia és secundària i, per exemple, la primera ministra Marin compareix sovint amb els ministres. En canvi, els presidents intervenen sols, en uns escenaris més oficials o amb personal tècnic que aclareixi detalls. L’home -líder o no- veu l’espai públic “com un espai que li és propi”, diu la sociòloga Arroyo.

L’economia sanejada ajuda a oferir bones respostes, com ara comptar amb UCIs, però tant Katrín Jakobsdóttir, primera ministra d’Islàndia, com Tsai Ing-wen, presidenta de Taiwan, van demostrar abans que l’OMS que els tests ràpids eren la millor eina contra el coronavirus. ¿Són millors per ser dones? Clarament no. Però la pandèmia demostra, segons Arroyo i Macias, que no hi haurà solucions si no hi ha mesures sense dones al poder ni polítiques de gènere.