24 països africans es treuen els aranzels

BarcelonaBurkina Faso és l’últim país que s’ha afegit a l’AfCFTA, les sigles que resumeixen el projecte més gran del panafricanisme modern, que des d’ahir ja és una realitat. Dels 52 estats africans que el març de l’any passat van signar el Tractat de Lliure Comerç Continental Africà, 24 l’han ratificat. Hi ha la significativa absència de Nigèria, la potència regional que supera Sud-àfrica, país que sí que s’hi ha sumat. També en queden al marge la fallida Eritrea i Benín, amb una economia estretament lligada a la nigeriana.

Quan l’AfCFTA [per les sigles en anglès] es desplegui en la seva totalitat serà el mercat comú més gran del món, amb 1.200 milions de persones, i representarà més de tres bilions de dòlars (3% PIB mundial). Es tracta del pas més potent que han fet els africans per avançar cap a la integració des que va començar el procés de descolonització fa seixanta anys. “Fita històrica!”, va proclamar a Twitter el comissari de Comerç i Indústria de la Comissió de la Unió Africana, Albert Muchanga, que va parlar del “triomf d’un compromís valent i pragmàtic”.

La posada en marxa de l’AfCFT suposarà que els estats associats redueixin els aranzels en el 90% dels productes que comercialitzen entre ells. La integració també serà de prestació de béns i de serveis i, en una fase encara per fixar en el calendari, es pretén que hi hagi lliure circulació també de les persones, que no hauran de presentar passaports.

El tractat no suposa cap novetat en un continent amb molta mobilitat interna i en què tres quartes parts dels joves que emigren van a un país africà. La Unió Duanera de l'Àfrica austral és la més antiga del món: el 1910, fa 109 anys, els països del sud -amb Sud-àfrica, Moçambic i Zimbàbue al capdavant- van crear el seu propi espai d’intercanvi sense fronteres. A més, però, a l’Àfrica occidental regeix l’espai conegut com a Ecowas, on tampoc no calen visats ni passaports per passar d’un estat a un altre. A causa del colonialisme francès, 14 països comparteixen la divisa colonial del franc CFA, lligat primer al franc francès i ara a l’euro, que es controla des del Banc Central de França. La Françafrique com a resum de com l’Àfrica depèn de l’exterior.

Amb aquest continent sense barreres comercials es busca potenciar la integració econòmica en un moment en què el president Donald Trump intenta fer saltar pels aires les regles del multilateralisme que han regit el planeta des del final de la Segona Guerra Mundial. L’aposta per la unitat africana ha de comportar que les economies locals es dinamitzin amb el nou mercat gegant interior. La macroeconomia africana havia anat a l’alça els últims anys gràcies a l’alt preu a què s’han pagat els recursos naturals, sobretot per l’interès de la Xina, però la crisi va fer baixar la demanda i tot se n’ha ressentit, perquè no hi ha cap alternativa. L’any passat, a la cimera de Kigali que va servir com a posada de llarg de la voluntat de l’AfCFTA -en una fotografia de família en què no hi havia cap dona entre els líders del continent-, es va demostrar la voluntat de fer indústria en un continent de dimensions enormes en què les últimes grans infraestructures les van fer els imperis colonitzadors i no precisament per interconnectar persones ni riqueses. Les xarxes ferroviàries són encara avui la via de sortida de les matèries primeres de l’interior als ports de la costa.

Expectatives

Els socis del mercat africà, així com les organitzacions internacionals com l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i l’FMI, sostenen que la unió dels països els farà forts a l’hora d’invertir en indústries i en infraestructures. En definitiva: el panafricanisme al servei del desenvolupament i la transformació. L’OMC calcula que el comerç intraafricà s’incrementarà entre el 15% i el 25%, la qual cosa equival a entre 50.000 i 70.000 milions de dòlars cap al 2040. L’Àfrica té l’índex més baix de negoci intern de tots els continents, i el nou tractat vol revertir les xifres per promocionar i potenciar petites empreses. Consumidors africans amb productes africans, en resum.

Les negociacions per arribar fins aquí han sigut dures per l’heteregoneïtat africana, tant a nivell polític com econòmic. Els 55 països són tan diversos i tenen realitats tan diferents que es fa difícil poder consensuar regles i propostes. Egipte, Nigèria i Sud-àfrica sumen tots sols més del 50% del producte interior brut del continent. Les reticències del govern de Nigèria, el país amb més població i una economia més gran, s’expliquen, afirmen, perquè temen que la seva incipient indústria de manufactures es ressenti de l’entrada lliure de productes barats d’altres països.