Un país per a turistes: així era l’Afganistan abans de la guerra

BarcelonaEl filòsof català Josep Ramoneda recorda que el 1970, quan era jovenet, va agafar un Renault Dauphine amb tres amics, es va llançar a la carretera i, després de creuar mitja Europa, Turquia, l’Iraq i l’Iran, va arribar a l’Afganistan. El seu únic objectiu era fer turisme. Perquè, malgrat que ara això ens soni a bogeria, l’Afganistan era abans un destí turístic, sobretot per a joves hippies que hi feien parada abans de continuar el seu camí fins a l’Índia. Això, esclar, abans que la guerra ho esgarrés tot.

Aquest dimecres fa 40 anys que la guerra va començar a l’Afganistan. El 25 de desembre del 1979 milers de soldats soviètics s’hi van desplegar i el país es va convertir en un camp de batalla més de la Guerra Freda: mentre l’URSS intentava aconseguir el control, els Estats Units es van dedicar a armar i finançar des de la rereguarda grups fonamentalistes islàmics, els mujahidins, perquè lluitessin contra les forces soviètiques i les expulsessin del país. D’aquesta manera l’Afganistan va passar de ser un destí turístic a convertir-se en una màquina de fabricar refugiats. Des de llavors no ha aixecat el cap: després de la retirada de les tropes soviètiques del país, va començar la guerra entre faccions mujahidins, després la dels talibans i, l’últim capítol, la intervenció militar dels Estats Units.

Ramoneda admet que, quan ell va visitar l’Afganistan, no s’hauria imaginat mai que allà podria haver-hi una guerra, sinó tot el contrari: “Era un país tranquil i segur –rememora–. Vam anar a visitar els Budes gegants de Bamian i fins i tot vam fer-hi bivac: vam dormir en unes tendes de campanya al mig d’un camp”. L’última vegada que uns turistes estrangers van gosar fer una excursió a l’Afganistan, el setembre del 2011, van ser trobats morts poc dies després. I les impressionants escultures de fins a 55 metres d’alçada incrustades a la muntanya, de les quals parla Ramoneda, ja ni existeixen. Els talibans les van dinamitar a començaments del 2001, amb l’excusa que no eren islàmiques.

Ara, a la capital afganesa, encara es poden trobar a la venda antics fulletons turístics d’aquella època daurada i postals d’un Kabul de carrers pavimentats i cases de teulades punxegudes que també han desaparegut del mapa: els mujahidins van bombardejar la ciutat sense contemplacions a començaments dels anys noranta, fins a gairebé arrasar-la. La seva actual fesomia té poc a veure amb la del passat.

Un dels pocs edificis que van quedar drets i que encara existeixen és el del luxós Hotel Intercontinental, situat a dalt d’un petit turó. “Tenia una piscina exterior on cada nit s’organitzaven balls. Tocava una orquestra procedent de València”, assegura l’escriptora catalana Ana Briongos, que va viure a l’Afganistan de manera intermitent entre el 1968 i el 1978 i és autora del llibre Un invierno en Kandahar. Briongos explica que la primera vegada que va viatjar a l’Afganistan també va ser com a turista i per carretera. “Vaig recórrer el país en autobús. La carretera estava pavimentada i en bon estat”, recorda. Ara les poques infraestructures que hi ha al país es troben malmeses per la falta de manteniment o l’impacte d’artefactes explosius.

“A l’Afganistan anava com a Barcelona: amb texans, samarretes de màniga curta i fins i tot algun vestidet per sobre del genoll”, continua relatant l’escriptora, que assegura que mai ningú li va cridar l’atenció per vestir d’aquesta manera. Actualment, en canvi, seria impossible veure una dona a l’Afganistan en màniga curta i encara menys mostrant els panxells, malgrat que es tractés d’una estrangera. Seria gairebé un escàndol públic. És com si el país hagués reduït els seus nivells de tolerància després de tants anys de conflicte i dominació islamista. “Moltes afganeses, sobretot les estudiants d’institut i de la universitat, també vestien de manera occidental i anaven sense mocador al cap”, rememora Briongos. Ara bé, també reconeix que moltes altres, sobretot fora de Kabul, anaven cobertes de cap a peus amb el tradicional burca.

Shapiry Hakami, una afganesa que es va exiliar un any després de l’inici de la guerra i que viu a Madrid des de fa dècades, també assegura que el que més li va impressionar quan va tornar per primer cop al seu país, el 2009, després d’anys d’absència, va ser haver-se de cobrir el cap amb un mocador tan bon punt va baixar de l’avió. “No m’ho podia creure”, comenta. Ni això, ni tampoc l’estat amb què es va trobar Kabul: “Els carrers estaven destrossats i hi havia escombraries arreu. No reconeixia la ciutat”, assegura. I un altre detall molt important: els talls en el subministrament elèctric. Tant Hakami com Ramoneda i Briongos asseguren que en el passat hi havia electricitat a l’Afganistan. Ara més de la meitat del país es troba a les fosques.

Hi ha, però, una cosa que no ha canviat ni amb els anys ni amb el conflicte: “Els afganesos eren, en general, gent molt austera, fiable i de paraula”, declara Briongos. Els que coneixen el país ara asseguren que continuen sent de la mateixa manera.