Un país dividit i un Parlament trencat

LondresEl bloqueig polític en què està Westminster des de fa mesos, i que durant la setmana que ara s’acaba ha mostrat tota la seva cruesa, és conseqüència de la gran fragmentació en faccions diverses dels dos grans partits de la cambra. El Brexit no és una qüestió d’esquerra o dreta, travessa tots els sectors ideològics del Regne Unit. Abans-d’ahir un cop d’ull a les primeres pàgines del Daily Telegraph - un diari que s’ha radicalitzat a favor d’una sortida dura de la Unió Europea (UE), i que està sent molt crític amb la premier Theresa May- i del Guardian -favorable al segon referèndum- resumia perfectament l’estat de la situació.

El Telegraph deia: “May fa front a una revolta contra el no acord”. El Guardian sostenia: “Corbyn fa front a una amenaça de revolta si busca un nou referèndum”. Els dos grans partits, que junts sumen el 88,1% dels diputats, són una olla de grills.

Entre l’espasa i la paret

La primera ministra té un mínim de tres faccions entre les seves files. Un primer gran grup el formen els partidaris d’un Brexit dur: des de Boris Johnson fins a David Davis, passant per Dominic Raab o Esther McVey -tots quatre exministres-, o Jacob Rees-Mogg, el diputat cap de la revolta que va intentar desposseir May del càrrec al desembre. Són al voltant de 90, potser 95 diputats. D’aquests, una quarantena no donaran mai el vistiplau a l’acord pactat per May amb la UE si Brussel·les no retira la garantia sobre la frontera d’Irlanda del pacte de divorci. I d’altres, encara que la Unió l’eliminés del tractat, hi trobarien altres problemes, com ara la factura dels 39.000 milions d’euros.

El segon grup l’integren 202 parlamentaris, els que van votar a favor del govern dimarts passat. El tercer -el més petit- el formen poc més d’una vintena, que ja s’han pronunciat obertament pel segon referèndum i que demà, quan May presenti als Comuns el pla B que només serà l’A amb petitíssims retocs que no serviran de res, col·laboraran per presentar esmenes a la moció de l’executiu intentant impedir una sortida de la UE a la valenta. Potser ho aconseguiran amb laboristes, gal·lesos, escocesos, liberaldemòcrates, verds i independents.

May, a més, té un govern dividit. De moment, des de l’última crisi de finals de novembre, s’ha mantingut penjant d’un fil. Però si la premier fa un moviment que es desviï de la ruta pactada -sortir de la UE el 29 de març-, esclatarà.

Per quadrar el cercle, May podria intentar acostar-se als laboristes i obrir-se a la integració en la unió duanera. Llavors, però, els cinc ministres brexiters dimitirian i, cosa pitjor, el partit se li trencarà en dos. No ho farà mai, també perquè vetar la unió duanera és una de les seves línies vermelles.

Però si, davant la impossibilitat de trobar un consens, May decidís estavellar-se contra el no acord, les dimissions dels ministres que encara li donen suport condicionat sumarien més de cinc. Faci el que faci, doncs, no pot acontentar els uns i els altres alhora. Per això segueix l’estratègia de fer córrer el rellotge i guanyar temps. Creu que si s’arriba al límit del no acord, molts diputats pujaran al seu vaixell. Una tàctica molt arriscada.

Els jocs de mans de Corbyn

A l’altra banda de la trinxera la situació no és gaire més engrescadora. El Partit Laborista de Jeremy Corbyn està molt dividit entre els partidaris d’un segon referèndum -obertament ja són un centenar-; els que hi són contraris, i que han amenaçat amb dimitir de la direcció si Corbyn fa el pas (i només se cenyeixen al guió oficial del partit: unió duanera i mercat únic el més equiparable possible al de la UE), i finalment els que són favorables al model noruec, la integració en la unió duanera.

El gran drama de l’esquerra britànica s’accentua més quan, segons les enquestes, el 73% dels votants labour voldrien repensar la decisió del 2016 i el 88% de la militància també. Corbyn és víctima del seu propi èxit. Aquells que li van donar el lideratge el 2015 per a sorpresa de l’establishment del partit -els joves urbans- són molt lluny generacionalment i socialment del tradicional votant laborista del nord d’Anglaterra, que ha patit més durament els efectes de la crisi i que s’ha sentit atret pels cants de sirena del UKIP (Partit Independent del Regne Unit) i la seva demagògia antieuropea i antiimmigració. És la raó per la qual la vintena llarga dels membres de la direcció, gairebé tots de districtes electorals leavers, no volen ni sentir parlar de tornar a posar urnes.

Amb una situació tan endimoniada, ¿és possible realment l’acord? A hores d’ara, sembla molt difícil.

Pel que fa a la resta de grups, només podria moure’s de posició el DUP, els unionistes nord-irlandesos socis dels tories. Si Theresa May aconseguís estovar Brussel·les amb l’amenaça poc creïble del no acord, i la Unió Europea eliminés la garantia sobre la frontera d’Irlanda, li donarien llum verda. I la resta de vots, fins a superar els 320 que marquen la majoria absoluta, acabarien caient com fruita madura. El que és segur és que si May falla a la segona votació el 29 de gener, n’hi haurà una altra, la tercera; i si falla, la quarta. I així fins al 29 de març.