Luther King, un pacifista en temps de guerra
Just un any abans de la seva mort, Martin Luther King va fer el seu discurs més radical i polèmic contra la Guerra del Vietnam
Nova YorkJust un any abans de la seva mort, Martin Luther King va fer el seu discurs més radical i polèmic contra la Guerra del Vietnam davant de tres mil persones a l’església Riverside de Nova York. “Arriba un moment en què el silenci és traïció. No em quedaré sense dir res”, va dir a l’inici de les seves paraules. El seu missatge no parlava sobre el moviment de drets civils que havia liderat anys abans, sinó sobre el conflicte bèl·lic lliurat pels Estats Units per impedir la reunificació del Vietnam sota un govern comunista.
El parlament, titulat Més enllà del Vietnam: el moment de trencar el silenci, és menys conegut que el famós Tinc un somni que va pronunciar davant del monument de Lincoln a Washington el 1963, però va ser un dels més importants de la seva vida. King va demanar un alto el foc i la retirada de les tropes al Vietnam, va instar els nord-americans a oposar-se a la guerra i va arribar a denunciar el seu país com “el més gran proveïdor de violència al món”.
El reverend baptista va dir que no es podia permetre callar perquè la guerra comportava grans pèrdues, sobretot als més pobres i indefensos. I, a més, creia que després d’haver rebut el premi Nobel de la pau tres anys abans, el 1964, tenia l’obligació de “treballar amb més força” que fins aleshores per “la germanor de l’home”.
La gran majoria dels assessors de King van recomanar-li que no parlés de la seva oposició a la guerra, ja que consideraven que complicaria la seva causa per aconseguir la igualtat racial al país. El seu discurs va fer enfadar el president demòcrata Lyndon Baines Johnson -que havia sigut clau per tirar endavant la llei que va posar fi a la segregació racial el 1964- i, des de llavors, la relació entre els dos homes ja no va ser la mateixa. També va rebre grans crítiques dels mitjans de comunicació, entre els quals el New York Times, que consideraven que la lluita pels drets civils i per l’activisme antimilitarista s’havien de mantenir separades.
King sempre es va oposar a la Guerra del Vietnam, però al principi va evitar criticar la política exterior de Johnson i es va concentrar en la mobilització pels drets civils que ell havia ajudat a iniciar el 1955 amb el boicot dels autobusos de Montgomery, Alabama. Més tard, un cop es va aprovar la legislació que prohibia la discriminació per raó de raça, color, sexe i religió, va començar a condemnar amb força el conflicte. I ho va fer fins dies abans de la seva mort. En un sermó a Washington, va subratllar que creia que la Guerra del Vietnam era “una de les més injustes” que s’havien lluitat “en la història del món”.
Mobilització contra el conflicte
La primavera del 1967, setmanes després del seu discurs a l’església Riverside, va encapçalar a Nova York, juntament amb el clergue pacifista A.J. Muste, una de les mobilitzacions més grans contra la guerra. Els manifestants es van reunir a Central Park i van caminar fins davant de la seu de les Nacions Unides. Després de la fi de la segregació racial, King creia que els Estats Units havien de lliurar “una guerra contra la pobresa”. Però la intervenció militar al Vietnam impedia al país dedicar recursos i energies del govern a aquesta causa.
En el seu primer llibre, Stride toward freedom [El pas cap a la libertat], del 1957, King va explicar el seu “pelegrinatge a la no-violència” a través de la història sobre el boicot de Montgomery. El líder dels drets civils, que no es considerava “un pacifista doctrinari”, va començar a defensar mètodes de protesta pacífics inspirat per la doctrina cristiana i l’assaig de Henry David Thoreau La desobediència civil (1849), entre altres textos.
“La doctrina cristiana de l’amor que opera a través del mètode de no-violència de Gandhi va ser una de les armes més potents disponibles per als oprimits en la seva lluita per la seva llibertat”, va escriure. El 1959, després d’un viatge a l’Índia per entendre millor els principis de Mahatma Gandhi, va començar a defensar la no-violència no només en l’àmbit dels afers interns dels Estats Units, sinó també a nivell internacional.
Martin Luther King va adoptar la no-violència com una “manera de viure” fins al dia de la seva mort, i considerava que l’activista no-violent no només rebutjava disparar al seu rival sinó també odiar-lo.
