Els ‘matatu’, els originals autobusos de Kènia

Nairobi“Un matatu és un autobús que transporta milers de passatgers al dia dins de Nairobi i també a la resta del país”, explica Joe Nderitu, exconductor de matatu i membre del principal sindicat del sector. Però els matatu a Nairobi són molt més que un mitjà de transport. Representen una de les expressions urbanes més simbòliques i són un referent cultural per als joves del país. No n’hi ha cap d’igual. Es reconeixen pels colors llampants, per les decoracions personalitzades -des de pel·lícules fins a estrelles del futbol- i per la música hip-hop com a banda sonora imprescindible. Són autobusos amb missatge, un dels pocs exemples d’una cultura suburbana genuïnament keniana.

“ Go! Go!” (vinga, vinga!), crida agafant-se a la barra un dels conductors d’un matatu amb Cesc Fàbregas estampat al vidre. El bus és un equilibri híbrid privat i públic: el vehicle és de titularitat privada però el servei, que suposa el transport més efectiu i complet de la ciutat, és eminentment públic. En Joe n’explica el mecanisme: “Al final del dia el conductor dona al propietari del vehicle els diners dels bitllets venuts, depenent del nombre de passatgers que hi hagin pujat, i per això hi ha tant d’entusiasme per captar clients”.

És habitual que el bus no arrenqui fins que totes les places estiguin ocupades, i és que les condicions laborals dels conductors són pèssimes: no tenen sou públic ni seguretat social, ni gairebé drets laborals. L’establiment dels matatu com a transport predominant va començar als anys 60, però des de llavors el govern s’havia negat a reconèixer els seus conductors com a interlocutors.

Aquesta exclusió, derivada d’una associació dels matatu amb les rutes de la criminalitat, va canviar fa pocs anys. “Ens vam organitzar i ens vam registrar com a sindicat”, explica en Joe. El govern va claudicar i es van crear petites cooperatives, anomenades Sacco, que treballen distribuint-se els barris o les zones de la ciutat.

“Hi ha gent que ens veu com a conductors agressius, ens acusen de conduir malament i de ser insegurs”. De fet, el primer suggeriment de Google després de matatu és accident. Aquest servei, que és a tot arreu i a totes hores, desperta tantes simpaties com antipaties. La discriminació normalment prové de les classes benestants. “Estem associats a la classe popular, i als conductors de cotxes cars no els agradem”, sentencia en Joe.

Inspiració artística

Els conductors de matatu són cool, tenen swag. Vesteixen amb roba urbana, escolten música hip-hop a tot drap i segueixen el futbol europeu. És molt habitual veure les cares de Piqué, Ronaldo i Messi circulant pel centre de Nairobi, al xassís d’aquests vehicles. “El xassís era l’únic lloc on els artistes podien expressar el seu art, perquè a la resta de la ciutat ho tenien prohibit”, explica l’exconductor. La fascinació i el fetitxisme que desperten els matatu és el motor creatiu d’un dels artistes plàstics amb més projecció de Kènia: Dennis Muraguri. Aquest artista ha fet dels autobusos la seva musa. Els seus quadres, representacions vistoses a partir de fotografies de matatu en moviment, fins i tot han captat l’atenció de galeristes de Nova York.

Mentre m’acomiado d’en Joe m’ensenya satisfet fotografies del seu antic matatu, dedicat a la pel·lícula de dibuixos animats Avatar. Més que d’un bus, sembla que em parli del seu fill.