Orbán, un ultra a tres bandes
La societat hongaresa s’està sotmetent a l’anomenada llei de l’esclavitud, que suposa l’obligació de fer fins a 400 hores extraordinàries, que els empresaris poden pagar a terminis durant tres anys. No és exagerat dir que, amb aquesta llei, el primer ministre, Viktor Orbán, ha culminat els seus anhels ultraliberals anunciats en la dècada dels 90, quan es presentava com a fervorós seguidor de Margaret Thatcher. Les dades oficials no amaguen l’estil d’Orbán dels últims temps. Tot i que Hongria és de fet una democràcia defectuosa, camí de l’autoritarisme postdemocràtic, el ministeri de Finances no ha volgut o no ha pogut amagar que el 70% de les empreses investigades -més de 13.000- han comès frau pel que fa a la seva relació amb més del 68% dels treballadors. Gairebé un 15% no tenien un contracte legal i rebien el salari en negre.
On passen més aquestes coses és, lògicament, en l’àmbit de la construcció, terreny adobat per fer encara més irregularitats amb el suport de la nova llei de l’esclavitud: ¿com i qui comptabilitzarà el temps de treball, el de descans i les hores extres? Els treballadors hongaresos estan cada cop més desprotegits però pocs gosen plantar cara. Les protestes del desembre passat semblava que podien estar incubant una vaga general, i de fet se’n va parlar. Però les setmanes han anat passant i l’única cosa que s’ha complert és l’aplicació de la maleïda llei.
Orbán està, doncs, ben enfilat en els tres vessants ultres del seu ideari: el socioeconòmic, establint el campi qui pugui; el polític, interferint en la llibertat de premsa i la independència judicial; i l’ideològic, imposant nostàlgies imperials i ètniques. I un cop evaporats els fums d’indignació del desembre passat, què pensa fer l’oposició? No sembla que els sondejos li augurin cap pujada al Partit Socialista, que en les eleccions de l’any passat amb prou feines va superar el 12,33% dels vots. L’escissió socialista DK està encallada en el 5,58%. I els verds de l’LPM no van més enllà del 6,92%. La suma expressa el drama de l’esquerra hongaresa: no arriba al 25% dels vots i no sembla que pugui créixer a curt termini. La majoria d’analistes independents són pessimistes. La falta de cohesió opositora representa barra lliure per a la dreta governamental del Fidesz -amb un 48,51% dels vots-, que sempre pot guarir maldecaps futurs recorrent al 19,51% dels vots de l’extrema dreta del grup Jobbik. A més, les dades macroeconòmiques afavoreixen Orbán: el PIB va créixer un 4% el 2108, i la desocupació no supera el 3%.
Viktor Orbán se sent tan segur que no s’està de vantar-se de les seves bones relacions exteriors. Tant amb Vladímir Putin, que li subministra tot el gas i el petroli que necessita, com amb Steve Bannon, el guru post-Trump que, en silenci i amb milions de dòlars, està fomentant la confluència ultra europea per ensorrar la UE. Entremig Orbán disposa d’algun redós emocional i físic per abocar-hi la nostàlgia d’aquella Hongria que va perdre les dues terceres parts del territori just fa cent anys. I és per això que des de l’1 de gener el primer ministre ha traslladat el seu despatx molt a la vora del Palau Reial, on residien els caps de govern de Miklós Horthy, el regent feixista, aliat de Hitler. Alhora, Orbán ha retirat l’estàtua d’Imre Nagy, el primer ministre comunista que el 1956 es va enfrontar a l’URSS. Símbol de la primera i única revolta democràtica que ha viscut Hongria.
