L’ONU celebra 75 anys ferida per l’‘America first’

BarcelonaEra l’any 1954 i el suec Dag Hammarskjöld, segon secretari general de la història de les Nacions Unides, mirava de ser clar: “[Les Nacions Unides] Van ser creades no per portar la humanitat al paradís, sinó per salvar-la de l’infern”. Vistes amb els ulls d’avui, les paraules de Hammarskjöld poden semblar exagerades. Però llavors, ni deu anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial -i, per tant, de la creació de l’organisme-, no ho eren.

En primer lloc, perquè les ferides de dos conflictes mundials en només dues dècades de diferència eren massa tendres perquè res pogués semblar exagerat. I en segon lloc, perquè Hammarskjöld, utilitzant aquesta metàfora, no feia res més que recordar el principal objectiu del naixement, el 1945, de les Nacions Unides: evitar una futura gran guerra. Una fita que, per exemple, no havia pogut complir la Societat de Nacions, antecessora de l’ONU, creada després de la Primera Guerra Mundial i convertida automàticament en fracàs quan les tropes de l’Alemanya nazi van començar a envair Polònia el setembre del 1939.

Avui, el dia que les Nacions Unides celebren a Nova York l’acte commemoratiu pel seu 75è aniversari -un acte ple de videoconferències, a causa de la pandèmia-, la reflexió del polític suec continua vigent. Especialment perquè adverteix del poder limitat de l’organisme i de la seva dependència dels grans governs del món, el gran llast que ha arrossegat durant tots aquests anys i que està sent particularment visible durant l’última dècada.

Si es pregunta als experts en quin estat arriba l’ONU als 75 anys, la resposta és gairebé unànime. Hi arriba, sí, però no ho fa ni molt menys en el seu millor moment. “L’organisme està ferit. Sobretot perquè les principals potències mundials d’avui no entenen la seva política exterior com un aspecte global, sinó que estan cada cop més marcades pels seus interessos individuals”, apunta Pol Morillas, director del Cidob.

El seu pes al tauler internacional ha anat decreixent. Si cap a finals de la dècada dels 80 i durant la dels 90 van ser anys de cert optimisme i confiança per a l’organisme -sense oblidar, però, fracassos com el genocidi de Ruanda o la matança de Srebrenica-, és amb l’arribada del segle XXI quan comencen a sonar amb força les crítiques. Per què? Al final de la Guerra Freda, i en un món marcat pel lideratge d’un bloc molt clar -les potències occidentals, guanyadores del conflicte-, les veus dissonants s’escoltaven poc. En canvi, a mesura que avancen els anys 2000, aquestes potències perden poder, i d’altres -la Xina, Rússia l’Índia o el Brasil- es fan cada cop més fortes i denuncien una ONU esbiaixada, que s’ha emmotllat als interessos dels Estats Units i d’Europa. “Amb un món més democràtic i divers, on el poder no recau només en un bloc, les Nacions Unides perden lideratge perquè ja no hi ha una agenda tan clara i molts dels seus mecanismes han quedat obsolets per encapçalar iniciatives globals”, assegura Pol Bargués, investigador també del Cidob.

Populisme creixent

I si aquest és el clima que es respira ara -el d’un món incapaç de respondre als reptes globals amb unitat i compromís-, el gran repte de futur per a la institució és trobar les vies per reforçar el multilateralisme i la cooperació internacional. Un repte que s’augura complicat perquè no només depèn de l’ONU. “El món ha patit una sèrie de canvis d’arrel socioeconòmica i identitària que han afavorit els fenòmens i les polítiques populistes, que criden al replegament, a mirar més cap a casa que cap a fora”, diu Morillas. L’ America first [Amèrica primer] de Donald Trump, el Brasil acima de tudo [Brasil per sobre de tot] de Jair Bolsonaro o el Brexit al Regne Unit són exemples evidents d’unes potències cada cop menys predisposades a pensar i actuar conjuntament.

De fet, l’arribada a la Casa Blanca de Trump ha sigut, segurament, l’episodi més decisiu dels últims anys. “El fet que la primera potència internacional [ho continua sent tot i el creixement de la Xina] faci un replegament tan clar, i que Trump i els seus assessors vegin amb tant recel les Nacions Unides, ha sigut un element molt distorsionador per a l’organisme”, admet el director del Cidob. I no només a nivell de discurs o d’influència, sinó també funcional: Trump ha marxat de l’Acord de París per frenar el canvi climàtic; ha abandonat l’acord nuclear amb l’Iran, cosa que ha elevat la tensió als núvols, o ha encetat una croada contra l’Organització Mundial de la Salut, a la qual ha desacreditat constantment des de l’inici de la pandèmia del covid-19 amenaçant que no vol formar-ne part. “Si Trump torna a guanyar les presidencials al novembre, aquestes dinàmiques seran difícilment reversibles. Al contrari, fins i tot es reforçarà el seu discurs de l’ America first ”, afegeix Morillas.

Pandèmia i crisi climàtica

Mentrestant, l’arribada del nou coronavirus aquest 2020 ja s’ha convertit en l’imprevist més important que ha tingut la institució des de la seva creació. S’han cansat de repetir-ho els líders polítics de tot el món: la pandèmia és l’episodi més fosc que afronta la humanitat des de la Segona Guerra Mundial. I no només per la crisi sanitària, sinó també per l’econòmica que se’n deriva, que ressonarà durant anys i aguditzarà problemes que ja existien. “El coronavirus pot ser una oportunitat per a l’ONU perquè encapçali programes globals per fer-hi front, però també pot ser l’enèsim exemple que l’organisme necessita canvis per tornar a funcionar”, diu Bargués.

La lectura dels primers mesos no és gaire esperançadora: governs preocupats per salvar els seus interessos i allunyats de donar respostes globals i col·laboratives.

Però, malgrat que ara el planeta sembli paralitzat pel covid-19 i la política mundial centri bona part dels esforços en gestionar la pandèmia, el principal desafiament de futur -i de present- que ha d’abordar l’ONU no és aquest. On la institució, i també el món, es juga el demà és en fer front a l’emergència climàtica.

A principis d’any el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, cansat de veure la impassibilitat de la majoria de països a l’hora d’apostar per mesures contundents per frenar l’escalfament global, deia això en el Fòrum Econòmic Mundial, a Davos: “Per primer cop en la història de la humanitat hi ha un límit, un límit físic a la nostra perspectiva de desenvolupament. El canvi climàtic ens destruirà a nosaltres, a la humanitat”. En aquella ocasió, com en tantes altres, Guterres cridava al multilateralisme per intentar frenar l’avanç cap a un desenllaç que sí que podria assemblar-se a l’infern del qual parlava DagHammarskjöld.