Una ONG israeliana denuncia la simbiosi entre exèrcit i colons

Hebron“El que passa a Hebron no passa per casualitat. En la meva opinió, hi ha una simbiosi entre colons i soldats destinats a totes les colònies que ja fa cinc dècades que dura”, diu Yehuda Shaul, de l’ONG Breaking the Silence, que acaba de publicar una recopilació de testimonis de militars que reconeixen aquesta dependència recíproca.

L’últim informe de Breaking de Silence s’ha confeccionat justament després que el soldat francoisraelià Elor Azaria, de 20 anys, matés a sang freda un agressor palestí que deu minuts abans havia atacat amb un ganivet un soldat a la ciutat vella d’Hebron el març passat. Quan Azaria el va rematar, el palestí feia deu minuts que era a terra ferit greu i inert.

Breaking the Silence va escriure una carta al cap de l’estat major, el general Gadi Eizenkot, demanant-li que aclarís les relacions entre soldats i colons. Li preguntaven per què Azaria, de 20 anys, va ser felicitat immediatament per Baruch Marzel, un dels líders dels colons més radicals d’Hebron, que cada divendres convida a sopar els soldats de la unitat a la qual pertany Azaria.

L’estat major va contestar la carta de l’ONG de manera general, però Breaking the Silence ha reunit un grapat de testimonis de soldats parlant d’aquesta qüestió. “La mentalitat dels soldats és que els colons són també israelians i, per tant, tenen raó, i que els soldats hi són per protegir-los i no per protegir els palestins”, explica Shaul.

Els colons habitualment alimenten els soldats, i hi ha colons, com ara els que vigilen els assentaments, que són pagats per l’exèrcit. Això estableix un vincle difícil d’identificar tot i que és molt estret. “No està clar on comença i on acaba la relació entre els soldats i els colons, on comença el que és civil i on acaba el que és militar”, diu Shaul.

Els soldats no tenen cap poder sobre els colons, això està reservat a la policia. Els militars no tenen cap autoritat sobre ells -només poden actuar contra els palestins-, ni tan sols si veuen un colon que està cometent un delicte greu. En un cas així, els soldats han de trucar a la policia perquè acudeixi al lloc, i si la policia hi arriba abans que el colon hagi fugit, pot detenir-lo, però mai ho pot fer un soldat.

Frima Bubis és una noia de 23 anys que viu a Tel Aviv. La seva família va emigrar des del Canadà fa trenta anys i ella va rebre una educació religiosa. Va fer els dos anys de servei militar als territoris ocupats, una bona part del temps a l’àrea de Nablus, al nord de Cisjordània, i va veure coses que no li van agradar. “Vaig veure que atacar els palestins i confiscar les seves terres eren coses que passaven cada dia i mentre jo comprovava que els mitjans de comunicació israelians informaven extensament del que feien els palestins, molt sovint no escrivien una sola línia del que feien els colons”, diu la Frima.

“No vam fer res”

“Veia que ni l’exèrcit ni la policia prenien cap mesura contra els excessos. Recordo que això passava molt sovint. Un dia un palestí es va queixar que els colons havien llançat dos còctels Molotov contra casa seva. El rastre portava a la colònia de Givat Ronen, però la investigació es va aturar dient que no es podia seguir el rastre, malgrat que allà només hi ha deu cases de colons. En una altra ocasió, els colons estaven tirant pedres contra els palestins. Vam arribar els soldats però com que no tenim autorització per fer res, no vam fer res. La policia va arribar molt tard i els colons ja havien marxat”, recorda la Frima.