Onada de xenofòbia contra els veneçolans a Colòmbia

BogotàBogotà es fa més freda per a la Jennifer a mesura que s’acosta Nadal. Des de la capital colombiana, penjada al mig dels Andes, a 2.600 metres d’altitud, enyora la calor caribenya de la seva regió natal, el Zuila, a Veneçuela. Seran les segones festes que passarà a Colòmbia des que va agafar un bus per travessar la frontera i plantar-se a Bogotà amb el seu marit i la seva filla de dos anys. Diu que està bé, que tots tres tenen papers, que ell treballa legalment i que la seva filla va a l’escola. Li costa reconèixer en veu alta les dificultats que passa pel fet de ser una veneca, el mot despectiu amb què s’anomenen els veneçolans a Colòmbia. “No vull semblar desagraïda”, afirma. Avui es commemora el Dia Internacional de l’Immigrant i, sens dubte, Colòmbia s’ha convertit en un dels països que més immigrants ha rebut durant els últims mesos.

Aquesta onada migratòria també ha despertat durant l’últim any les primeres reaccions de discriminació i xenofòbia en aquest país sud-americà. La Jennifer no recorda quantes vegades li van penjar el telèfon així que sentien el seu accent veneçolà quan buscava pis. Mentrestant, malvivia en una habitació on dormien tots tres i sentia la seva filla que li demanava que tornessin a casa. El seu cas és comú: tots els veneçolans poden explicar algun moment o altre que han sentit damunt seu el pes de la discriminació. Policies que els paren sense motiu, empreses que només ofereixen als veneçolans els llocs de treball de més explotació o males mirades en el transport públic.

Segons un estudi de fa un any de la Universitat de Medellín, el 80% dels habitants de la zona metropolitana associen l’arribada de veneçolans amb l’augment de la prostitució i la delinqüència, i el 74% creuen que aquesta immigració tindrà un impacte negatiu en el desenvolupament social i la feina a Colòmbia. A Cúcuta, la ciutat fronterera que rep més pressió migratòria, el 66% dels habitants creuen que la situació comporta una amenaça per a la ciutat, segons un informe del Banc Mundial.

Arribades constants

Ronal Rodríguez, investigador de l’Observatori de Veneçuela de la Universidad del Rosario, a la capital colombiana, assegura que “el discurs institucional ha sigut de solidaritat”, però creu que “això pot canviar” a mesura que “les pressions [de la migració] es comencin a sentir més”. Tot i que l’arribada de migrants ja es va intensificar a partir del 2015, últimament ha augmentat exponencialment. Només entre el 2017 i el 2018 han entrat al país més de 953.000 veneçolans, en xifres de Migración Colombia -l’organisme que controla la immigració al país-, tot i que els experts afirmen que el nombre real és encara més alt a causa de la gran quantitat de persones que creuen per passos il·legals.

Hi influeix també que el perfil de migrants ha canviat substancialment. Els primers que van poder marxar són els que més diners tenien, així que a Colòmbia arribaven veneçolans formats i amb recursos, que emigraven per motius polítics i per la manca d’oportunitats al seu país. En canvi, l’última onada la conformen sobretot veneçolans amb pocs recursos que fugen de la misèria de Veneçuela amb tot el que es poden endur a sobre. “Si arriba un veneçolà amb diners, a mi no m’importa, però si arriba un veneçolà pobre que ve a demanar sí que m’importa”, assenyala Rodríguez, que recull un sentiment generalitzat.

És el cas de Yuriana, una noia que va arribar embarassada per tenir el fill a Colòmbia amb l’esperança d’oferir-li millors condicions de vida. Venia pràcticament sense res: en un sol seient d’autobús hi havien de cabre ella, la seva panxa i la seva filla de quatre anys. A Yuriana la van intentar agredir al transport públic de Bogotá fa pocs mesos quan va vessar sobre les sabates d’un passatger el suc de taronja que ven al carrer. L’home la va voler fer fora de l’autobús a empentes fins que un altre noi, també colombià, va interposar-se per evitar la baralla.

Tracte despectiu

Yuriana diu que sent la discriminació diàriament, encara que sigui en detalls lleus. En més d’una ocasió li han cridat veneca pel carrer. Es ressent de les connotacions negatives de la paraula: “Ho sento com una cosa lletja, em fa enfadar. Intento no fer-ne cas, penso que és gent ignorant”, explica. Rodríguez recorda que Colòmbia mai ha sigut un país amb “tradició migratòria”. La violència produïda per guerrilles, narcos i paramilitars ha marcat tot el segle XX i, per tant, mai ha sigut un lloc atractiu per emigrar. Això fa que l’arribada de veneçolans l’hagi “agafat totalment desprevinguda”. A més, Colòmbia també està en una situació delicada intentant consolidar una pau inestable.

Tot i això, tant Yuriana com Jennifer reconeixen que també han rebut respostes positives i han trobat molta gent que les ha ajudat i defensat davant de casos de discriminació. De fet, Ronal Rodríguez creu que si la xenofòbia no es va despertar abans és perquè, al cap i a la fi, colombians i veneçolans “culturalment són molt similars; molts colombians tenen familiars veneçolans i a la inversa”, i a més tothom a Colòmbia coneix l’experiència d’alguna persona pròxima que ha emigrat. “Això ajuda a empatitzar”, assegura l’investigador.

Jennifer té por que les coses empitjorin. Creu que a mesura que arribin més veneçolans la situació “es descontrolarà”. Els seus pares van arribar a Bogotà fa poc, però ells van creuar la frontera de manera irregular, a través de passos il·legals. Això vol dir que ni aquest Nadal ni cap altre podran tornar a casa seva, al Zuila. “Toca fer el cor fort”, conclou.