L'OMS declara l'alerta sanitària internacional pel nou coronavirus

BarcelonaFinalment l'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat que el brot del nou coronavirus detectat a la Xina constitueix una emergència internacional. El comitè d'emergència format per epidemiòlegs i altres experts s'ha reunit a la seu de l'organisme a Ginebra i ha pres la decisió, que havia ajornat la setmana passada, després que el director general de l'OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, viatgés a Pequín, quan l'epidèmia ja afecta més de 8.200 persones i ha causat 171 morts.

Ghebreyesus ha aclarit, però, que l'OMS declara l'alerta global "no pas pel que passa a la Xina sinó pel que passa en altres països". "El virus pot arribar a països amb un sistema sanitari més feble", ha argumentat després d'elogiar insistentment la Xina per l'"esforç que està fent per protegir la seva gent i la gent de la resta del món". "Cal felicitar el govern xinès per les mesures que ha pres per contenir l'epidèmia malgrat les conseqüències socials i econòmiques que està tenint per a la seva població", ha reiterat el director general de l'OMS, que també s'ha declarat "impressionat" pel compromís de Pequín amb la "transparència".

Malgrat la preocupació expressada per Ghebreyesus per les conseqüències que el brot pot tenir en altres països, l'OMS ha insistit aquest dijous que "no aconsella establir mesures per restringir els viatges amb la Xina ni els moviments". Les seves úniques recomanacions són "accelerar els esforços per trobar una vacuna", "posar fi als rumors i a la informació falsa", "preparar plans d'actuació", "compartir coneixements i dades" i que "tots els països treballin junts".

Què és una emergència sanitària de preocupació internacional?

L'emergència sanitària internacional (PHEIC, per les sigles angleses de public health emergency of international concern) es declara quan es reuneixen tres criteris: que sigui una situació sobtada i inesperada, que amenaci la salut pública més enllà de l'estat afectat i que requereixi una acció internacional immediata i coordinada. La declaració d'una PHEIC, que és la màxima alerta per a crisis sanitàries, correspon al director general de l'OMS d'acord amb la recomanació del comitè d'emergència que s'hagi creat especialment per controlar el desenvolupament del nou virus.

Quins precedents hi ha?

En els últims deu anys s'han declarat cinc emergències sanitàries internacionals:

• Pandèmia de grip H1N1 (2009)
• Poliomielitis (2014)
• Brot d'Ebola a l'Àfrica Occidental (2014)
• Epidèmia del virus de Zika (2015-2016)
• El brot d'Ebola de Kivu a la República Democràtica del Congo (2018-2019)

El SARS, la verola, la pòlio i qualsevol subtipus de grip sempre són considerades emergències sanitàries internacionals sense que calgui la declaració del grup d'experts. També hi ha emergències que no són causades per malalties infeccioses, sinó per altres amenaces a la salut pública com poden ser agents químics o material nuclear.

Què suposa?

La declaració d'emergència és una mesura per cridar a l'acció els governs d'arreu del món. Seria l'últim recurs quan es valora que un sol país no pot fer front a un problema de salut pública i que aquest problema depassarà les seves fronteres. La declaració de l'emergència permetrà intensificar les mesures de prevenció i facilitarà la coordinació de les autoritats sanitàries d'arreu del món.

Per què no s'ha declarat fins ara?

El comitè es va reunir dues vegades la setmana passada, però no hi va haver acord entre els seus 15 membres per declarar l'alerta global pel coronavirus. Adhanom va argumentar que amb les dades disponibles sobre el moment el virus era una emergència només a la Xina. L'organisme internacional confiava, doncs, que les autoritats xineses serien capaces de controlar per elles mateixes l'amenaça.

Després el director general de l'OMS ha viatjat a la Xina, i les autoritats de Pequín han acceptat que l'organisme enviés personal especialitzat al país per ajudar a contenir l'epidèmia. Des d'aleshores s'han declarat 105 casos fora de la Xina, en un total de 19 països o territoris. A Alemanya, el Japó i el Vietnam s'han produït els primers casos no importats, és a dir, de persones que s'han contagiat sense haver viatjat a la Xina.

Hi ha hagut pressions de la Xina?

Les pressions polítiques sempre existeixen en aquestes situacions i més quan el país afectat és una potència. La Xina s'ha oposat fermament a la declaració d'emergència internacional per demostrar que disposa de prou recursos per contenir el virus. Precisament, arran de l'ocultació d'informació per part de les autoritats xineses durant l'inici de l'epidèmia de síndrome respiratòria aguda (SARS) el 2002, l'OMS va reformar el Reglament Sanitari Internacional, per obligar legalment tots els estats membres a ser més transparents amb la informació.

La composició del comitè d'experts, format per 15 membres i sis consellers reflecteix també els equilibris geopolítics: són experts de l'Aràbia Saudita, Austràlia, el Canadà, la Xina, Corea del Sud, els Estats Units, França, el Japó, els Països Baixos, Rússia, Singapur i Tailàndia. A les reunions del comitè del 22 i el 23 de gener van ser convidats com a observadors quatre dels països més afectats: la Xina, Tailàndia, Corea del Sud i el Japó. Segons explica Le Monde, el representant xinès va ser particularment amenaçador a l'advertir al comitè que la declaració d'emergència internacional podria ser contraproduent.

El fet mateix que l'OMS reconegués públicament la divisió d'opinions entre els membres del comitè d'experts (el president del comitè, el francès Didier Houssin, va precisar que la meitat dels membres eren favorables a declarar l'emergència i l'altra meitat no) tampoc és gens habitual. En aquest cas no és que les autoritats xineses hagin intentat minimitzar la gravetat de l'epidèmia, perquè han pres mesures de confinament mai vistes en la història, sinó que volen fer notar que la Xina ja no és un país del Tercer Món i és capaç de gestionar amb recursos propis una emergència d'aquesta magnitud.

A més, l'alerta sanitària internacional suposarà restriccions al moviment de persones i mercaderies que poden tenir un greu impacte econòmic, precisament en un moment en què el creixement xinès s'està alentint.