Ommar Haddad: "Vasilika és una merda: fa vuit mesos que mengem macarrons"

BarcelonaPrimer de tot, disculpes: Ommar Haddad és un nom fals. No puc revelar l’autèntica identitat de l’entrevistat perquè l’Ommar és un sirià que ha entrat a Espanya il·legalment i està tramitant la petició d’asil. Aquesta tarda, el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona acollirà el lliurament del premi Alfonso Comín que aquest any s’ha atorgat a les persones que, com ell, estan atrapades al camp de Vasilika (Grècia).

D’on ve, Ommar?

Tinc vint-i-tres anys. Estudiava a l’institut i tenia una vida normal. El meu pare té una petita fàbrica de tovalloles. Va arribar la guerra i va aturar-ho tot. Síria està completament destruïda, no hi ha vida, no saps quan moriràs.

Quan va prendre la decisió de marxar de Damasc?

El 16 de febrer del 2015, perquè començava a patir per la meva vida. Aviat m’havia d’allistar obligatòriament a l’exèrcit d’Al-Assad. I jo no vull morir, no vull lluitar contra els meus germans o els meus amics, no vull haver de matar gent que no ha fet res, de manera que vaig decidir marxar.

S’hauria allistat amb els rebels?

No, això segur que no, volia viure la meva vida.

[L’Ommar va comprar un bitllet d’avió fins a Istanbul per 500 dòlars i s’hi va estar un any. Va llogar un llit per 100 euros al mes en un pis on vivien 16 persones. Tip de no tenir papers, va decidir pagar a les màfies i travessar el mar fins a Lesbos en una barca de goma, amb 50 persones més, amuntegades les unes sobre les altres. Va pagar 750 euros pel viatge.]

Què va pensar quan va posar el peu a terra a Lesbos?

Vaig sentir que tornava a néixer. Era un nou començament.

[L’alegria va durar poc. L’Ommar havia posat els peus en terra de la Unió Europea el 19 de febrer d’aquest any, nou dies abans que tanquessin la frontera d’Idomeni. Tot i que es va afanyar, no va arribar-hi a temps, i es va quedar a la benzinera d’Eko, l’última àrea de servei abans de la frontera.]

Una presó a cel obert

[A Eko van arribar a ser tres mil persones. Allà l’Ommar va tornar a coincidir amb el cooperant català David Zorrakino, que, curiosament, era el primer que l’havia ajudat a baixar de la barca quinze dies abans. El David diu que gent com l’Ommar, araboparlant, va ser fonamental per organitzar les cues, construir una cuina, una escola o una barberia, i, en general, organitzar una poblat improvisat habitat per sirians, afganesos i iraquians desesperats. “Els dèiem: «Ara construirem una escola». La seva primera reacció va ser: «Escolti, si jo estic fugint, no cal una escola». Van entendre que es quedarien allà una bona temporada”. Al cap d’uns mesos, el govern grec va acabar amb els campaments d’Eko i amb Idomeni.]

I ens van dir que ens enviaven a un campament de la força aèria grega, a Vasilika, que seria millor.

I?

Vasilika és una merda. És una fàbrica de pollastres. Dormim en un terra de granja polsós. A l’agost, a 45 graus, hi ha talls d’aigua, estem menjant macarrons amb tomàquet des de fa vuit mesos, i un tipus de nugget que no sabem si és peix o pollastre. I l’únic que donen els metges és un paracetamol.

Un finca per 400 euros

[I com que és una presó a cel obert, els voluntaris de la Comunitat Eko han llogat la finca del costat, de 4.000 metres quadrats, a una família grega, per 400 euros al mes. “I catalans, sirians, kurds, iraquians... Tothom construeix un espai de vida, un parc, un lloc per posar-hi la manta i parlar tota la tarda, fer un te, aprendre alemany o anglès, veure una pel·lícula, aprendre a tocar la guitarra, dinar… Al matí, l’Ommar agafa la cançó que els va dedicar Txarango i, amb un altaveu, passa pels hangars i recol·lecta la canalla de Vasilika per portar-la a l’aula. Hi ha nens que es pensen que tot plegat és un joc”, explica David Zorrakino.

A l’Ommar, el viatge a Barcelona li ha obert una vida nova. La Comunitat Eko de Vasilika, que avui serà premiada per haver-se sabut organitzar tot i les diferents procedències, espera dissoldre’s algun dia.]