Olaf Sholz, un pragmàtic amb un passat controvertit que ha fet revifar l'SPD

Barcelona“No cal que facis aquest somriure de barrufet”, li va etzibar fa uns mesos el primer ministre bavarès Markus Söder a Olaf Scholz, aleshores ministre de Finances, en les acalorades negociacions sobre les ajudes per la pandèmia. Però l’home que pot convertir-se en el successor d’Angela Merkel no es va ofendre amb la comparació: “Els barrufets són petits, astuts i sempre guanyen”.

Tota una declaració d’intencions que el resultat de les eleccions d’ahir sembla haver confirmat. I és que Scholz s’ha sobreposat a una llarga història de fracassos polítics que no li hauran impedit estar a les portes de la cancelleria. Ni tan sols el fet d’haver perdut les primàries del seu partit: el novembre del 2019, quan era el candidat de l’aparell, va caure davant els representants de l’ala esquerra, que criticaven els anys de participació dels socialdemòcrates en el govern de la Gran Coalició sota la batuta de Merkel. Nou mesos després, la mateixa direcció socialdemòcrata que l’havia derrotat a la cursa interna el va designar candidat a succeir Merkel al considerar-lo el més indicat per captar vots del centre, davant d’una CDU escapçada. L’aposta era arriscada i els socialdemòcrates van caure en tercer lloc a les enquestes, per darrere dels Verds.

El mes passat alguns ja escrivien l’obituari de l’SPD, però els errors dels altres candidats, més que els mèrits propis, van girar la truita: davant la incertesa de l’adeu de Merkel després de 16 anys al timó, Scholz apareixia com el garant de l’estabilitat.

Sense carisma

El polític d’Hamburg, de 63 anys sembla més un comptable que un líder carismàtic (algun diari l’ha qualificat d’“autòmat” per la seva falta d’expressivitat) però ningú nega que és conegut pel gran públic. Membre de les files socialdemòcrates des de jove, era advocat laboralista i va arribar al Bundestag el 1998. El seu pragmatisme l’ha fet guanyar popularitat amb la pandèmia i se’l considera un dels artífexs del pla de recuperació de la UE, que ha trencat amb el dogma del dèficit. Tot i així, encara haurà de respondre sobre l’afer de blanqueig de diners Cum-ex, on s’acusa el seu ministeri d’haver fet els ulls grossos.

La seva carrera no està lliure de controvèrsia: el 2001, quan era ministre de l’Interior del land d’Hamburg, va autoritzar la policia a administrar, si calia per la força, medicaments per provocar el vòmit als acusats de tràfic de drogues. El 2002 es va convertir en secretari general de l’SPD, quan el canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder va imposar les retallades socials.

El 2005 Schröder va perdre les eleccions davant Angela Merkel, que va formar el primer govern de Gran Coalició entre conservadors i socialdemòcrates. Scholz s’hi va incorporar dos anys més tard com a ministre de Treball, amb mesures tan impopulars com l’augment de l’edat de jubilació o la flexibilitat en la jornada laboral.

Després es va refugiar de nou a Hamburg, on va guanyar l’alcaldia. Allà va haver d’afrontar, el 2017, les violentes protestes contra la cimera del G-20, que van deixar un rastre de caos. Aleshores, com avui, la seva resposta va ser tornar a exhibir el més conciliador dels somriures.